18/ Agost/ 1995


Divendres 18 d'Agost 1995


Impossible començar de nou. Sempre continuem d'una manera o una altra.

Josep Iborra (Benissa 1929-València 2011)



Estic investigant amb el meu cos, el mètode Sybel. Al principi em vaig resentir de la nuca i el muscle dret, just on tinc les vértebres danyades per l'artrosi...Però vaig seguir practicant. Els resultats són esplèndits. Crec que mai no m'he sentit el cos amb tanta vitalitat i tan bonic, llegeix sense ulleres i tinc els ulls molt millor. Fins i tot he deixat d'usar les ulleres de sol, tal com ella recomana. Durant quests dies he vingut practicant les seues orientacions. Després del desdejuni em pose la cinta i faig els exercicis. Es van produint en el cos canvis molt súbtils però efectius, i també a la personalitat, em note molt més espontània, més jo mateix, com si m'hagués anat recuperant després d'un període d'hivernació.

Fins i tot ara ja no perceb la recurrent presència del passat, no sent la pressió constant de recordar el passat, Tot i que a vegades m'ho puc permetre sense compulsió, però. Atès que tot allò que sóc ara mateix és també producte de totes les meues vivències anteriors. Tanmateix em sent en ple procés de formació, potser encara tinc molt poc que compartir o res. Dec de seguir treballant-me sense treva, sóc el material que tinc més a mà.

He mirat el calendari, em queden dues setmanes, tan sols, per acabat el més d'agost i amb ell, les vacances. Pel que fa a reprendre l'activitat laboral i tots els meus projectes, experimente un sentiment ambivalent. M'agrada viure així, com ara, sense fer massa coses i fent-ne. Ara la vida és amable tant com fer parada i fonda en el fluïr qüotidià dels dies. Quan treballe el ritme és molt i molt accelerat, no és comparable; encara que el darrer curs l'he portat prou bé. Tanmateix ara me'n adone de la dispersió que faig de la meua energia, i això no és bo. Potser hauria de ser molt més serena i recollida. Deu haver alguna manera de simplificar els processos.

Ara sent com un desig de depuració, (vaig amb el peus descalços per la casa. Ma mare llavors mai no em deixava fer-ho.), de desprendre'm de tot allò superflu, de ser més unitària, més sòlida i simple. Potser haja de reestructurar algunes coses, activitats, relacions...Crec que d'aquest període se'n derivaràn canvis importants, tot i que no sé quins. Ja els descobriré arribat el moment. Arribat el moment aniré comprenent quins fardells hauré d'amollar. Perquè necessite anar més lleugera encara, més buida de coses. És una necessitat sentida, no imaginada ni pensada. No sé en quins aspectes repercutirà, de segur, però, que es traduirà amb altres actituds.







Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies