dimecres, 26 de març de 2014

Diaris de ficció - dilluns,18/setembre/1995

(Nota de l'autora: he tornat a rellegir alguns capítols i aquest l'hi he trobat particularment aclaridor, per la qual cosa he considerat tornar-lo a presentat en aquest punt de la narració, per a millor comprenssió del personatge.) 




Un final trist —tots els finals ho són— no ha de desmentir el passat d'alegria.

Salvador Sostres (Barcelona 1975)


"Ha passat tant de temps...han passat tantes coses..." He decidir abandonar definitivament aquest col·legi. Cada día que passa em reafir-me més en la meua decisió. Es podria pensar que desisteix, que m'he cansat de lluitar. Quan finalitze aquest curs, haurà finalitzat una altra etapa de la meua vida, una altra aventura. Sols una somiatruites podria haver-se fet càrrec de la direcció d'un col·legi. Com totes les noves experiències que mamprenc ho vaig fer plena d'il·lusió, amb ganes d'introduir canvis, de servir als meus ideals professionals, aquells que mai no he desestimat del tot.
Yo volia introduir-hi el concepte de l'ètica professional, organitzar aquell merder, amb l'esperança de poder solucionar problemes generalment acceptats com insolubres pel claustre. Esperava, amb l'ayuda de l'equip directiu i dels comp@nys, poder portar una línia educativa coherent...Per tantes i tantes raons, que cada una per si mateix justificava l'esforç que ens suponia. Almeys això pensava jo.

Diuen que un pesimista no es més que un optimista que contempla la realitat. Ara, després d'un any de preparació i d'un curs d'exercici al front de la direcció, he de reconèixer que no puc més. Quasi em deixe la pell. Ara preparare l'eixida, bé a l'estranger o ves a saber; no m'importa massa. Són tantes les coses que he deprés, no sols sobre els altres, que també, sinó sobre mi mateix, que ja no m'importa el que vinga després, sabré adaptar-me i sobreviure.

Presentaré la dimissió del càrrec en moment ho considere oportú.
Pel que fa a mi, no m'hagués quedat molt de temps al mateix lloc. No soc una persona inestable, però no soporte l'habitud. La vida és molt curta per malbaratarla instal·lada en una rutina asfixiant.

No vaig a justificar-me diguent que m'hagués agradat envellir en aquest col·legi i jubilarme entre les seues pareds, voltada d'aquesta gent. Amb tot el parafernal amb el qual s'acostuma a acompanyar la cloenda d'una vida dedicada a l'ensenyament , sona bé, eh? amb el consabut regal fet amb l'aportació dels simpatitzant o el neutrals i el dinar de confraternitat. Algun comiat menys o més sincer i el grunyit "dels altres", que tallant claus, somiaven amb repredre de nou les regnes de l'intitució.


El feixisme no va morir amb Franco. La democràcia no va ser més que el feixisme maquillat. Ja ho va dir ell, que lo dejaba todo ...atado i bien atado.
Els feixiste no havia desaparegut, ben al contrari, allà als centres on he estat, he trobar un nucli dur, intolerant, reaccionari i autoritari. Els directors solien estar tots en aquesta línia. Els mestres de nova generació que arribaven als centre podíem prendre dues trajectòries, o bé seguíem el corrent feixista, o bé, ingenus com érem, creiem que una altra escola era possible, i optaven per implantarla. Llavors una sèrie de sancions implicites ens érem aplicades tan bon punt érem detectats com elements desafectes al règim. Érem ignorats, nungunejats, desautoritzats, criticats, segregats...Alguns mestres ens negaven fins i tot la més elemental cortesia, el bondia.

Aquest nucli dur de naturalesa feixista l'he trobat a tots i cadascú del centres on he treballat. I faltaria saber si encara avui, les noves generacions han escollit la docilitat del sometiment a la majoria, si més no, per tal de no complicar-se la vida.

A les acaballes del curs replegaré els meus bártuls i diré adeu a algunes persones del col·legi, sols a algunes, i als conserges. Darrere meu hauré deixat afectes i desafectes, intents diversos, guanys i fracassos, dolor de l'ànima, decepcions, frustracions...Un rémora difíci d'amollar. Tot el que cap esperar d'un esser humà que viu intensament l' existència. Potser que el que em reemplace ho fassa millor o pitjor, això a ells no els importa, però estic segura que algunes persones entre les que puc comptar, pares i alumnes m'hi recordaràn per molt de temps, i jo a ells.

Tot això no té importància. Els he aportat quatre anys de la meua existència, és massa en conclusió. A més, l'administració, feixista també, m'ha pagat el sou cada mes. Qué més vull?


Necessite descanssar i retrobar-me a mi mateix amb serenitat, portar una vida normal. Enyore les estones que adés passava escoltant la radio y fent punt de ganxet- em serenava-. Vull escriure, ha d'haver a la vida alguna cosa més que treballar. En qualsevol cas desitge envellir dignament. La lluita que he dut a terme cada dia dels últims anys, m'ha xuclat totes les meues energies. D'allò que resta no hi ha quasi res a destacar. Arrape el temps per poder llegir un poc, estudiar un poc, pensar...dormir. Res. Quan em mire al espill veig uns ulls cansats i tristos, inexpressius. 
Publica un comentari a l'entrada