dissabte, 12 de maig de 2012

Primera commemoració de 15 M a València



LA MANIFESTACIÓ DEL 12M VA OMPLIR EL CENTRE DE LA CIUTAT AMB MILERS D'INDIGNATS
LA MANIFESTACIÓ DEL DISSABTE VA SER MULTITUDINÀRIA. FOTO: J.E.T.
La flama del 15M segueix viva a València
Des de Patraix, des d’Utiel o inclús des de Berlín. No importava la distància a recórrer, perquè l’important era sumar convidats a la celebració del primer aniversari del 15M, i demostrar que els indignats són cada vegada més i estan més molestos.
JOSÉ CARDONA. 14 maig 2012
Vota
| Resultat5 vots.
La núvia sempre és l’última a arribar a la boda i, de segur, que la que es va casar el passat dissabte a l’Església de Sant Agustí va complir amb la tradició.  Cap convidat comptava amb tanta gent  a la plaça, i el Rolls Royce del 51 en que viatjava va necessitar més temps del previst per travessar la multitud i perquè la deixara a la porta de l’històric edifici. Allí, ella, amb un somriure entre nerviós i feliç, començava el camí cap al sí vull.
Mentrestant, fora de l’Església, a només un mur de separació, milers de persones (8.000 segons la policia, 4.000 segons Interior) s’unien a altra celebració, la del primer aniversari del 15M. Una festa en la qual els convidats alçaven la veu per demostrar la indignació pels carrers de tot el món, inclosos els de València. Tot i això, un dels primers manifestants a arribar esperava més gent. “Crec que els mitjans de comunicació tenen un poder enorme, han perjudicat el moviment i el desànim al final acaba estenent-se”, explicava Antonio Gómez, un jove investigador que ja va estar a la rebatejada com plaça del 15M l’any passat.
“Quan el 15M ens sorprendre allà, tots els espanyols exiliats ens vam alegrar perquè vam veure que a Espanya s’estava movent alguna cosa”, ens explicava durant la manifestació Begoña Almoguera, valenciana afincada a Berlín.
“Després que s’acabara allò, vaig continuar participant en diferents accions i assemblees al barri de Patraix, i és veritat que hi ha molta gent que s’ha baixat del carro. Però, per sort, hi ha molta altra que hi ha anat pujant”,afirmava ja més animat, després de veure com les assemblees dels diferents barris i municipis continuaven arribant a la plaça i omplien de soroll i color la manifestació.
Un dels que arribaven i que fa poc que s’ha pujat al carro és David Marfil, estudiant de geografia i medi ambient. Als seus 22 anys, recordava com ha passat de la curiositat a compartir el sentiment del 15M. “L’any passat passava per la plaça a mirar, però no estava tan indignat com hui. El nou govern ja ha anat directament a pel poble amb les retallades, i ha fet insostenible la situació”, criticava mentre la cua de la marxa ja enfilava un carrer de Sant Vicent Màrtir, el qual, els manifestants que la encapçalaven, ja havien travessat molts minuts abans.
La indignació no mira distànciesProp de David es trobava Eva, que, en canvi, ja estava ben indignada des d’abans del 15M de 2011. “Ja feia temps que em plantejava una sèrie de coses que estaven passant al nostre voltant i que segons el meu punt de vista no em semblen justes. Pensava que la gent estava adormida fins que va arribar el 15M i, aleshores, hi vaig veure un raig de llum”, conta esta jove mestra, que no va dubtar a viatjar des d’Utiel únicament per sumar-se a l’aniversari.
Des de més lluny va vindre Begoña Almoguera, una jove que en aterrar a Manises el seu avió procedent de Berlín va posar rumb cap al centre de València.“Ja havia programat el viatge, però en saber que se celebraria la manifestació, no ho vaig dubtar. En aterrar he vingut, perquè a l’estranger estem molt pendents del 15M. És un exemple i allí també tractes de moure’t, però no és el mateix poder veure-ho en directe”, explicava mentre albirava una Plaça de la Reina que feia molt de temps que no veia.
Després de cinc anys treballant com a enginyera industrial a Alemanya, Begoña voldria retornar a València, però “quan hi vaig voler tornar, ja no podia. La situació laboral no et deixa, i quan el 15M ens va sorprendre allà, tots els espanyols exiliats ens vam alegrar perquè vam veure que a Espanya s’estava movent alguna cosa i que havíem de fer accions en eixa línia”“Allà hi ha molts moviments socials i també existeix un petit grup del 15M d’espanyols exiliats”, afegia alhora que ens recomanava visitar el blog d’estos espanyols amb ganes de tornar a casa.
Darrere de nosaltres, ja girant per un carrer de La Pau on els turistes s’amuntegaven per contemplar els milers de seguidors, pancartes i tisores de cartró gegants que circulaven a ritme de batucada, marxaven els pares de Begoña i Alfons Polo, amic de la família. Metge de professió, este home explicava amb sentit de l’humor que encara li queden uns quants anys “per arribar a iaioflauta”, però que, ja més seriós, creu que “per a nosaltres és un tema de compromís i solidaritat amb la gent jove. Sabem que el vostre futur és molt fotut i aleshores hem d’estar ací”.
Una carrera de fonsAmb la veu de l’experiència, Alfons afegia que, per a ell, amb el 15M “la flama ja està encesa. Però, tota flama, si no li tires un poc de llenya, es mor. I la llenya s'ha de tirar a poc a poc. No cal esperar grans coses en estos moments, però amb el temps, d’alguna manera, això sí que s’encendrà de veritat. És un treball a llarg termini”.
Una opinió que comparteix Luis, zelador, qui, poc abans que des de l’antic Palau de Justícia tiraren ous als manifestants quan estos passaven per davant, explica que “la major conquesta del 15M és que la gent té més consciència, que ja és molt, però li falta recorregut perquè és un territori molt difícil de conquerir”. Eixe territori és, per a Giuseppe Grezzi, assessor municipal de Compromís,“que els partits polítics sàpiguen que han de respondre als ciutadans”“El que no veuen clar les persones que estan ací és que es presenten unes determinades propostes, i després s’apliquen altres i només es pretenga atendre als ciutadans només cada quatre anys. Han de respondre en tot moment als ciutadans i, a més, obrir a la participació ciutadana en totes les decisions que es prenguen”, va afegir mentre la resta de manifestants, aliens a la nostra conversa, omplien el carrer Colom amb els seus crits, que demostraven que estan cansats de callar i que ja no volen consentir ni una més als polítics.
Finalment, la marxa va arribar a la plaça dels seus orígens, la del 15 de maig, on unes tanques protegien la mascletà nocturna de la Mare de Déu. Eixa que sempre s’ha llançat a vell llit del Túria i, casualment, este any tenia lloc al major espai símbol valencià de la indignació. Alguns no van poder aguantar el seu malestar i van tirar en terra les tanques i el material pirotècnic per ocupar la seua plaça. Una desfeta d’uns pocs que va deixar València sense encendre la flama de la mascletà, però que no pot tacar ni l’exemplaritat d’una manifestació pacífica, ni el comportament dels indignats, els quals, com deia Alfons Polo, ja han encés altra flama: la de la lluita per un món més just.
Compartir:





divendres, 11 de maig de 2012

Observació

A quants polítics mantenim?

http://www.rankia.com/foros/economia-politica/temas/1223628-tenemos-445-568-politicos-empleados-administracion-publica-casi-doble-segundo-que-italia

dijous, 10 de maig de 2012

El triunfo de los mediocres


EL TRIUNFO DE LOS MEDIOCRES

En aquest mateix requadre que ara apareix en blanc, quan el vaig penjar es mostraven les fotos de quatre  egrègies personalitat de la denominada, amb merits sobrats,  telebrossa. ¿Haurem de entendre que també en aquest mitjà es practica la censura? ¿o que ha sigut una supressió casual, sense tro ni so?. Per dissort fa temps que vam caure del
guider i a hores d'ara la realitat ens ha mostrat que aquesta democràcia, en la que ens fan creure, no és més que una gran mentida sense paliatius. Pobre del que se la crega perquè qualsevol semblança amb la realitat,  és pura coincidència.


Quizás ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o de la prima de riesgo. Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes o una huelga general. Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel. Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre.
Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente. Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan. Porque son de los nuestros. Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.
Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente basura.
Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un presidente que hablara inglés o tuviera mínimos conocimientos sobre política internacional.
Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir incluso a las asociaciones de víctimas del terrorismo.
Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo trece veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado.
Mediocre es un país que no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir.
Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro que sin embargo encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas.
Mediocre es un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada - cuando no robada impunemente - y la independencia sancionada.
Mediocre es un país que ha hecho de la mediocridad la gran aspiración nacional, perseguida sin complejos por esos miles de jóvenes que buscan ocupar la próxima plaza en el concurso Gran Hermano, por políticos que se insultan sin aportar una idea, por jefes que se rodean de mediocres para disimular su propia mediocridad y por estudiantes que ridiculizan al compañero que se esfuerza.
Mediocre es un país que ha permitido, fomentado y celebrado el triunfo de los mediocres, arrinconando la excelencia hasta dejarle dos opciones: marcharse o dejarse engullir por la imparable marea gris de la mediocridad.
Bloguero

Entre l'abundància de correus que m'arriben sovint, aquest m'ha sorprés gratament. M'ha semblat que era el fruit d'una profunda i ben fonamentada reflexió, exercici poc habitual en els temps que córren.

Aquest blocaire, com ell mateix se firma, ha fet amb unes quantes ratlles una avaluació lúcida i serena- dins de l'explosió controlada que suposa- del panorama general que ofererim com a poble. I m'ha semblat sobretot valent, perquè tot i que som molts els que percebem aquest "estat de coses" són molt pocs els que s'atreveixen a posar-ho en solfa, a més d'una manera tan espontania i clara, tan contundent i asertiva...Des d'aquet humil espai li transmet la més cordial enhorabona pel seu gest que, si més no, ens indueix a la reflexió i conseqüentment a l'acció. Pense que si entre els ciutadans comentaren més sovint aquestes qüestions, que se sofreixen amb un silenci proper a la desesperança, potser podríem aspirar a superar en algun moment la nostra mediocritat



dimecres, 9 de maig de 2012

Fibromialgia

El malats de fibromialgia sempre hem d'estar amb l'antena parada, és a dir, receptius, no donar mai -hui per hui- l'assumpte per conclòs. Acabe de rellegir l'experiència que una companya explica al seu bloc, paga la pena escoltar el seu testimoni.




 http://stopfibromialgia.blogspot.com/




A mi, després de tota la meua trajectòria, he arribat a la conclusió de que esta malaltia deu tenir diversos abordatges. Atès que no hi ha unitat de criteris per part dels especialistes, els afect@ts hem de mantenir una actitud d'alerta expectant. M'explique. Una vegada s'ha trobat un metge amb el qual es pot establir una bona connexió, hem de preparar-nos a treballar en equip. No podem esperar receptes màgiques que ens proporcionen la salut i el benestar definitiu, ni amb fàrmacs ni amb teràpies, única i exclusivament. Sinó que hem de mentalitzar-nos que la nostra malaltia ha de passar per un enfocament eclèctic, és a dir hem de treballar en equip amb el  metge o metges que ens tracten, implementant unes tècniques terapèutiques diversificades que inclouen des d'una dieta especial fins un estil de vida diferent ; aportant als metge/s informació veraç, confiança i voluntat per tal de comunicar-li el avanços i retrocessos que anem observant al llarg del tractament- que pot durar tota la vida-.


Una altra peculiaritat d'esta malaltia és que des de l'inici s'han d'obrir diversos fronts. La medicació és útil si està adaptada a les nostres característiques individuals, però no és suficient. Com diu molt bé la nostra amiga Mercè, l'alimentació és fonamental. Tot i que no és sols això, el règim de vida, actitud positiva, control de l'estrés i total col·laboració del pacient, també són fonamentals. I, sobretot, assumir la nostra condició de malalts crònics.


Un altre cas curiós és el d'Eva Martin http://yotuvefibromialgia.blogspot.com 


Eva, quan es va curar de la malaltia, va penjar la seua carrera d'ingeniera i es dedicà a formar-se com terapeuta. Increíble. No deixeu de visitar el seu bloc. Llegiu poc a poc tot allò que ella explica. A mi em va impactar. I cada vegada que visite el seu bloc aprenc coses noves, que incorpore, en la mesura que puc, al meu dia a dia. I finalment vos comentaré una vivència personal.


Als 34 anys jo tenia tots els símptomes de la fibromialgia des de l'adolescència, però allò aleshores, com sabeu, no tenia nom. Cap metge dels molts que vaig visitar em van dir de què patia. Només un detall, no podia dur la bossa penjant del muscle. Els meus dolors de esquena apareixien a les plaques com unes zones obscurides. Un metge em va comentar que allò no ho havia vist mai. I em van enviar a una clínica de rehabilitació, la qual cosa suposava desplaçar-me a la ciutat tres vegades per setmana. Llavors portava el meu treball professional, tenia marit i tres fill. A més als prospectes d'alguns dels fàrmacs que prenia, vaig llegir que es recomanava per als malalts amb demència senil...


A les poques sessions se'm va encendre el "bombillo" i vaig pensar, per a estar venint a rehabilitació amb tot allò que comporta, m'estime més apuntar-me a un gimnàs i assistir a classes de dansa. Dit i fet. Em vaig comprar unes malles ben boniques i tota la resta de l'equip. Jazz. Ma de sant. Al cap d'unes poques setmanes, els dolors havien minvant espectacularment, l'intestí se m'havia regulat, vaig deixar de fumar, vaig abandonar l'alcohol, les begudes d'alta graduació, la depressió va tocar el dos, el cos se'm va modelar i em sentia comentaris molt afalagadors sobre el meu aspecte...Des d'aleshores no he deixat de fet exercici físic regularment...


No m'he curat, la malaltia, però, ha esdevingut una forma bastant benigna de fibromialgia.