Diaris de ficció - 30/agost/1995
divendres, 30 d'agost 1995
Tres clases d'ànimes, tres plegaries:
Sóc un arc de violí en les teues mans
, Senyor.
tanye'm, per a que no em podrixca.
No em tanyes massa forta, Senyor, que
puc trencar-me.
Tanye'm fort, Senyor, què més té si
em trenque.
Nikos Kazantzakis
Reporto
to Greco
"
Pero es preciso entender la
unión de cada cosa y de cada parte del cuerpo, así
como
los diversos anillos de la cadena causa-efecto, a fin de estar
presentes para nosotros mismos, para vivir el momento presente, el
carpe diem. Cuanto más
plena sea nuestra vida, menos temor tendremos a perderla. Ello se
hace posible cuando la persona se ha vuelto responsable y dueña de
su propia vida, y es consciente que nada ni nadie, desde el exterior,
puede hacer algo realmente decisivo por uno mismo.
La
vida nos pertenece sólo a nosotros, y ningún otro, por más cercano
que esté, vive nuestra vida. Somos nosotros–y solamente nosotros–
los que nacemos, vivimos, gozamos, sufrimos , morimos. Tu eres el
señor de tu yo. Nadie puede purificar a otro, dijo
Buda. Únicamente
nosotros podemos hacer algo por nosotros mismos. El botón de la rosa
está cerrado y nadie puede abrirlo si éste no se abre desde su
interior, si no posees la energía necesaria que se libere des del
centro hasta el exterior. A tal punto que hoy, generalmente, nuestras
rosas, que crecen con un cultivo forzado, se marchitan en la gema sin
llegar a abrirse. Del mismo modo ocurre con el hombre. Todos mueren,
pocos viven;la mayoría lleva la vida gris que ha elegido y que la
sociedad y la moda les ha obligado a adoptar".
Aquestes
paraules són del llibre de Renée Sybel, 'Gimnasia energética', tot
ell és un breu tractat de saviesa, aquest fragment, però, m'ha
arribat d'una manera especial . Estar present per a
nosaltres mateixos! quina cosa
tan senzilla y tan difícil. Jo encara no ho he aconseguit del tot.
És una revolució interior tan gran i tan profona que tan sols
arribe a vegades. La meua ment assumeix aquest conceptes però
després, arribat el moment concret, se'm barretgen les antigues veus
i formen un cor dissonant i inaudible. M'he equivoque amb tanta
freqüència...
I
armonitzar les meues pròpies contradiccions, quina tasca més
laboriosa. Encara fume malgrat que sé que em perjudica, tot i això
no vull deixar-ho. Però no em desanime, em sent viure cada volta més
profundament i intensa, em sent canviant poc a poc, em sent inmersa
en un canvi constant. Nous descobriments en forma de llibres o
experiències sovint em porta la vida. Intente aprendre humilment.
Llegeix i em prepare, no obstant no acabe de definir allò que vull
fer. Sé que no veuré l'obra acabada, que és un ser i un fer
constants per anar essent. Però també sé que aquest procés
m'allunya en certa mesura dels altres i d'ensems m'hi acosta– els
comprenc millor en quant que vaig comprenent-me millor a mi mateixa.
Me'n
adone que aquestes vacances han passat tan depressa que a penes he
tingut temps de fer-me a la idea. D'ara mateix, en quinze dies he de
tornar a l'escola.
Comentaris