Crònica de la tendresa (VIII)
Per la finestra de la classe que donava al carrer arribà el roncar d'un motor potent.
- La brossa, la brossa!- cridà Ramir que ja hi era al seu lloc, com la resta dels pàrvuls, a punt per començar el treball.
El camió avançava lentament...Alguns tot d'una s'alçaven de les cadires i guaitaren cap enfora, saltant per si de cas aconseguien veure el vehicle; d'altres cridaven engrescats, botant com les pilotes per damunt les taules. Es veia ja la part superior de la cabina. La remor eixordadora de l'aparell de triturar les escombraires feia tremolar els cristalls. Ells escoltaven i miraven com aquella boca gran devorava tot allò que els empleats li llançaven. Passava a poc a poc i els menuts, com tots els dies, eren una colla bellugadissa que cridava i reia tot saludant els fematers, vestits de blau, amb la cigarreta, eternament encesa, penjant dels llavis.
Quan acabava de passar, s'apagava la seua alegria. Cessaven els crits i les rialles i baixaven de les taules...reprenent la tasca.
La mare de Laia en comentà que moltes nits la seua filla es despertava plorant, i li demanava que es gités amb ella, perquè tenia por del camió de la brossa. Altres voltes, de matinada, se'n anava al seu llit i s'hi acotxava com un cadell, a l'escalfor del seu cos. O si bé se'l trobaven quan la portava de la mà a l'escola, se la estrenyia molt fort i girava el cap per no veure'l.
A migjorn, baix un cel boirós de les acaballes de juny, l'aire era espès i calent. Me'n tornava a casa després de la jornada de treball. En girar la cantonada de ca Isabel vaig veure oberta la casa del colomer. Uns xicons espentolats entraven i eixien armant gresca. Un d'ells es recolzava en la pared amb un posat insolent, ocupava tota vorera, sense fer menció de deixar-me passar. Aquests deuen ser els que llancen les puntes de cigarretes al pati- vaig pensar mentre baixava el vorell-.
Pel carrer de la Font vaig trobar a Celi, la gitaneta, que molt afectuosa se'm va acostar a donar-me un bes. Sembla que fou ahir quan va arribar a l'escola per primera vegada. De la classe estant vaig sentir colpejar la porta. En obrir vaig veure una dona alta de raça gitana i gest adust, que portava una xiqueta de pell obscura, tota cames i braços. Sense a penes dirigir-me la paraula m'allargà el full d'admissió. Tot seguit, empentant-la com si fos un titot, la ficà dins, i mentre la menuda maldava per agarrar-se-li a la roba, sa mare tancà la porta tot d'una i va desaparèixer.
Vaig intentar calmar-la, però ella no parava de plorar i cridava a la seua mare pegada a la porta. Les llàgrimes li rodolaven per les galtes. Els altres, que hi havien eixit a veure què passava, la miraven neguitosos. La menuda no tenia consol.
Encara van haver de passar uns quants dies fins que, a poc a poc, va deixar de plorar per acabar arraulint-se a un racó de l'aula, on es passava les hores en silenci, estranyament quieta. El seu rostre no expressava cap estat d'ànim, només es limitava a observar amb els seus ulls bruns. L'alegria, l'enrenou o les malifetes dels altres no li feien res. A l'hora d'esbarjo es negava a eixir al pati, i si els altres li proposaven jugar, ella se'ls mirava com si no els veges, girava el cap vers a un altre indret i es tancava més i més en la seua reserva.
La Celi esdevingué tan sols una ombra que ens acompanyava.
- La brossa, la brossa!- cridà Ramir que ja hi era al seu lloc, com la resta dels pàrvuls, a punt per començar el treball.
El camió avançava lentament...Alguns tot d'una s'alçaven de les cadires i guaitaren cap enfora, saltant per si de cas aconseguien veure el vehicle; d'altres cridaven engrescats, botant com les pilotes per damunt les taules. Es veia ja la part superior de la cabina. La remor eixordadora de l'aparell de triturar les escombraires feia tremolar els cristalls. Ells escoltaven i miraven com aquella boca gran devorava tot allò que els empleats li llançaven. Passava a poc a poc i els menuts, com tots els dies, eren una colla bellugadissa que cridava i reia tot saludant els fematers, vestits de blau, amb la cigarreta, eternament encesa, penjant dels llavis.Quan acabava de passar, s'apagava la seua alegria. Cessaven els crits i les rialles i baixaven de les taules...reprenent la tasca.
La mare de Laia en comentà que moltes nits la seua filla es despertava plorant, i li demanava que es gités amb ella, perquè tenia por del camió de la brossa. Altres voltes, de matinada, se'n anava al seu llit i s'hi acotxava com un cadell, a l'escalfor del seu cos. O si bé se'l trobaven quan la portava de la mà a l'escola, se la estrenyia molt fort i girava el cap per no veure'l.
A migjorn, baix un cel boirós de les acaballes de juny, l'aire era espès i calent. Me'n tornava a casa després de la jornada de treball. En girar la cantonada de ca Isabel vaig veure oberta la casa del colomer. Uns xicons espentolats entraven i eixien armant gresca. Un d'ells es recolzava en la pared amb un posat insolent, ocupava tota vorera, sense fer menció de deixar-me passar. Aquests deuen ser els que llancen les puntes de cigarretes al pati- vaig pensar mentre baixava el vorell-.
Pel carrer de la Font vaig trobar a Celi, la gitaneta, que molt afectuosa se'm va acostar a donar-me un bes. Sembla que fou ahir quan va arribar a l'escola per primera vegada. De la classe estant vaig sentir colpejar la porta. En obrir vaig veure una dona alta de raça gitana i gest adust, que portava una xiqueta de pell obscura, tota cames i braços. Sense a penes dirigir-me la paraula m'allargà el full d'admissió. Tot seguit, empentant-la com si fos un titot, la ficà dins, i mentre la menuda maldava per agarrar-se-li a la roba, sa mare tancà la porta tot d'una i va desaparèixer.
Vaig intentar calmar-la, però ella no parava de plorar i cridava a la seua mare pegada a la porta. Les llàgrimes li rodolaven per les galtes. Els altres, que hi havien eixit a veure què passava, la miraven neguitosos. La menuda no tenia consol.
Encara van haver de passar uns quants dies fins que, a poc a poc, va deixar de plorar per acabar arraulint-se a un racó de l'aula, on es passava les hores en silenci, estranyament quieta. El seu rostre no expressava cap estat d'ànim, només es limitava a observar amb els seus ulls bruns. L'alegria, l'enrenou o les malifetes dels altres no li feien res. A l'hora d'esbarjo es negava a eixir al pati, i si els altres li proposaven jugar, ella se'ls mirava com si no els veges, girava el cap vers a un altre indret i es tancava més i més en la seua reserva.
La Celi esdevingué tan sols una ombra que ens acompanyava.
Comentaris