dissabte, 29 de març de 2014

Diaris de ficció 31/08/1995






Dijous, 31 agost 1995


No facis als altres el que vulguis que et facin a tu; pot ser que tinguin gustos diferents.

George Bernard Shaw, escriptor irlandès (1856-1950)


Trons i rellampecs, s'acaba l'estiu per dissort. Ho tinc tot tancat a cal i canto i al pis i fa calor. He eixit a fer una volta amb bicicleta. Estic millor del que pensava, la lesió lumbar no és tan greu, si de cas quelcom de descalcificació. Tractament?, rehabilitació, aquesta vegada me la faré jo mateix. A l'última, al gabinet de rehabilitació em penjaren del coll, cada sessió. Em vaig jurar pels meus morts que si no finia, no m'havien de veure mai més.

He passat uns dies molt dolents, sense esmà, sense forces...Ara sembla que torne a recuperar-me. De vegades em sent –m'he sentit aquests dies– desesperançada. Com si res no pagara la pena de viure. Ahir, tot i els meus pro pòsits d'estalviar em vaig comprar dos jerseis per conjuntar-me un parell de faldes. Ho vaig encertar, crec, però... ma, que he de ser valenta per aconseguir allò que em propose. La vida no em regala res.

Divendres me'n aniré a Madrid per assistir a un Seminari sobre Intercultura. Ara n'estic més tranquil·la. Amb tot l'assumpte de l'Andreu rodant-me pel cap. Ell, com era d'esperar, no ha presentat cap canvi actitud, és a dir, no ha acusat el meu refús. Només desitge no veure'l més...Com si això fos tan fàcil. Aquest col·legi sembla la Placeta del meu poble, ens trobem tots.

Jaume, el cap d'estudis, em va regalar un ramell de flors en nom de tot el profesorat. Quin detall més tendre. No m'ho esperava, l'Evelina un llibre que m'interessava, quin goig!. Amb tot, quan estic escitada, no sóc jo, quan estic deprimida, tampoc sóc jo, són estats alterats de conciència. A mi em sembla que soc una persona serena, em bandege bé amb les meues emocions i elles amb mi s'ho passen bé.

Reconec que em trobe confosa amb el tema de l'Andreu, pero no per ell precisament sinó perquè tot hagués estat molt més senzill, si després de la meua l'anàlisi hagués actuat en conseqüència. Sembla que ara es troba molt bé, almenys això li va dir a l'Evelina...S'ha comprat un cotxe nou i duu un aspecte molt recurat. De vegades em fa l'efecte de que és gai, no és la primera vegada que ho pense. Potser guardará encara molt més secrets dels que em va confiar. Quan va perdre a la seua dona en l'accident vaig saber que tenia relacions amb un altra des de feia temps, no sé si abans o després de casar-se. Em sent deceduda, sí, ho reconec. Quan va arribar al centre com professor d'art...sembla que anava de persona sensible i cavilosa; immers al seu món interior. Amb les seues iniciatives d'exposicions i bon rotllo amb l'alumnat, reservat amb els companys i amable, però. Indesxifrable en conjunt i vestit de negre. En fi, tot un personatge de novel·la.

Bo, sempre s'apren alguna cosa, o potser canvíem, tot i ser molt poc. Ara ja ha passat tot mentre torne a reprendre el meu ritme normal, aquesta vida meua senzilla, discreta i laboriosa; una dona com Déu mana, que diria ma mare. Ella era molt mirada amb el comportament públic i mai no parlava malament de ningú, ni amb motius ni sense. I tornant a mi, va arribar el moment en que els somnis es feren realitat. Per un interval de temps va eixir el sol per a nosaltres dos d'entremig els núvols i ens sentírem molt units. Passetjavem per la platja i parlàvem. Dinàvem justs i parlàvem, ens trobàvem un moment als corredors del centre i parlàvem, ens tombàvem sota un pi vora el mar i parlàvem... sempre mirantant-nos als ulls. No sabíem en qualitat de què quedàvem sovint per estar junts, aprop, perquè no recorde que hagués hagut cap contacte més que els d'aquella nit. Després la llum dels nostres dies compartits anà apagant-se i restàrem a la foscor. Ell sembla que oblidá la claror dels meus ulls i jo només recordava la foscor dels seus vorejats d'espesses pestanyes obscures.

Sense paraules, com odedint a un acord implicit, començàrem a ignorar-nos. I poc a poc ens ferem transparents. Llavors vam comprendre que ja s'havien pronunciat les darreres paraules.

Tot seguit vaig tramitar el trasllat de centre de treball.



























Diaris de ficció 26/08/1995



Dissabte, 26 d'agost, 1995


La lectura és com el paracaigudisme: en condicions normals el practiquen alguns esperits arriscats, però en cas d'emergència salva la vida a qualsevol.

Juan Villoro, escriptor i periodista mexicà (1956)


( Es gairebé la una de la matinada)

No, no he eixit, ni tan sols a comprar menjar per als tròpis. M'he pres un vermut mentres em preparava el dinar. Veig una comèdia molt divertida en tv, quina manera de riure!

Ara, ací al balcó s'està bé...però encar hi ha mosquits, són grossos i lluents, es troben tan bé aquí que no volen canviat de colomer. El pensament vagareja. "El Nacional" dels Joglars m'ha fet gaudir una bona estona i enyorar el teatre.
L'Evelina ja haurà tornat. Mai més, mai més amb ella i l'Andreu Rovira, mai més.

M'avergoneix profundament. Com he pogut fer-los el joc?. Ara tot ha canviat i passat un poc de temps, he d'escriure "Mitologia del desig"...Per associació me'n recorde del Joan Pons per associació. Es va autoqüalificar d'impresentable. Devia de tindre l'autoestima per terra, el pobre; pobre tio, ara em sap greu, amb tant que em va putejar, i jo a ell...Quina història. Però quan algú es penja la medalla d'impresentable sempre deixa una incognita oberta. Aquesta apreciació potser molt personal, "...darrere de cada persona hi ha ésser humà que pateix". Sí també és cert. Jo també pateix malgrat que volguera estalviar-me'n. Encara que a mi em passa per no ser capaç de comunicar-me. Amb Joan Pons apenes vaig parlar després de la primera nit. Una historia curiosa, algún dia revisaré el relat i veuré d'acabar-lo. No sé per que he recordat aquelles nits d'agost a Barcelona. Va ser com un somni, ara encara ho recorde més fidelment si cap, que no llavors. Que ho recorde després d'uns quants anys encara ho sembla més. Una profunda soledat i també una gran inseguretat, que jo tractava de compensar amb no poca gosaria i temeritat. El tendre record d'en Manel Menbrives quina història, tots gent de la farándula. Sort que les representacions foren un èxit, l'unic. Supose que més d'un tornarem al cau amb una avaluació negativa de l'esperiència.

Potser tinga una semblança amb l'Andreu, amb qui reapareix el tema de la incomunicació després de l'intent fallit de fer el sexe. Que curiós fin a a aquest moment que ho reviscut per escriure-ho, no m'havia adonat que la història és repeteix amb una fidelitat esferidora, com insistint amb el mateix missatge que ja va transmetre al seu moment. L'inconscient és savi, i un gran mestre, i em fa associar aquestes dues històries, perquè són idèntiques, a fi de facilitar-me la seua comprensió. Es una qüestió tan fonamental com que l'ésser humà és un tot, forma una unitat, que ha de funcionar integrada. El que deia A. Lowen, que el pensament, el sentiment, i l'acció han de formar una unitat i tenen una funcionalitat unitària. El contrari genera una incapacitat, frustració i rancunia ver a l'altre i ver a un mateix.

Aquest dies que falten per finalitzar les vacances... són tan pocs. Em sembla que res no tornarà a ser igual en un sentit o en altre. Jo ja no sóc la mateixa que va eixir per la porta el curs passat. Em feia l'efecte que seia així. Li ho vaig comentat a l'Andreu Rovira, un dia mentre dinàvem a un baret a la platja. "dintre d'un més ja no seré la mateixa" li vaig amollar, després em vaig penedir, però era cert. Ja no sóc la mateixa i això no té pas enrrere.

El més que vé acompliré anys, es xocant ara em sent tan jove, tan bé, fins i tot tan bonica. Des que no use les ulleres els ulls m'han millorat. Ara són molt més expressius. No te gaire importància el fet de sentir-me així, ho comente perquè no és d'estranyar que vaja eixint alguna tecla. El zumbit de l'oïda encara hi és. El metge diu que són coses de l'edat. Potser que quan reprenga el treball algunes d'aquestes alteracions desapareguen. Clar, no tindré temps d'escoltar-me-les...

Ja va fent anys que vaig iniciar aquest període que per la seua durada sembla el neolític. Aleshores pensava que seria molt més fàcil establir una relació més que fora per cobrir les necessitats més peremptòries...Estava tan segura de que podria ser, com ara estic de decebuda del que fou...D'aleshores ençà quants somnis de pissarra i clarió. Al llarg del curs tinc només l'energia justa per arribar a l'hora de dormir, sense perdre comba.

Crec que va ser una decisió encertada, si més no vaig cercar aixopuc per evitar les set plagues d'Egipte. I em vaig recloure a fer punt de calça a la saleta d'estar, caldejada pel braser de carbonilla, convençuda que l'únic camí per a mi era el de la renuncia, tal com fan les monges, expressat tan plàsticament quan prendre els hàbits, diuen: "Jo renuncio a Satanás a sus pompas i a sus obras..." Què melodramàtiques!. I em vaig recloure entre aquestes quatre parets, fermament convençuda, de que l'únic camí per mi, era el la sublimació de la líbido. O bé la redenció de culpes pel treball, al qual m'he dedicat amb cos i ánima al llarg i ample de la meua existència. Per sort m'agrada treballar,
que si no...

Mentrestant, al meu fur intern, reivindicava una última oportunitat. La que tant desitjava, una altra oportunitat, Santa Rita de Cásia, l'última. No en valgueren coples. Res que fer. Llavors ja ni per salvar ànimes del prurgatori– Alló que tant desitjava i mai no havia aconseguit plenament, ja no arribaria mai, ni sant Antoni, amb tota la seua influència, li valdrien coples per trobar-me un nuvi a mi, i és que havia entrat en la categoria de fadrina-vella. Renunciar era dolorós, sens dubte, amb tot, però, més pràctic i realista que anar col·leccionant "calamandurris" per tot arreu. Mai no sabré si era que ho eren tots, o només ells que em tocaven a mi.

Arribat a aquest punt no quedava més que assumir la meua condició de persona, de dona sola i solitària. Deixe constància en aquestes pàgines que són un autèntic testimoni de molts moment d'obscura premonició, davant la certesa de que una vegada més i possiblement d'una manera definitiva, havia de castrar-me literalment: sentiments i sexe, havien de ser eliminats de la meua persona. I així va ser, es va complir l'horacle.

Han passat anys, uns quants, no ho sé. Al llarg d'aquest temps he procurat anar dreteta i fer bona lletra, que era tan com viure castrada i no desesperar-me, sinó acceptar la inqüestionable realitat. La vida per un dels seus secrets motius em condemnava, una vegada més, a la soledat més absoluta. No negue que en algun racó del meu cor encar pensaría – sentiría – que algún día podria produïr-se el miracle. El miracle, però, no s'ha produït, fins al moment.

Quan vaig conéixer a l'Andreu Rovira, per dins botava com les pilotes, el meu cor estava com havia estat sempre, desitjós d'estimar, d'estimar desesperadament com una heroïna de cine mut. Prompte em vaig adonar però, que m'havia tornat a equivocar, ell tampoc era la persona idònia i jo havia de romandre en la meua soledat. No va ser fàcil tornar a renunciar, el cor s'havia caldejat i havien rebrotat els vell desitjos d'estimar. Ara sé que aquests mai no s'estingirien sinó que perviurien en mi mateix fin a la fi.

Ho hagués donat tot, anys de vida, per un amor correspost i com deumana o, si més no, per una bona amistat–encara no sé què més podria donar­–Tracte d' explicar, de justificar-me o de justificar el risc que suposava iniciar una nova relació amb tan poques garanties de supervivència, tant la mateixa relació con la meua persona, doncs llavors la sida causava estralls. Amb tot, temeràriament havia d'intentar-ho. Això o deixar-me fossilitzar, endurir-me com el formatge ranci, més i més cada dia tancada a calç i canto en una renuncia persistent. Déu sap que ho vaig intentar, potser amb massa tenacitat.

Ara retorne a punt zero. Res he tingut i res tinc, he d'assumir aquesta circumstància, com una més de la meua vida. Prompte compliré anys. La lógica em diu que dec de desistir i conformar-me, que aquesta és la que m'ha tocat i punt. Sense pensar-ho més, sense queixes ni lamentacions. Res a fer.

Ara apagaré la llàntia i oblidaré aquesta cabòria perquè no es pot viure eternament lamentant-se del que no es té i, potser mai no es tindrà. Hui ja és diumenge, em trobe bé en aquest món confortable que m'he el·laborat, música, lectures, cinema, teatre, concerts, exposicions, recitals...Treball garantit fins a darrer dia de vida laboral. Encara em puc considerar un ésser afortunat en diversos aspectes. El que no es consola és perquè no vol!.

Tal vegada hauria de tornar a la literatura i a la poesia. És gratificant, no tant com el sexe...compartit. Potser hauria de mobilitzar el meu sentit de l'humor. Sense un somriure...


















Diaris de ficció 25/08/1995


25 d'agost, 1995


El poeta cerca entre les runes o els monuments de cada civilització els
elements del misteri.

J.V. Foix (Barcelona 1893-1987)

Diu el meu traumatòlegque tinc una hèrnia discal, i va i m'envia a fer-me un "tac". Jo no crec que tinga això. Tanmateix em trobe rara, tinc el cap espès, em fa mal no sé què per dins, al costat dret, el coll, el muscle...Bo, no crec que tinga importància, és més, crec que en un parell de dies em trobaré millor.

He acabat de llegir una biografia de Nietzsche. Em fa sentir una gran compassió aquesta persona, aquell home d'un talent tan enorme, un filòsof eminent, sí, en canvi tan pobre d'afectes, tan solitari, tant necessitat d'afectes...Em pregunte si havent sigut només moderament feliç, si hagués tingut una parella, una estabilitat emocional, al seu pare, la seua germana no tan egoísta...Hauria escrit la seua obra. Supose que aquesta pot denominar-se una pregunta.XXX. Sent un gran interès per la seua obra que ja vaig començar a llegir fa anys. M'agradaria conèixer-lo més en profunditat a través del seus escrits. Fou un ésser molt turmentat, un geni. A vegades, quan parla de la soledat crec que el comprenc. Eixe estar, sentir-se desvinclat de tots o quasi tots els altres, caminant en solitàri sense saber ben bé cap on, amb tan gran incertesa, pobre...M'inspira una gran tendresa, així com el seu amic A. Strindberg, són éssers genials, intel·ligents, molt intel·ligents amb una estranya sensibilitat, però profundament necessitats d'amor. L'amor hagués canviat les seues vides, de segur, amb l'amor hagueren sigut essers grisos segurament, pero feliços. O no?. Pobra de mi, no sóc ningú ni tan sols per fer una valoració a infima escala d'allò que va ser la seua existència. A més les persones amb qui es relacionava eren d'un nivell intelectual, cultural, creatiu, artístic fora mida.

Quan aquesta vesprada he estat llegint les targetes que Salvat-Papasseit va escriure a les seues filles mentre n'estava ingressat en diverssos sanatoris tractant de curar-se de la tissis, que va acabar amb la seua vida. He vist, he sentit que aquest gran poeta si que vivia l'amor.

Encara hi ha moments en els quals em sent condicionada per antigues pautes de conducta, enganxada massa encara al passat. Sé que una actitud humil, molt més humil encara, i confiada em faria molt de bé. Sé que és una ximplesa, però tem que acomence el curs. Potser per a l'andreu, no sé, és una qüestió pendent i em sent insegura i vulnerable. Tot i que no tinc motius per preocupar-me. Arribat el moment sabré exactament quina actitud adoptar, seré jo. Sí, tanmateix experimente un desànim, una certa ansietat, ambivalència...no sabria definir-ho. Potser estic cansada i no me'n adone. De què? doncs de ser mestra. No és just, ja ho sé, i ni tan sols tinc la certesa ...Possiblement es remouen a dintre meu antigues pors. He d'aprofiatar aquestos dies de soledat per reflexionar. El pitjor és que no puc anar a la mar, és tan important per a mi, tan vital... Però no gose agafar la bici no em trobe amb forces. De tota manera seria bó enfrontar certes reserves que em turmenten. Quan s'han experimentat moments de goig tan intens, costa adaptar-se a la nova situació, ingènuament es pensa que l'estat natural és l'altre: la pau, la benestança. I sempre sorgeix el mateix dubte, quin dels dos és l'autèntic?. Ambdós, crec jo, cadascú al seu moment. No hi ha estats perfectes, que, a més, tinguen durada.
Sí, convic que la vida és com un riu. I les seues aigües no passen mai dues vegades pel mateix lloc.








Diaris de ficció 24/08/1995


Dijous, 24 agost 1995

En tot cas, si la solitud és irresistible, no es pot negar que és barata. No hi ha cap avariciós que no sigui un solitari. No hi ha cap avariciós que no ho sigui també de sentiments i de paraules.

Josep Pla (Palafrugell 1897-Llofriu 1981)

I arriben els darrers dies de vacances. A vegades em pregunte si m'agradaria seguir la vida així, tranquil·lament, lliure d'obligacions professionals i d'altres; lliure per escollir cada moment l'activitat que vulga. A vegades sent la tentació de deixar passar el temps plaentment, sense més propòsit ni intenció, oblidar els projectes...(anava a dir preocupacions). Realment estic preocupada?. Crec que no. Una de les coses que, amb penes i treballs, he deprés, és a no preocupar-me, o a no fer-ho en excés. Sembla que és una constant en mi estar sempre de pas en tot i amb tots. Residus dels meus anys de menuda que, amb el fardell al coll, anava del poble de ma mare al poble de mon pare i a la viceversa, supose que això li ha donat al meu caràcter eixe matís de provisionalitat i d'ensems les adaptacions constants li permetien formar-se amb més flexibilitat.

No sé si és per això, quan arriba un moment tinc tendència a abandonar les inquietuts que m'havien absort durant un temps bona cosa d'energies. Es podria parlar de cansament o de desmotivació. Ho dic perquè hi ha moments, en els quals sent la necessitat d'allunyar-me, de canviar...d'activitat. A vegades aquesta necessitat es materialitza i sobrevé el trencament. És com si hagués arribat al límit de la meua capacitat, com si de sobte sentira que res no paga la pena. És curiós això estava justificat abans, quan fer el que feia em costava un esforç, ara, però, no em costa gens, em sent lleugera i despreocupada i sovint, fins i tot, feliç.

Malgrat tot és evidententque les relacions humanes impliquen sovint perìodes de distanciament, inclós desercions. Jo també ho faig. O, en qualsevol cas, mai no es pot tindre cap seguretat pel que fa a la qualitat i durada d'una relació, tan siga afectiva o de treball.

Ara, quan comencem les classes, retrobaré el meu ritme, encara que em fa l'efecte que serà molt més seré que el curs passat. En recordar-me'n em veig a mi mateix massa descapdellada...No, no m'acabe d'agradar a la foto. Tanmateix no sentia llavors que em costara un gran esforç. Amb tot sí, ara ho recorde com un període massa estressant, i si experimente aquesta sensació és perquè invertia molta més energia de la que calia. Ara en recordar-ho me'n adone que aquest fet em va resultar un res extenuant.

Recorde que els darrers dies del curs les mans em tremaven...No vull tornar a viure així. He d'adoptar una actitud molt més serena, i veure de no imposar-me res que puga sobrepassar les meus forces. Per això no acabava de saber si feia bé proposant-me projectius afegits a l'activitat docent. De vegades arribe a pensar, si no serà que jo també vaig de superwoman. Seria ben absurd...Em ve ara al cap aquella cançó de l'Ovidi, "Tota descabdellada, ensanyava les cuixes i ens donava lliçons d'anatòmia..." es referia a la bojeta del poble.


Reconec que l'excitació que vaig experimentar a l'inici, quan vaig conèixer al'Andreu Rovira, va persistir al llarg de tot el curs, molt de malgrat.

De tota manera ara encara sóc a temps de saber que dispensar un NO, ben dit i a temps em pot evitar molts problemes i obligacions innecessàris, fins i tot una vida transbalsada. Així com que un excés de voluntarisme, tampoc té cap sentit. "No he de fer res per agradar a ningú" I és cert. Basta amb ser simplement com se és, amb l'actitud alerta a tot allò que de nosaltres que puga ser millorable. Això és tot. Recordant que l'esser humà ha d'estar en canvi constant vers la perfecció, tot i saber que mai no arribarà.

He de reconèixer que els meus errors han estat més per excés que per defecte. El meu desig d'ajudar, massa insistent, posem per cas. No, aquesta actitud no és correcta, Marina. La persona que es queixa normalment ho fa perquè troba satisfacció, i molt rara vegada cerca vol remei. Quan algú es fa el propòsit de superar els seus problemes, cerca la persona escaient que hi guie. Potser m'he mostrat massa ansiosa–i en part ho estava–. Potser dessitjava compartir massa coses noves, que he anat descobrint. He de reconèixer que aquesta actitud no és possitiva. Ningú no pot confiar amb una persona ansiosa.

Per altra banda recorde moments en els que he gaudir d'una gran serenitat. Supose que són aspectes diferents de mi mateix que encara no aconsegueix conciliar del tot. És clar que m'he acceptar com sóc, contradictòria, inestable, o canviant...Són matissos de la meua personalitat. No obstant, sé, n'estic segura que d'ara en avant aquests canvis no seran tan evidents. Sent com si les coses s'haguessen estructurat a dintre meu. De fet em sent més unitària, més sòlida i d'ensems més lliure i espontània. Encara que no d'una forma definitiva.

No sé quines sorpreses m'aguarden. Quan un període es tanca un d'altre se'n obri. És prou provable que aquesta nova etapa siga productiva i interessant, açò, però, està per veure. Jo dec d'estar interiorment preparada i apunt, per a tot, per a qualsevol eventualitat que em presente la vida, fins i tot per a res. Si més no, per viure, per viure, si més no.












Diaris de ficció 21/ 08/ 1995


Dilluns, 21 d'agost, 1995

Sense metàfores, el món de les coses seria definitivament inintel·ligible; sense l'art, la vida seria com un vidre opac. Suposaríem que hi ha alguna cosa a l'altra banda, però mai no en tindríem ni un sol tast.

Guillem Calaforra (Benissanó 1970)

Ha canviat el temps; després de tantes calors per fi la plutja. La plutja que refresca l'ambient i neteja, l'aigua purificadora. Se respira un ambient humit i molt sovint se senten tronades. Els jardíns estàn verds i brillants. Les pistes d'esports, silencioses. Aquests últims dies d'agost són bellíssims. El diumenge passat vaig passetjar per la platja. Feia un bon dia. Ací els colors són grisencs i la llum, brumosa, tot el contrari que al sud del País Valencià, on vaig néixer, que l'aire és transparent i els colors molt més vius. El sol crema.

Aquest són dies de preparació. Ens preparem interiorment per al nou període que està a punt d'iniciar-se. Aquesta és una felicitat de butjaca, feta de cosiues, de domesticitat. Netejar i ordenar és també armonitzar, cercar l'acord, la concordància. Crec que no calen moltes coses ni molt costoses per viure. Necessite simplificar la meua vida, buidar-la de tot allò que no és necessàri, deixar-la disponible per a coses noves.

Aquest és el temps de la sega. Seguint el ritme biològic entenc que és l'època en la que la natura inicía un període de preparació també. Fineixen les collites,
es dissòcia la palla del grà. La terra entra en una etapa de repòs. Deu de descansar i preparar-se.

Em sembla a mi que s'ha de seguir el ritme en armonia amb la natura. Ara sóc un altra persona, nova i sempre en canvi constant, sempre en procés. No crec que puga tornar a ser com abans, com l'any passat, posem per cas, o com fa dos mesos. Un dels descobriments més substànciosos que he fet darrerament és el d'haver trobat el meu ritme, lent, tranquil, assossegat. El tinc de sempre, des de menuda, en molts períodes de la vida, però, el ritme propi es perd, vaig permetre que s'alterara i he esdevingut una persona bé depressiva o bé excitada, desigual. Ara quan m'he donat el temps necessari he descobert el meu ritme calmat, fins i tot cadenciós. Res, ni ningú deu forçar el ritme biològic d'una persona, perquè això implicaria trencar la seua armonia interior.

A mesura que vaig essent conscient d'aquestes coses me'n adone de la seua importància en educació i en teràpia. Hi ha pautes a la natura, que deuen respectar-se. No poden canviar-se a voluntat, tals com el ritme respiratori, o el ritme del bategar del cor. Aquests tenen vida pròpia; la ment conscient no compta per influir-hi a sobre. Cada ú ha de descobrir o redescobrir el seu ritme interior, original, aquell que tenia als primers mesos, als primers anys, i seguir-lo, deixar-s'hi portar per ell. Sé que això representa no poques dificultats. Vivim immersos en la incultura de la pressa, de l'acció...Ja ha format en nosaltres com una segona natura, i desprendre's d'aquest vagatge és costós, tot i que ara, n'estic segura de que és possible, no tinc cap dubte, encara que només tindran accès a aquesta alternativa aquelles persones que siguen capaços d'enfrontar un canvi profon a les seues vides.

Tanmateix si jo, que no sóc un ésser gens especial, ho vaig aconseguint i d'una manera autodidacta, podré ensenyar a altres a aconseguir-ho. Així doncs hi rau el sentit de tot el conjunt d'experiències, dificultats i entrebancs que hem anat vivenciant al llarg de la nostra existència. A mi em va tocar aprendre-ho en la meua carn, penosament i dolorosa. No li trobava cap finalitat a la vida amb tant de sofriment. Molt sovint, com es pot comprovar al llarg d'aquest diari, em rebelava. Han hagut de passar tants anys i tantes calamitats per adonar-me'n que estava fent un aprenentatge, el meu propi aprenentatge de la vida i que el propósit era arribar a estar en condicions òptimes per, a través del meu propi conéixent, ensenyar als altres.

No ho he aconseguit encara, em queden molts aspectes per descobrir, i moltes mancances que satisfer des de dintre, és clar però, que em trobe en camí.

















18/ Agost/ 1995


Divendres 18 d'Agost 1995


Impossible començar de nou. Sempre continuem d'una manera o una altra.

Josep Iborra (Benissa 1929-València 2011)



Estic investigant amb el meu cos, el mètode Sybel. Al principi em vaig resentir de la nuca i el muscle dret, just on tinc les vértebres danyades per l'artrosi...Però vaig seguir practicant. Els resultats són esplèndits. Crec que mai no m'he sentit el cos amb tanta vitalitat i tan bonic, llegeix sense ulleres i tinc els ulls molt millor. Fins i tot he deixat d'usar les ulleres de sol, tal com ella recomana. Durant quests dies he vingut practicant les seues orientacions. Després del desdejuni em pose la cinta i faig els exercicis. Es van produint en el cos canvis molt súbtils però efectius, i també a la personalitat, em note molt més espontània, més jo mateix, com si m'hagués anat recuperant després d'un període d'hivernació.

Fins i tot ara ja no perceb la recurrent presència del passat, no sent la pressió constant de recordar el passat, Tot i que a vegades m'ho puc permetre sense compulsió, però. Atès que tot allò que sóc ara mateix és també producte de totes les meues vivències anteriors. Tanmateix em sent en ple procés de formació, potser encara tinc molt poc que compartir o res. Dec de seguir treballant-me sense treva, sóc el material que tinc més a mà.

He mirat el calendari, em queden dues setmanes, tan sols, per acabat el més d'agost i amb ell, les vacances. Pel que fa a reprendre l'activitat laboral i tots els meus projectes, experimente un sentiment ambivalent. M'agrada viure així, com ara, sense fer massa coses i fent-ne. Ara la vida és amable tant com fer parada i fonda en el fluïr qüotidià dels dies. Quan treballe el ritme és molt i molt accelerat, no és comparable; encara que el darrer curs l'he portat prou bé. Tanmateix ara me'n adone de la dispersió que faig de la meua energia, i això no és bo. Potser hauria de ser molt més serena i recollida. Deu haver alguna manera de simplificar els processos.

Ara sent com un desig de depuració, (vaig amb el peus descalços per la casa. Ma mare llavors mai no em deixava fer-ho.), de desprendre'm de tot allò superflu, de ser més unitària, més sòlida i simple. Potser haja de reestructurar algunes coses, activitats, relacions...Crec que d'aquest període se'n derivaràn canvis importants, tot i que no sé quins. Ja els descobriré arribat el moment. Arribat el moment aniré comprenent quins fardells hauré d'amollar. Perquè necessite anar més lleugera encara, més buida de coses. És una necessitat sentida, no imaginada ni pensada. No sé en quins aspectes repercutirà, de segur, però, que es traduirà amb altres actituds.







divendres, 28 de març de 2014

Diaris de ficció 12/ 10/ 1995


Dimecres, 4 d'octubre 1995



En morir, els escriptors esdevenen sants i els seus miracles s'exposen
a les llibreries. La necrofília és el negoci més sucós al món del llibre.

Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991)


Em sent indignada. L'Andreu Rovira no acaba de marejar-me. Per més que li demostre que no vull res amb ell– que no li negue el salud per cortesia– ell es mostra amable. Ha pujat a secretaria a dir-me que la sala d'usos multiples ja
hi era disponible.
- Com estás?
He passat de la perplexitat a la indignació en dècimes de segons. Ell es comporta com si tingués amnèsia, com si no hagués passat res entre nosaltres...Em saluda i somriu...Jo no ho puc comprendre, no sé per què se'm presenten a mi aquests paperets. No vull parlar amb ell, no vull enutjar-me més amb ell i ara ja no m'interessa la causa del seu abandó. Ja no m'interessa el més mínim, ni experimente vers ell cap sentiment. Electroencefalograma pla. No desitje la reconciliació, ni tindre res a veure amb ell. I fins i tot ni tan sols em sent dolguda. Senzillament no m'importa. L'únic que vull és no veure'l no estar aprop d'ell, i que no em dirigeixca la paraula. Crec que és ben senzill i sense complicacions, s'ho he mostrat per activa i per passiva.

 Ell, però, sembla que segueix jugant a no sé quin joc. Fins i tot Fedra, la directora, que ens ha sentit les poques paraules que ens hem dit, se'n ha adonat de que les meues respostes no eren les habituals, ha percebut el meu enuig. No va a trobar-me per cap tipus d'aclariment ni de discusió ni encara per presentar-me disculpes. Ara ja no és el moment. Ha passat molt de temps, han passat moltes coses. Ara ja és tard. Inmediatament ho ha comprés. L'ira, l'enuig s'exterioritzen quan vols restaurar una situació. Amb Lluís em va passar igual. Vaig permetre conscienment que la relació anara deteriorant-se dia a dia, mes a mes, any rere any. Va arribar un moment en el que la ruptura va ser inevitable.

Alta cosa seria que restara algún vestigi d'allò que va ser aquella estranya relació. Sembla que no vol o no ho pot entendre-ho, però. Potser que, quan a mi en va caldre una explicació ell no es trobés en situació de oferir-me-la. Però el seu silenci em va fer molt de mal, molt. És probable que ell també patira;
em faria càrrec si a mi em calia una explicació i ell no estava en condicions de donar-me-la pel motiu que fossen...Llavors hagués bastat una nota, tan sols una nota explicant mínimament que passava. El dies se succeien amb un mutisme insistent. Com si fossem dos estranys dins un silenci distant...

Ara ja no me l'estime, tot i que sé que, ni en el millor dels casos, haguéssem pogut passar d'una tèbia amistat. A vegades em sorprenc a mi mateix pensant quan diferent és la meua vida ara a la de curs passat per ara. Hui ja no compta per a res. Encara que els llocs que vam compartir em retornen sovint al passat tot i desproveït de la tendresa que embolcalla els afectes. Només com un record llunyà del que a penes queda el regust reminiscent.

Tant de bo la vida em reserve un altra oportunitat per a mi. És tan desolador deixar de sentir...La setmana pasada va vindre la meua germana. Des que em trobàrem vaig percebre la seua impaciència per saber. Vaig reprendre la línia del relat fins al dia de hui. Les meues paraules sonaven fredes i descolorides. De nou em trobava a l'aridesa del desert afectiu, assedegada i sense esperança.

En fi, ja ha passat, però encara no ha passat l'hora de la reflexió. Tracte de convence'm diguem-me, veus, Marina, no ha estat per a tant, com quan de menuda corrent em queia i m'alçava amb un bot, com si no hagués passat res. I si de cas algú per carrer em preguntava si m'havia fet mal, engolint-me les llàgrimes, responia, no, apenes un refregó.






dimecres, 26 de març de 2014

Diaris de ficció - dilluns,18/setembre/1995

(Nota de l'autora: he tornat a rellegir alguns capítols i aquest l'hi he trobat particularment aclaridor, per la qual cosa he considerat tornar-lo a presentat en aquest punt de la narració, per a millor comprenssió del personatge.) 




Un final trist —tots els finals ho són— no ha de desmentir el passat d'alegria.

Salvador Sostres (Barcelona 1975)


"Ha passat tant de temps...han passat tantes coses..." He decidir abandonar definitivament aquest col·legi. Cada día que passa em reafir-me més en la meua decisió. Es podria pensar que desisteix, que m'he cansat de lluitar. Quan finalitze aquest curs, haurà finalitzat una altra etapa de la meua vida, una altra aventura. Sols una somiatruites podria haver-se fet càrrec de la direcció d'un col·legi. Com totes les noves experiències que mamprenc ho vaig fer plena d'il·lusió, amb ganes d'introduir canvis, de servir als meus ideals professionals, aquells que mai no he desestimat del tot.
Yo volia introduir-hi el concepte de l'ètica professional, organitzar aquell merder, amb l'esperança de poder solucionar problemes generalment acceptats com insolubres pel claustre. Esperava, amb l'ayuda de l'equip directiu i dels comp@nys, poder portar una línia educativa coherent...Per tantes i tantes raons, que cada una per si mateix justificava l'esforç que ens suponia. Almeys això pensava jo.

Diuen que un pesimista no es més que un optimista que contempla la realitat. Ara, després d'un any de preparació i d'un curs d'exercici al front de la direcció, he de reconèixer que no puc més. Quasi em deixe la pell. Ara preparare l'eixida, bé a l'estranger o ves a saber; no m'importa massa. Són tantes les coses que he deprés, no sols sobre els altres, que també, sinó sobre mi mateix, que ja no m'importa el que vinga després, sabré adaptar-me i sobreviure.

Presentaré la dimissió del càrrec en moment ho considere oportú.
Pel que fa a mi, no m'hagués quedat molt de temps al mateix lloc. No soc una persona inestable, però no soporte l'habitud. La vida és molt curta per malbaratarla instal·lada en una rutina asfixiant.

No vaig a justificar-me diguent que m'hagués agradat envellir en aquest col·legi i jubilarme entre les seues pareds, voltada d'aquesta gent. Amb tot el parafernal amb el qual s'acostuma a acompanyar la cloenda d'una vida dedicada a l'ensenyament , sona bé, eh? amb el consabut regal fet amb l'aportació dels simpatitzant o el neutrals i el dinar de confraternitat. Algun comiat menys o més sincer i el grunyit "dels altres", que tallant claus, somiaven amb repredre de nou les regnes de l'intitució.


El feixisme no va morir amb Franco. La democràcia no va ser més que el feixisme maquillat. Ja ho va dir ell, que lo dejaba todo ...atado i bien atado.
Els feixiste no havia desaparegut, ben al contrari, allà als centres on he estat, he trobar un nucli dur, intolerant, reaccionari i autoritari. Els directors solien estar tots en aquesta línia. Els mestres de nova generació que arribaven als centre podíem prendre dues trajectòries, o bé seguíem el corrent feixista, o bé, ingenus com érem, creiem que una altra escola era possible, i optaven per implantarla. Llavors una sèrie de sancions implicites ens érem aplicades tan bon punt érem detectats com elements desafectes al règim. Érem ignorats, nungunejats, desautoritzats, criticats, segregats...Alguns mestres ens negaven fins i tot la més elemental cortesia, el bondia.

Aquest nucli dur de naturalesa feixista l'he trobat a tots i cadascú del centres on he treballat. I faltaria saber si encara avui, les noves generacions han escollit la docilitat del sometiment a la majoria, si més no, per tal de no complicar-se la vida.

A les acaballes del curs replegaré els meus bártuls i diré adeu a algunes persones del col·legi, sols a algunes, i als conserges. Darrere meu hauré deixat afectes i desafectes, intents diversos, guanys i fracassos, dolor de l'ànima, decepcions, frustracions...Un rémora difíci d'amollar. Tot el que cap esperar d'un esser humà que viu intensament l' existència. Potser que el que em reemplace ho fassa millor o pitjor, això a ells no els importa, però estic segura que algunes persones entre les que puc comptar, pares i alumnes m'hi recordaràn per molt de temps, i jo a ells.

Tot això no té importància. Els he aportat quatre anys de la meua existència, és massa en conclusió. A més, l'administració, feixista també, m'ha pagat el sou cada mes. Qué més vull?


Necessite descanssar i retrobar-me a mi mateix amb serenitat, portar una vida normal. Enyore les estones que adés passava escoltant la radio y fent punt de ganxet- em serenava-. Vull escriure, ha d'haver a la vida alguna cosa més que treballar. En qualsevol cas desitge envellir dignament. La lluita que he dut a terme cada dia dels últims anys, m'ha xuclat totes les meues energies. D'allò que resta no hi ha quasi res a destacar. Arrape el temps per poder llegir un poc, estudiar un poc, pensar...dormir. Res. Quan em mire al espill veig uns ulls cansats i tristos, inexpressius. 

Diaris de ficció 14/ setembre/ 1995

Diaris de ficció


dijous, 14, setembre, 1995


La majoria de les vegades la persona que busquem viu al costat. I no hi trobarem cap raó que ho expliqui, de moment ens caldrà acceptar-ho com una realitat de la nostra experiència.

Franz Kafka, escriptor txec en llengua alemanya (1883-1924)


Aquesta tardor m'ha desbalafiat i me deixat portar per hàbits i costums. Arrosegue un cos extenuat i una ment malaltissa. El cansament va prenent cos i creix a dintre meu, com una trepadora que se m'emfila i m'ofega. Em trobe feble doncs les forces m'hi fugen, si més no quan arriba el mitjorn. Només volguera estar quieteta al sol, sentir com l'escalfor em templa el cos. Tinc el cap ple de boira i entremig aparéixen pensaments, imatges i records...velles jaculatòries buides de contingut. Els polsos em bateguen i el cor gemega i em trontolla, el cap com si anara en tartana. No sé a quin sant em passen eixes coses, que a males penes les puc anomenar.

Demà me'n aniré a Madrid, potser aquest seminari siga com el de Cooperativisme a l'Escola, uuummmm!, terapèutic. Potser m'òbriga nous camins, em sent tan estancada...Ara sóc apagada, de nit i sense estreles. Els meus @lumnes s'han rigut molt de les meues pallassades i ironies. Són nou grups, massa gent...Potser ara serà tot molt més fàcil, després d'aquests dos anys desbaratats.

Dec d'acabar de fer l'equipatge i d'enllestir algunes coses més. Ai, tot se'n fa una muntanya. Qui m'ho havia de dir. No tinc alé per anar al treball. La Pepa m'ha ha parlat de'n Canet, diu que és la platja més propera i està prou neta. Algun dia hi aniré, quan em trobe millor, ara tan sols tinc ganes d'estar al llit...

Aquesta tardor... Ahir la Juli i jo parlàvem de la jubilació... Encara em queda lluny. Dec d'informar-me, sí. Tenia tants projectes. No sé per què dic 'tenia' en passat, deu ser que em trobe un poc tristeta. Si no fos pels dolors...Em fan mal les cames, els genyols, les caderes i un llarg eccétera. El metge em dona antidepressius, relaxants musculars, analgèsics, semble una farmacia ambulant, tan sols em falten esparadrap i tiretes. Açò deu ser una rauxa, dic jo; tard o d'hora se'n passarà. No m'haurà vingut per romandre!. Em medique, qué he de fer? si no, no podria d'alçar-me del llit. Deu ser qüestió de paciència. He gaudit de tanta salut darrerament, que potser ara m'avalue a la baixa.

És clar que les contrarietats, les decepcions, la soledat... passen factura. És sabut que quan la vida, mancada de gratificacions, no es vida, tan sols un seguit obligacions barretjades amb solitud, un xerop amarg que no sols no reconforta sinó que aflebleix, aquest pobre cos meu, tan mancat d'afectes, d'escalfor...tan castigat per sofriments i renuncies, per decepcions silenciades, per manca de goig, de plaer...Tot aquest bagatge es un pes mort que carregue a l'espatlla; No he d'estar cansada?. Deixem el cos amb fam de pell, i el cor despullat d'afectes. Aquests mals, com que no es veuen, són més fàcils d'ignorar. Contractures i espasmes, però em recorden sovint que hi són i que esperen...I per acabar-ho d'arrodonir, l'insomni. Mentre escolte els segons des del despertador més i més llarga es fa la nit, el pas del temps que sona monòton com una salmòdia mentre s'apropa persistent el moment d'iniciar la jornada. Són un seguit de petites misèries sense impotància, em dic a mi mateix, deturant el despertador abans que sone i em faça trontollar més el cor arítmic.

A vegades faig oïts sorts a certes enyorances, el meu desig d'escriure, més que desig, una necessitat irrenunciable. Quantes tasques aturades, escindides de mi com un pes que doblega, he deixar pel camí; quanta gent estimada, quantes traicions al meu cos.

 Aquesta tardor em suggereix vagament d'altres moments de la meua història, ara, però, no sóc capaç de sentir com adés, potser sia millor, ara que l'esperança ha desaparegut del meu horitzó i, d'ensems també, la veu poètica. 

Sharty, diu que hem de buidar-nos d'allò que és vell perquè cal deixar lloc perquè arribe allò nou. Doncs potser siga acò aquesta estranya calma, com si tot s¡ hagués tornat tan familiar, tan assumit que no cal alterar-se, sinó més aïnes limitar-se'n a viure cada dia.





























La izquierda, los inmigrantes y los derechos de los españoles


La izquierda, los inmigrantes y los derechos de los españoles

Cuarto Poder



He contado otras veces el mito senegalés del descubrimiento de las Islas Canarias. Había una vez un campesino de Casamance llamado Mamadou que vivía mal que bien del trabajo en el campo hasta que, en los años 90, los acuerdos del gobierno de Senegal con la UE, que subvencionaban los productos importados, le obligaron a dejar la tierra y desplazarse hasta la costa, donde se hizo pescador artesanal. Allí vivió mal que bien hasta que los acuerdos pesqueros con la UE atrajeron a los grandes barcos industriales de Pescanova y Mamadou se vio obligado a salir cada vez más lejos con su frágil patera para encontrar un poco de pescado con el que alimentar a su familia. Un día se alejó tanto de Senegal buscando una sardina que descubrió Las Palmas. Allí los indígenas le pegaron una paliza, lo metieron en prisión y lo devolvieron a Casamance esposado y magullado.

Este es el mito inmigrante, que se parece bastante a la historia de verdad. Luego están los mitos de la izquierda, siempre bienintencionados pero a veces un poco patéticos, que pretenden que todos los inmigrantes son buenos, todos los negros valientes y todos los extranjeros pobres víctimas de explotación y racismo. Este mito es mitad carne y mitad pescado, pues al vincular datos objetivos a datos subjetivos ignora el derecho de las víctimas a ser astutas, violentas o incluso de derechas. De hecho, la explotación y el racismo no suelen ayudar mucho a perfeccionar la condición moral de quienes los sufren. 

Frente a los mitos inmigrantes y los mitos de la izquierda, está luego el realismo de las derechas metropolitanas: los inmigrantes degradan “nuestra” sanidad, “nuestra” educación y “nuestra” seguridad. Es un hecho, ¿no? Es una evidencia, desde luego, de lo que yo llamaría -con el mayor respeto hacia el gremio- “empirismo del taxista madrileño”: de la experiencia vivida -un negro que le robó la caja del día, un moro que intentó venderle droga, un ecuatoriano borracho que pegó a su mujer en el asiento trasero- extrae las naturales conclusiones que luego partidos, gobiernos y policías convierten en discursos políticos y prácticas represivas. La experiencia es la experiencia y las consecuencias son las consecuencias; y la consecuencia del “empirismo del taxista madrileño” es la criminalización de Mamadou, convertido en “enemigo interno”, y apaleado, encerrado y devuelto a Casamance con esposas y magulladuras.

900 millones de personas se mueven por el mundo todos los años. No son emigrantes. Son turistas que viajan libremente a Senegal, a Túnez, a Tailandia, a Egipto por poco dinero y sin ningún peligro. Gastan poco, destruyen los recursos locales y generan dependencias neocoloniales que convierten a los nativos en inmigrantes en sus propios países, donde son perseguidos y reprimidos como si estuvieran en París o Madrid. 

Esto también es un hecho. Y sin embargo a nadie se le pasa por la cabeza prohibir el turismo, no obstante la destrucción ecológica y social que genera. Aún más: todo el mundo consideraría una medida totalitaria la de un país del Tercer Mundo que, para proteger a sus conciudadanos de los efectos comprobadamente perniciosos del turismo, impidiese la entrada a los extranjeros que quieren ver las Pirámides o persiguiese y deportase a los clandestinos que sorprendiese fotografiando el Tah Mahal. 

Pues bien, entre esos 900 millones de turistas que viajan todos los años (cifra 100 veces inferior a la de los emigrantes desplazados) muchos pertenecen a las clases trabajadoras europeas. Cuando hablamos de limitar o combatir la inmigración en nuestros países y de hacerlo en nombre de esa clase trabajadora, estamos legitimando -y movilizando y explotando- el voto insolidario de españoles -o italianos o franceses- que reclaman su derecho a viajar a Senegal y, al mismo tiempo, su derecho a impedir que los senegaleses viajen a España. 

Es decir, estamos aceptando como natural un doble rasero de consecuencias materiales éticamente más que dudosas: nosotros tenemos derecho a viajar a Senegal, los senegaleses no tienen derecho a viajar a España. Más aún: nosotros tenemos el derecho “universal” de viajar a Túnez y tenemos además el derecho “español” de impedir a los tunecinos viajar a España. El ministro inglés Benjamin Disraeli, muerto en 1881, gran escritor e intelectual, hombre muy inteligente, enorme orador y también impulsor de la política imperialista más agresiva de la historia de Inglaterra (guerras coloniales de Afganistán y Sudáfrica, anexión de las Islas Fidji, propietario del Canal de Suez, promotor de la coronación de la reina Victoria como emperatriz de la India) lo decía de un modo muy claro, con mucha valentía, sin ningún complejo: los derechos de los ingleses están por encima de los derechos humanos.

Es un hecho que los inmigrantes “molestan” a la clase trabajadora española. Molestan mucho menos a los ricos porque los ricos no viven ni en España ni en ninguna parte, aunque luego hagan discursos nacionalistas encendidos que les permiten seguir en ninguna parte, con piscina y seguridad privadas. Pero sí, es un hecho: los inmigrantes “molestan” a los trabajadores españoles. No nos preguntemos por qué; no escuchemos el mito de Mamadou; no contemos historias. Vale. Pero sepamos al menos lo que significa guiar nuestras políticas por la evidencia de esa “molestia”. Porque es un hecho también que los inmigrantes van a seguir llegando. Nos guste o no, van a seguir llegando; no somos ya una nación “deseable”, como en los años 90, y el discurso anti-inmigración (mientras nuestros jóvenes emigran a su vez) sirve de propaganda también de la “marca España”, pero van a seguir llegando. Es un hecho.

 Vienen huyendo de dictaduras que los tratan como inmigrantes en sus propios países o del hambre o para mejorar su situación personal y las de sus familias o sencillamente para correr una aventura juvenil. Están reivindicando su derecho “universal” al movimiento, como el tornero o el carnicero de Móstoles que van a Dakar. No nos hagamos preguntas, no nos contemos historias. Pero sepamos que van a seguir llegando y que para impedirles entrar tendremos que reivindicar nuestro derecho “español” a movernos (nosotros) e inmovilizar (a los otros) y eso implica -sepámoslo, sí- pactar con dictaduras siniestras para que los encierren en campos de concentración o los hagan desaparecer en el desierto, ponerlos en manos de traficantes de carne humana para que perezcan en el mar (20.000 personas en los últimos veinticinco años, sin contar las desaparecidas), instalar cuchillas en vallas de seis metros para que se claven en ellas como aceitunas, encerrarlos en CIEs peores que las cárceles, perseguirlos como a judíos por las calles del mundo, por su color o su aspecto, y deportarlos esposados y drogados de vuelta a sus lugares de origen. 

La izquierda es a veces aficionada a la demagogia, pero las cifras dan cierta verosimilitud a la descripción del teólogo Hinkkelammert, quien habla de un “genocidio estructural” en las fronteras. Sepámoslo: eso es el derecho “español”, el derecho de los “trabajadores españoles”: la complicidad en un “genocidio estructural”. ¿Alguien se atreverá a defender ese derecho “español”, con valentía y sin complejos, desde la izquierda? No lo creo. Si alguien pretendiera ganar votos defendiendo los “derechos españoles” de la clase trabajadora por encima de los Derechos Humanos, estaría pretendiendo ganar votos con la muerte, la tortura y la exclusión. 

No lo llamemos “racismo”: no es por el color de su piel, es que nos molestan, nos empobrecen, degradan “nuestra” sanidad y “nuestra” educación y “nuestra” seguridad. ¿Cómo lo llamamos? Elijamos libremente el nombre. Durante una conferencia sobre refugiados en 1938, el delegado suizo justificó la negativa de su gobierno a aceptar fugitivos judíos procedentes de Europa: “los suizos no somos racistas y no queremos empezar a serlo”. No eran racistas: arrojaban los judíos a las garras de los nazis.

¿Abrir las fronteras? Por supuesto. Ese es el programa mínimo de cualquier izquierda que crea en la declaración de los derechos humanos, un programa inseparable, sin duda, de la transformación de las condiciones económicas y culturales de nuestros país y del mundo, lo que implica trabajar con las clases trabajadoras, no copiar mecánicamente -como hacen las ultraderechas europeas- el programa mental del empirismo del taxista madrileño. Como bien explica Eduardo Romero [1], el capitalismo es al mismo tiempo movilizador e inmovilizador; obliga a huir, a reciclarse, a trasladarse y, al mismo tiempo, refuerza las fronteras. Es decir, selecciona “mano de obra dócil y barata”. Pero mientras no se cambien las relaciones económicas dentro de los países y entre los países y se garantice el derecho a la libre inmovilidad, fuente primera del derecho a la movilidad, debemos defender, como lleva años explicando el periodista italiano Gabriele del Grande, el derecho universal al libre movimiento.

 ¿Por qué? Porque si hacemos una excepción con el derecho al libre movimiento, ¿por qué no hacerlo con la vivienda, la educación, la salud, el habeas corpus, el voto, etc?. No olvidemos que también es un hecho, empíricamente demostrable, que no se puede pagar a los bancos y además la sanidad, la deuda y además la educación, la corrupción de empresarios y políticos y además una policía democrática.

¿Que abrir las fronteras puede ser el caos, que nuestras clases trabajadoras nativas pueden tener que pasarlo mal? No tan mal, según los datos: la mayor parte de la emigración subsahariana es intra-africana, la mayoría de los inmigrantes son “temporeros” que quieren volver a sus países de origen y España tiene una población escasa y vieja y mucho espacio. Pero incluso si fuera así, si el resultado fuera el caos, habrá que reprochárselo a nuestros gobiernos; que se lo hubieran pensado antes de robarle su pescado y sus tierras a Mamadou en nombre de la democracia y los derechos humanos.

 En esta cuestión no hay matices; no se puede ser de “centro”. Todo el que se apoye en el empirismo del taxista madrileño, en lugar de transformarlo, está haciendo lo mismo que el Frente Nacional en Francia: está aceptando que los derechos de los españoles están por encima de los derechos humanos y que hay que defenderlos por cualquier medio. Esa es la lógica compartida por todos los partidos del arco político europeo, con excepción -o así debería ser- de la izquierda.

Y ahora, por cierto, que los españoles vuelven a emigrar, ¿qué haremos para defender sus derechos “españoles”? ¿Cuáles son los derechos “españoles” en el extranjero? O son los derechos “universales” o mucho me temo que, a poco que España caiga a la tercera división de la soberanía capitalista, nos devolverán a nuestros hijos esposados y magullados, como le ocurrió a Mamadou, que creía estar descubriendo un continente y descubrió el fascismo.

[Dedico este artículo a mis queridos amigos Adama y Favour y a los escritores Eduardo Romero y Gabriele del Grande, que llevan años combatiendo, en la práctica y en el discurso, el “empirismo del taxista madrileño” y las criminales políticas que ocasiona].

Nota:
[1] Si vis pacem. Repensar el militarismo en la época de la guerra permanente. Textos de las jornadas Antimilitaristas de Barcelona, sept. de 2010. VV.AA. (Bardo Ediciones).
Santiago Alba Rico. Filósofo y columnista. Su último libro publicado es ¿Podemos seguir siendo de izquierdas? (Panfleto en sí menor) (Pol-len Edicions, Barcelona, 2014).



Compartir esta noticia: