dimecres, 17 de febrer de 2010

Memòries de la desmemoria 34



21 d'0ctubre 1987


Pepa Rovira i Tina Morales m'esperaven a berenar. Vaig acudir a casa d'aquesta en eixir de la feina.

_ Perdoneu el retard_vaig dir. M'ha abordat una mare a l'eixida i no havia manera de convèncer-la que havia de venir a l'hora de Tutoria.

_ No et preocupes nosaltres encara som de sobretaula. Afirmà la Pepa.

_ Doncs si que haureu tingut temps d'analitzar_que era la paraula que utilitzaven per a designar les estratègies que els semblaven més adients pel que feia als homes, la seua conversa preferida.

_ Vaja, en eix cas segur que ho tindreu tot enllestit._Vaig dir servint-me un te verd amb llima.

_ Sí, per cert nosaltres ho tenim bastant clar. La que no sembla que ho tingues les coses clares ets tu. Va afirmar la Morales amb aires d'autosuficiència.

_ Jo? En quin sentit?

_ No et faces la pàmfila que sabem per on vas.

_ Ho dubte cordialment perquè no ho sé ni jo mateixa...

_ A tu t'agrada el Lenon_ intervingué _ la Rovira com si hagués mirat la bola de cristall

_ Doncs sí. Però eix és un tema més que problemàtic.

_ Sí?_ digué la Morales_ En eix cas analitzem, analitzem...

_ Molt senzill. Ell està casat i és pare de família. Primera. No és una persona emocionalment estable, segona. Tenim diferents nivells culturals I pel que fa a d'altres aspectes, gustos i aficions, no es dona la més mínima coincidència. Això per no entrar en plantejaments ètics._ Vaig fer un glop de te mentre me les mirava fit a fit. Per la seua expressió em vaig adonar que no s'esperaven la meua resposta.

_ Voleu que seguim analitzant?

_ No, si tens raó. L'home dels teus somnis no té un treball molt qualificat. Comercial d'una empresa ..._ Afirmà la Rovira exercint de dona de la raó.

_Vaja, he de reconèixer que en sou ben informades, m'heu aportat més detalls en deu minuts que ell en deu entrevistes.

_ A més el homes mai no diuen la veritat. I menys aquests. Ho tenen tot molt fàcil. No cal que et diga que la majoria dels seus clientes són dones.

_ De tota manera no cal que vos preocupeu tant per mi. Quan haja de prendre decisions de pes segur que comptaré amb vosaltres._ Es van mirar les dues com transmeten-se el pensament ”aquesta és dura de pelar.”

Vaig prendre una pasta del plat i comencí a mossegar-la mentre les mirava amb aparent tranquil·litat. De sobres sabia que si el objecte de l'anàlisi haguessen estat elles no es mostrarien tan displicents.

Però el fer ja s'havia produït. Ells també analitzaven o mobilitzaven les seues estratègies fins i tot cabia pensar que les comentaren al grup, i les deliberaven en comú. Perquè a partir del l'eixida al l'actuació de jazz en Lenon havia agafat la rutina de telefonar-me totes les vesprades sobre les sis. En principi en va sorprendre tanta gentilesa. Després em va intrigar,¿què volia en realitat? I finalment vaig acabar lligada al telèfon com un gos a una estaca.

Aquella vesprada de tardor, només arribar a casa, la mirada s'hi anà a l'aparell que tenia sobre la consola del rebedor. Em vaig posar a endreçar algunes coses...Tenia tanta feina per fer. Replegar la roba estesa, plegar-la. Preparar el sopar...Les meues deliberacions van ser trencades pel l'estridència de l'aparell que em va donar un bon ensurt.

_ Sí? Diga'm?.

_ Escolta, bonica, encara resta una estona de sol. Per que no passe a replegar-te i anem a fer una passejada per nostra platja...No em digues que no. M'agradaria tant estar amb tu una estona només...

_ Bo, no sé que dir-te. Acabe d'arribar i tinc coses per fer...

_ Farem la volta amb una horeta. Què dius?

_ D'acord. T'esperaré al semàfor._ El cor em bategava com a una adolescent. M'ho deixava tot empantanat. Vaig entrar al bany a retocar-me el cabell i rentar-me les mans. En mirar-me a l'espill vaig sorprendre una brillantor als ulls que m'afavoria. Allò no tenia trellat.

_ Al cap d'uns minuts va aparèixer. Vaig pujar d'una revolada i continuarem tot seguit fins a la platja més propera.

_ ¿Saps, que m'encisa de tu?- digué amb un somriure pertorbador.

_ Doncs si no m'ho dius...

_ La teua disponibilitat._Afirmà triomfant. Em vaig quedar morta.

_ La meua disponibilitat.

_ Sí. Sempre est a punt._ Es reafirmà complagut. I no me'n vaig estar de dir-li.

_ I això és bo o roïn?

_ Dona...

Quan vam arribar seguérem al petit mur que feia de banc vora el mar.

_ S'hi està bé ací._ Va afirmar com si es trobaren al millor dels mons possibles. Jo me'l mirava encaramel·lada. Ara mateix, pensava, parlarem d'alguna cosa interessant. De sobte em digué:

_Disculpa un moment me'n vaig a pixar.

Quan va tornar va saltar el petit mur i es va dedicar a empentar un gros tauló de fusta ennegrida que la mar havia portat a la vora. A espentes i rodolons no va parar fins que el va dipositar de nou a l'aigua, prop de la vora. Metre jo neguitosa em vaig encendre un cigarret.