dissabte, 29 de març de 2014

Diaris de ficció 26/08/1995



Dissabte, 26 d'agost, 1995


La lectura és com el paracaigudisme: en condicions normals el practiquen alguns esperits arriscats, però en cas d'emergència salva la vida a qualsevol.

Juan Villoro, escriptor i periodista mexicà (1956)


( Es gairebé la una de la matinada)

No, no he eixit, ni tan sols a comprar menjar per als tròpis. M'he pres un vermut mentres em preparava el dinar. Veig una comèdia molt divertida en tv, quina manera de riure!

Ara, ací al balcó s'està bé...però encar hi ha mosquits, són grossos i lluents, es troben tan bé aquí que no volen canviat de colomer. El pensament vagareja. "El Nacional" dels Joglars m'ha fet gaudir una bona estona i enyorar el teatre.
L'Evelina ja haurà tornat. Mai més, mai més amb ella i l'Andreu Rovira, mai més.

M'avergoneix profundament. Com he pogut fer-los el joc?. Ara tot ha canviat i passat un poc de temps, he d'escriure "Mitologia del desig"...Per associació me'n recorde del Joan Pons per associació. Es va autoqüalificar d'impresentable. Devia de tindre l'autoestima per terra, el pobre; pobre tio, ara em sap greu, amb tant que em va putejar, i jo a ell...Quina història. Però quan algú es penja la medalla d'impresentable sempre deixa una incognita oberta. Aquesta apreciació potser molt personal, "...darrere de cada persona hi ha ésser humà que pateix". Sí també és cert. Jo també pateix malgrat que volguera estalviar-me'n. Encara que a mi em passa per no ser capaç de comunicar-me. Amb Joan Pons apenes vaig parlar després de la primera nit. Una historia curiosa, algún dia revisaré el relat i veuré d'acabar-lo. No sé per que he recordat aquelles nits d'agost a Barcelona. Va ser com un somni, ara encara ho recorde més fidelment si cap, que no llavors. Que ho recorde després d'uns quants anys encara ho sembla més. Una profunda soledat i també una gran inseguretat, que jo tractava de compensar amb no poca gosaria i temeritat. El tendre record d'en Manel Menbrives quina història, tots gent de la farándula. Sort que les representacions foren un èxit, l'unic. Supose que més d'un tornarem al cau amb una avaluació negativa de l'esperiència.

Potser tinga una semblança amb l'Andreu, amb qui reapareix el tema de la incomunicació després de l'intent fallit de fer el sexe. Que curiós fin a a aquest moment que ho reviscut per escriure-ho, no m'havia adonat que la història és repeteix amb una fidelitat esferidora, com insistint amb el mateix missatge que ja va transmetre al seu moment. L'inconscient és savi, i un gran mestre, i em fa associar aquestes dues històries, perquè són idèntiques, a fi de facilitar-me la seua comprensió. Es una qüestió tan fonamental com que l'ésser humà és un tot, forma una unitat, que ha de funcionar integrada. El que deia A. Lowen, que el pensament, el sentiment, i l'acció han de formar una unitat i tenen una funcionalitat unitària. El contrari genera una incapacitat, frustració i rancunia ver a l'altre i ver a un mateix.

Aquest dies que falten per finalitzar les vacances... són tan pocs. Em sembla que res no tornarà a ser igual en un sentit o en altre. Jo ja no sóc la mateixa que va eixir per la porta el curs passat. Em feia l'efecte que seia així. Li ho vaig comentat a l'Andreu Rovira, un dia mentre dinàvem a un baret a la platja. "dintre d'un més ja no seré la mateixa" li vaig amollar, després em vaig penedir, però era cert. Ja no sóc la mateixa i això no té pas enrrere.

El més que vé acompliré anys, es xocant ara em sent tan jove, tan bé, fins i tot tan bonica. Des que no use les ulleres els ulls m'han millorat. Ara són molt més expressius. No te gaire importància el fet de sentir-me així, ho comente perquè no és d'estranyar que vaja eixint alguna tecla. El zumbit de l'oïda encara hi és. El metge diu que són coses de l'edat. Potser que quan reprenga el treball algunes d'aquestes alteracions desapareguen. Clar, no tindré temps d'escoltar-me-les...

Ja va fent anys que vaig iniciar aquest període que per la seua durada sembla el neolític. Aleshores pensava que seria molt més fàcil establir una relació més que fora per cobrir les necessitats més peremptòries...Estava tan segura de que podria ser, com ara estic de decebuda del que fou...D'aleshores ençà quants somnis de pissarra i clarió. Al llarg del curs tinc només l'energia justa per arribar a l'hora de dormir, sense perdre comba.

Crec que va ser una decisió encertada, si més no vaig cercar aixopuc per evitar les set plagues d'Egipte. I em vaig recloure a fer punt de calça a la saleta d'estar, caldejada pel braser de carbonilla, convençuda que l'únic camí per a mi era el de la renuncia, tal com fan les monges, expressat tan plàsticament quan prendre els hàbits, diuen: "Jo renuncio a Satanás a sus pompas i a sus obras..." Què melodramàtiques!. I em vaig recloure entre aquestes quatre parets, fermament convençuda, de que l'únic camí per mi, era el la sublimació de la líbido. O bé la redenció de culpes pel treball, al qual m'he dedicat amb cos i ánima al llarg i ample de la meua existència. Per sort m'agrada treballar,
que si no...

Mentrestant, al meu fur intern, reivindicava una última oportunitat. La que tant desitjava, una altra oportunitat, Santa Rita de Cásia, l'última. No en valgueren coples. Res que fer. Llavors ja ni per salvar ànimes del prurgatori– Alló que tant desitjava i mai no havia aconseguit plenament, ja no arribaria mai, ni sant Antoni, amb tota la seua influència, li valdrien coples per trobar-me un nuvi a mi, i és que havia entrat en la categoria de fadrina-vella. Renunciar era dolorós, sens dubte, amb tot, però, més pràctic i realista que anar col·leccionant "calamandurris" per tot arreu. Mai no sabré si era que ho eren tots, o només ells que em tocaven a mi.

Arribat a aquest punt no quedava més que assumir la meua condició de persona, de dona sola i solitària. Deixe constància en aquestes pàgines que són un autèntic testimoni de molts moment d'obscura premonició, davant la certesa de que una vegada més i possiblement d'una manera definitiva, havia de castrar-me literalment: sentiments i sexe, havien de ser eliminats de la meua persona. I així va ser, es va complir l'horacle.

Han passat anys, uns quants, no ho sé. Al llarg d'aquest temps he procurat anar dreteta i fer bona lletra, que era tan com viure castrada i no desesperar-me, sinó acceptar la inqüestionable realitat. La vida per un dels seus secrets motius em condemnava, una vegada més, a la soledat més absoluta. No negue que en algun racó del meu cor encar pensaría – sentiría – que algún día podria produïr-se el miracle. El miracle, però, no s'ha produït, fins al moment.

Quan vaig conéixer a l'Andreu Rovira, per dins botava com les pilotes, el meu cor estava com havia estat sempre, desitjós d'estimar, d'estimar desesperadament com una heroïna de cine mut. Prompte em vaig adonar però, que m'havia tornat a equivocar, ell tampoc era la persona idònia i jo havia de romandre en la meua soledat. No va ser fàcil tornar a renunciar, el cor s'havia caldejat i havien rebrotat els vell desitjos d'estimar. Ara sé que aquests mai no s'estingirien sinó que perviurien en mi mateix fin a la fi.

Ho hagués donat tot, anys de vida, per un amor correspost i com deumana o, si més no, per una bona amistat–encara no sé què més podria donar­–Tracte d' explicar, de justificar-me o de justificar el risc que suposava iniciar una nova relació amb tan poques garanties de supervivència, tant la mateixa relació con la meua persona, doncs llavors la sida causava estralls. Amb tot, temeràriament havia d'intentar-ho. Això o deixar-me fossilitzar, endurir-me com el formatge ranci, més i més cada dia tancada a calç i canto en una renuncia persistent. Déu sap que ho vaig intentar, potser amb massa tenacitat.

Ara retorne a punt zero. Res he tingut i res tinc, he d'assumir aquesta circumstància, com una més de la meua vida. Prompte compliré anys. La lógica em diu que dec de desistir i conformar-me, que aquesta és la que m'ha tocat i punt. Sense pensar-ho més, sense queixes ni lamentacions. Res a fer.

Ara apagaré la llàntia i oblidaré aquesta cabòria perquè no es pot viure eternament lamentant-se del que no es té i, potser mai no es tindrà. Hui ja és diumenge, em trobe bé en aquest món confortable que m'he el·laborat, música, lectures, cinema, teatre, concerts, exposicions, recitals...Treball garantit fins a darrer dia de vida laboral. Encara em puc considerar un ésser afortunat en diversos aspectes. El que no es consola és perquè no vol!.

Tal vegada hauria de tornar a la literatura i a la poesia. És gratificant, no tant com el sexe...compartit. Potser hauria de mobilitzar el meu sentit de l'humor. Sense un somriure...


















Publica un comentari a l'entrada