divendres, 27 d’agost de 2010

Memòries de la desmemoria/ cap 75




diumenge, 19 desembre, 19897/ cap 75


Entre els sentits, el sentit del tacte predomina sobre els altres i atrapa la ment al seu interior.


                                                CHARAKA SAMHITA




Aquestes festes de Nadal Miqueli jo no hi serem junts encara , això segur que em resultarà trist. No vull queixar-me, però, m'imagine la nit de Cap d'any, tot un projecte. El passaré amb la meua família, ma mare s'alegrarà com sempre de tenir-la casa plena i jo de ser amb tots els meus. M'imagine que si estiguera a soles soparia amb xapam, veuria la gresca televisiva, potser, i me'n aniria al llit en tenir son. Eixir no té cap sentit, sols paga la pena fer-ho amb persones estimades. Viatjar podia ser un mal menor, però és impensable, atès la meua situació econòmica. De tota manera ja no em sent capaç d'eixir sense ell. Cap companyia em semblaria bona, ni cap lloc convenient.
Amb tot i això la tristor d'aqueixos moments seria tan sols ocasional, transitòria. Un compàs d'espera. Cada dia n'estic més segura de la seua importància en la meua vida. Gràcies a ell he pogut vèncer les meues reticències. Aqueixes malfiances sobtades que m'assaltaven a cada pas. Ell ha tingut una paciència admirable, i una seguretat total amb allò que volia. Si repasse la nostra trajectòria a través d'aquests mesos sols veig la seua voluntat decidida i constant per afiançar la nostra relació. Des d'aquella primera “declaració de principis”, al segon dia de conèixer-nos, en que em va demanar què era el que jo volia. I jo, que creia que sabia molt bé el que volia, pel temps he hagut de reajustar la meua posició en tant que prenia forma el que naixia en aquells moments.
Aquestes mateixes paraules potser les he dit amb recança més d'una vegada, com si em sabés malament haver de fer-ho, el fet de reconsiderar certes actituds, vull dir. Ara me'n adone, però, de la gran quantitat d'afecte que ell ha hagut de posar i el grau d'intel·ligència que ha demostrat en conduir les coses vers on han arribat.
I, ho he de reconèixer, és seu el mèrit. Jo, tal vegada més estreta de mires, sols he fet una aportació mínima, ho reconec. D'ell ha partit la idea d'aconseguir una comunicació profunda a tots els nivells, perquè si bé jo, com sempre massa teòrica, no m'ho havia plantejat com una com una condició indispensable. Ara n'estic segura que sense la seua decidida voluntat tot hagués quedat com una partitura abandonada als primers compassos. D'ell també ha partit la idea d'una fidelitat total a l'altre, cosa que en un principi a mi no em semblava bé. Va ser després de moltes reflexions per la seua part quan vaig començar a trobar coherent la seua proposta. I, encara que no tenia la més mínima intenció de seguir mantenint relacions ocasionals, ni ell em donava la més mínima oportunitat, per fi vaig donar-li la raó, d'acord en que l'única via possible de mantenir la relació, com ambdós volíem, passava per aquesta condició.
Altra cosa que he aconseguit gràcies a ell és la comunicació sexual. Miquel m'ha descobert aspectes totalment nous en diversitat i profunditat. Després dels anys de matrimoni i de les experiències post matrimonials, em confesse una ignorant. Jo sabia que el que hi havia conegut no em satisfeia, possiblement perquè tant unes com d'altres no hi havien estat acompanyades de l'intercanvi afectiu que em calia. Ara si que puc dir que he conegut la plenitud de l'amor. La realització perfecta de totes les meues potencialitats com dona s'han verificat amb ell. El plaer inconcebible d'un lliurament absolut, sense cap mena de reserva. L'harmonia dels cossos i els sentiments, cosa tan difícil d'aconseguir, tan enyorat i tan desitjat...Miquel és una persona tan completa en aquest sentit, tan bon amant, que una pensa que no és possible arribar a més, que s'han superat totes les expectatives i s'han ultrapassat tots el límits. Ell té una forma tan personal i d'ensems tan rica i completa de dur aquest aspecte que no deixa cap residu d'insatisfacció, ni cap mena anhel. És cert que aquesta capacitat que ell té d'estimar es troba vinculada evidentment a la seua iniciació, i a les seues nombroses relacions. Tanmateix s'hagués pogut perdre en la promiscuïtat que en temps va practicar. Per sort no ha estat així, sinó que ha sabut obtenir de totes les seues experiències el coneixement la temprança suficient per a convertir el seu comportament sexual en un do meravellós i inestimable.
Si hem reeixit com parella ha estat gràcies a ell, ho he de reconèixer, a banda d'allò que puga esdevenir més endavant. Hem compartit moments tan especials que ja formen part de la meua història. Ara mateix em considere un ésser afortunat.
Malgrat que no ho dic gairebé mai, com tantes altres coses, per pudor, perquè em costa trobar les paraules...molt sovint , però, m'embarga un profund sentiment de gratitud. Ell sempre em donava- i em dona encara- les gràcies, com aquell primer dia que em digué alhora d'acomiadar-nos, “gràcies per aquesta estona meravellosa que m'has fet passar...” Jo s'ho hauria dit a cada moment, perquè si algú s'ha preocupat de fer-me feliç ha sigut ell, amb aqueix voler confortable i generós que en tot moment m'oferix.
Ara estime que la vida s'ha mostrar generosa amb mi per regalar-me l'oportunitat d'aquesta trobada.

dimecres, 25 d’agost de 2010

Memòries de la desmemoria/ cap 74


dimecres, 15, desembre, cap/74


No comprenc la clau de l'èxit, però la clau del fracàs és tractar de complaure tothom.
                                                   Woody Allen

Estic malalta. És el segon dia que falte al treball, una lumbàlgia...El dolor físic no té importància quan et sents estimada. Ell m'acompanya, em cuida tot el temps que pot, m'envolta d'atencions i de tendresa.

Durant aquests darrers dies, malgrat tot, he anat guanyant confiança. No sé com ha passat. Miquel s'ha integrat amb la meua vida. Junts ens trobem bé, n'estic segura que és aqueixa manera que té de donar afecte i establir comunicació, a la seua espontaneïtat que ens fa les coses més fàcils. Compartim les nostres vides tan com podem, assistim a concerts, al teatre, viatgem, visitem la família, els amics...L'hi vaig presentar a Anna i, segons em digué, li causà una bona impressió. Diu que es nota que ens unix quelcom molt profund i molt intim. Jo crec que té raó, hem de viure intensament aquest favor inestimable que ens ha fet la vida.

Potser aquesta reflexió em vinga de la confiança que experimente recentment. Després de l'assaig d'aquests mesos passats ens sentim més units que mai. El temps que passem junts, lluny de cansar-nos, ens servix per compenetrar-nos més encara, per conèixer-nos, per gaudir un de l'altre; ens ha aprofitat per adonar-nos de la importància que aquest fet ha significat per a nosaltres, per vèncer les nostres reticències, que en un principi o en qualssevol moment hem detectat com un a amenaça. Les circumstàncies han canviat al llarg del temps. Hem passat moments de desconfiança, petites malalties i problemes diversos. 


Amb tot i això veig que s'afermen els nostres sentiments i s'estructura amb solidesa la nostra relació. Pel que em pertoca perceb que he aconseguit una cosa que suposava impossible, pensar en parella. Esperar a ell per prendre decisions, inclús sobre coses poc importants, pel senzill plaer de compartir. Tant com m'ha costat sempre donar-l'hi comptes i confiar amb l'altre...


Tanmateix ell pensa que no em trobe preparada per a una vida en comú. Si poguérem seguir sempre com ara, cóm no anava jo a estar disposada gaudir-la amb ell. Son tantes, tantes les coses que ens unixen...Una de les més xocants és la complicitat. Aqueixa connivència que no precisa de mots per a sentir-se unides dues persones. Gràcies a aqueixa complicitat un és el suport de l'altre quan se sent aclaparat per una situació que el desconcerta, gràcies a aqueixa complicitat ens estimem com bojos a qualsevol lloc i en qualsevol moment. Gràcies a aqueixa complicitat junts ens sentim forts, agosarats... temeraris.
Potser per totes aqueixes coses els meus dubtes, gats furiosos que esbufegaven pels racons, s'han adormit i em sent més que mai quasi feliç.          

dimarts, 24 d’agost de 2010

Memòries de la desmemoria/ cap 73












dilluns,13,desembre / Cap 73



L'art és solament una forma de viure. Hom pot preparar-s'hi sense adonar-se'n vivint de qualsevol manera.


                                                                                                             Rainer Maria Rilke


Ell diu, quan fem l'amor desmanegadament, a deshora i e qualsevol lloc, que potser vivim massa pel sexe. Però jo li dic que no és així. Cap contacte sexual podria ser com és si no hagués amor. Aquest sentiment és el que fa que cada dia siga nou, cada mirada diferent, cada carícia única...No m'imagine sexe, ni que  fos amb ell, sense sentiment, seria una paròdia rampoina que no  aconseguiria satisfer-nos.
Hui ha parlat d'un inici de conversa mantingut ahir amb la dona. Van encetar el tema i es veu que el to  de la discussió els dugué a contemplar la possibilitat de la ruptura entre ells. No m'ha contemplar la possibilitat de la ruptura entre ells. No m'ha estranyat, ni m'ha inquietat. Tampoc em preocupa d'una manera especial. Aquesta nit havien de seguir la conversa. Sembla que entre ambdós hi ha una gran incomunicació. Miquel deia que ella és molt reservada i també que té por. Ho trobe justificat, aquestes  coses donen por, i de vegades molta por. Jo l'hi he dit que fera el que tingués per convenient, i si de cas aqueixa conversa manera  a arranjar les coses entre ells, jo ho comprendria. Supose que és  un absurd dir açò, més quan ell mateix té tants dubtes pel que fa a la ruptura definitiva, si més no per motius econòmics. Jo no ho sé, el món d'una parella que es trenca després de molts anys de convivència em sembla força complicat. M'horroritza recordar la meua pròpia història. No sé que eixirà d'aquesta seua conversa.  Les coses poden arreglar-se, ja ho sé. En aquest cas jo tornaria a la vida d'abans possiblement en tot, menys en allò de lligar amb algú per la simple raó d'aprofitar la nit. Es clar que es pot passar  d'aquests tripijocs absurds que atempten contra la pròpia dignitat i t'anihilen com a persona, després de deixar-te el cor eixut i l'ànima encongida de fàstic. Pel que fa a tota la resta, però, tornaria a ser com abans...si poguera. Si el dolor i l'enyorança no em destroçaren tant que encara em quedés esma per a recompondre'm de bell nou. Si la vida encara, malgrat haver perdut la persona que més més m'estime, em deixa forces per seguir lluitant. Si la desesperança no em fa pensar de nou en posar punt i final a aquest trencaclosques que és la vida. Si aconseguix sobreviure, malgrat que de segur mai més podré estimar un altre com l'estime a ell; com també m'ha dit tantes vegades, mai tornarà a estimar-me ningú com ell m'ha estimat. Si tot acaba entre nosaltres perquè tot té un final i el nostre potser que tot el que hem viscut junts, ja ha pagat la pena sobradament, que uns moments com els que nosaltres hem viscut ja justifiquen una vida. 




       




dilluns, 23 d’agost de 2010

Memories dela desmemoria/ Cap 72








7, desembre1989/ cap 72
Generalment, la natura mai no arriba a igualarles fantàstiques creacions de la imaginació.
                                                             W. Shakespeare
Que als quinze anys una tinga dubtes, neguits, il·lusions, decepcions...és normal, coses de l'edat. Que els tinga una dona de la meua edat és més preocupant. No sé fins a quin punt estan justificades. Hui podia haver sigut un altre dia meravellós, “El dia del concert de Chopin” Aquest matí, però, Miquel s'ha presentat a casa convençut que jo anit hi havia eixit després de tornar amb ell de l'Antologia de la sarsuela. Jo com que tenia son i m'acabava de venir la menstruació, vaig prendre alguna cosa i em vaig ficar al llit sense obrir la novel·la. Pel que diu va tocar pel telèfon i no hi vaig sentir. Així que va pensar que hi havia eixit, i per més que li explicava amb pel i senyals no podia creure el que li deia. Em costa pensar que desconfie de mi, amb tot ho puc entendre. Però el que no comprenc gairebé són els tripijocs, perquè si hem enraonat i hem aclarit la situació, i tot semblava que n'estava normal...Si ens hem acomiadat fins l'endemà, com em toca hiu a mitjorn i em demana si vaig a eixir per si pot acostar-se i després ni ve, ni em diu res. No vull pensar que només tingués intenció de controlar-me. No vull pensar que la seua malfiança arribe a aqueix punt. Simplement serà que no haurà pogut venir, de segur que ha de ser això. Sóc una persona rara, ho sé. Aquesta vesprada, mentre netejava i planxava, era sola a casa, amb la radio, el soroll de les veïnes i el silenci, he retrobat la soledat i com una vella amiga, m'he alegrat de bell nou d'estar-hi amb ella. He recordat aquells diumenges que hi romania a com hui, sense cap companyia, exercint de mestressa de casa, la neteja, l'ordre, la obligació...Abans de conéixer Miquel jo tenia una vida, ara hi és altra de diferent. D'aquella vida m'agradava la llibertat, la independència, aquella capacitat habitual de fer o no fer, d'anar on volgués i amb qui volgués. El que trobava a faltar era una persona amb qui compartir l'afecte, la tendresa, eixe cabdal immens d'amor que guardava, que encara dese inexhaurible a dintre meu. Els colors del sexe que desconeixia quasi per complet. Aquestes coses que fan que la vida siga de cap a peus o que no siga. Ara, amb Miquel, és altra cosa. Amb ell tinc l'afecte, el sexe...Compartim gustos i aficions si més no alguns. Això, però molt més que això, ell és el complement, com si sempre hagués estat mancada d'una part que li donara sentit a la resta dels components del meu viure. Ara, amb ell em sent completa, és una nova integritat...Després venen les enyorances de la llibertat perduda, aquell vagabundeig incessant que era la meua vida sense ell. Una recerca indeturable a un ritme trepidant. Tot i que els darrers mesos abans d'aparèixer ja duia una vida força tranquil·la, un compàs d'espera, quelcom anava a passar i una part de mi ho sabia. Esperava.
Amb quina d'aquestes dues vides em quede. Si hagués d'escollir-ne una, vulgues que no sempre hi ha que escollir, em quedaria amb l'actual, tot i que no sé massa bé com acabarà. A estones perdudes em trobaré de bell nou com avui, amb la meua vella soledat i me'n alegraré de poder passar amb ella alguna vesprada de diumenge, escoltant a Prince, i teatro -3 de radio nacional, mentre planxe o enllestix la roba. No obstant quan obre els ulls i me'n recorde d'ell no hi ha plaer ni emoció que s'hi puga comparar.