Diaris de ficció - 30/agost/1995

divendres, 30 d'agost 1995

Tres clases d'ànimes, tres plegaries:

Sóc un arc de violí en les teues mans , Senyor.

tanye'm, per a que no em podrixca.

No em tanyes massa forta, Senyor, que puc trencar-me.

Tanye'm fort, Senyor, què més té si em trenque.

Nikos Kazantzakis

Reporto to Greco

" Pero es preciso entender la unión de cada cosa y de cada parte del cuerpo, así

como los diversos anillos de la cadena causa-efecto, a fin de estar presentes para nosotros mismos, para vivir el momento presente, el carpe diem. Cuanto más plena sea nuestra vida, menos temor tendremos a perderla. Ello se hace posible cuando la persona se ha vuelto responsable y dueña de su propia vida, y es consciente que nada ni nadie, desde el exterior, puede hacer algo realmente decisivo por uno mismo.

La vida nos pertenece sólo a nosotros, y ningún otro, por más cercano que esté, vive nuestra vida. Somos nosotros–y solamente nosotros– los que nacemos, vivimos, gozamos, sufrimos , morimos. Tu eres el señor de tu yo. Nadie puede purificar a otro, dijo Buda. Únicamente nosotros podemos hacer algo por nosotros mismos. El botón de la rosa está cerrado y nadie puede abrirlo si éste no se abre desde su interior, si no posees la energía necesaria que se libere des del centro hasta el exterior. A tal punto que hoy, generalmente, nuestras rosas, que crecen con un cultivo forzado, se marchitan en la gema sin llegar a abrirse. Del mismo modo ocurre con el hombre. Todos mueren, pocos viven;la mayoría lleva la vida gris que ha elegido y que la sociedad y la moda les ha obligado a adoptar".

Aquestes paraules són del llibre de Renée Sybel, 'Gimnasia energética', tot ell és un breu tractat de saviesa, aquest fragment, però, m'ha arribat d'una manera especial . Estar present per a nosaltres mateixos! quina cosa tan senzilla y tan difícil. Jo encara no ho he aconseguit del tot. És una revolució interior tan gran i tan profona que tan sols arribe a vegades. La meua ment assumeix aquest conceptes però després, arribat el moment concret, se'm barretgen les antigues veus i formen un cor dissonant i inaudible. M'he equivoque amb tanta freqüència...

I armonitzar les meues pròpies contradiccions, quina tasca més laboriosa. Encara fume malgrat que sé que em perjudica, tot i això no vull deixar-ho. Però no em desanime, em sent viure cada volta més profundament i intensa, em sent canviant poc a poc, em sent inmersa en un canvi constant. Nous descobriments en forma de llibres o experiències sovint em porta la vida. Intente aprendre humilment. Llegeix i em prepare, no obstant no acabe de definir allò que vull fer. Sé que no veuré l'obra acabada, que és un ser i un fer constants per anar essent. Però també sé que aquest procés m'allunya en certa mesura dels altres i d'ensems m'hi acosta– els comprenc millor en quant que vaig comprenent-me millor a mi mateixa.

Me'n adone que aquestes vacances han passat tan depressa que a penes he tingut temps de fer-me a la idea. D'ara mateix, en quinze dies he de tornar a l'escola.