dimecres, 6 de febrer de 2008

Un tuti fruti ple de calamitat




Quan intente reflexionar sobre l´ensenyament i més en els moments actuals, em fa l´efecte que “...açò és un tuti- fruti ple de calamitat”, en paraules Jose, d’un dels meus alumnes de preescolar. Aquesta expressió, per a mi, definix l'estat en que ens trobem. No, no pretenc donar-li solta hui a la meua vena derrotista però em molesta viure immersa en aquesta incoherència generalitzada; tot i partint sempre del suposat que puc estar equivocada en les meues apreciacions.

Reprenent ara aquella reflexió, un poc nostàlgica, dels meus primers contactes en el món de l'ensenyament, evoque eixos anys en els que quasi tot estava per fer, o per refer. Aleshores estrenàvem el primer govern autonòmic, de l’UCD mentre que l'ICE- Institut de Ciències de l’Educació- ja havia posat en solfa els primers cursos de Valencià- encara no podíem dir Català- per a Mestres.

Prompte ens vam adonar que teníem una llengua pròpia en la que eren analfabets. En alguns centres públics es convocaven assemblees de pares, per a debatre la possibilitat de l'ensenyament de la llengua a l’ escola. Eren anys turbulents, els cantautors omplien els llocs on hi actuaven, i escoltant-los sentíem la calidesa d’un sentiment nou. Als ambients universitaris l’alumnat exigia ja canvis immediats. També vam descobrir amb estupor que ignoraven la nostra història... Raimon tenia raó, veníem d’un silenci antic i molt llarg ; i l’activitat política no sols existia sinó que “bullia com la cassola en forn”...

Alguns mestres ens vam plantejar, com una de les necessitats més perentòries, iniciar la recuperació de la llengua i, amb ella de la nostra cultura en perill d'extinció. Si les coses ja eren ben dificultoses, emprendre aquest assumpte ratllava en l’heroisme. Amb tot, des de la Conselleria d’Educació, es van prendre les primeres mesures, i la llengua dels valencians va anar a l’escola. Altra cosa va ser com anava eixint perquè els problemes es multiplicaven per moments. Quan no era un director que boicotejava el primer Pla Experimental per a l’ Ensenyament del Valencià, era la forta immigració no integrada ni de bon tros en la major part de les localitats de parla valenciana. O l’ absentisme dels càrrecs administratius, poc o res disposats a donar compliment a la minsa normativa, que anava el·laborant-se sobre aquesta tasca conflictiva a bastament.

Massa canvis en massa poc temps. Les mentalitats no hi eren a punt per a tantes novetats. La postura més generalitzada va ser bé la del típic menfotisme, bé l'hostilitat declarada per part dels mestres i de molts pares, que presentaven les seues al·legacions per a que als seus fills no se'ls impartira el valencià, argumentant que l’ esforç i el temps d’estudiar la llengua del País es podia dedicar a coses més pràctiques, com podia considerar-se l’aprenentatge de l'anglès o qualsevol altra matèria més pràctica.

«Ha passat molt de temps i han passat moltes coses… »Hui sent la satisfacció d' haver dedicat tota la meua vida de mestra a intentar que els alumnes aprengueren i estimaren la seua llengua i conegueren la seua cultura. De totes les promocions que van passar per les meues aules sempre n'han quedat uns quants que ho aconseguiren. Per altra banda, no puc evitar una certa tristesa en veure con hom ha entrat a participar, d’una manera o d’un altra, en la gran cerimònia de la confusió, que els polítics i els mitjans de "desinformació" s'han afanyat en conrear.

Amb tot, no m'avinc definitivament al fatalisme de considerar que s'han pervertit els esforços i s’ han traït les esperances, que molts de nosaltres hem mantingut i mantenim. Comprenc que aquests són processos llargs i s’han de mirar amb la perspectiva que dona el temps; sense esperar miracles ni donar-ho tot per perdut. Potser en algun moment, amb serenitat, entre nosaltres, els valencians, es desperte una actitud lúcida envers del que som i del que volem ser.