Diaris de ficció 25/08/1995

25 d'agost, 1995

El poeta cerca entre les runes o els monuments de cada civilització els

elements del misteri.

J.V. Foix (Barcelona 1893-1987)

Diu el meu traumatòlegque tinc una hèrnia discal, i va i m'envia a fer-me un "tac". Jo no crec que tinga això. Tanmateix em trobe rara, tinc el cap espès, em fa mal no sé què per dins, al costat dret, el coll, el muscle...Bo, no crec que tinga importància, és més, crec que en un parell de dies em trobaré millor.

He acabat de llegir una biografia de Nietzsche. Em fa sentir una gran compassió aquesta persona, aquell home d'un talent tan enorme, un filòsof eminent, sí, en canvi tan pobre d'afectes, tan solitari, tant necessitat d'afectes...Em pregunte si havent sigut només moderament feliç, si hagués tingut una parella, una estabilitat emocional, al seu pare, la seua germana no tan egoísta...Hauria escrit la seua obra. Supose que aquesta pot denominar-se una pregunta.XXX. Sent un gran interès per la seua obra que ja vaig començar a llegir fa anys. M'agradaria conèixer-lo més en profunditat a través del seus escrits. Fou un ésser molt turmentat, un geni. A vegades, quan parla de la soledat crec que el comprenc. Eixe estar, sentir-se desvinclat de tots o quasi tots els altres, caminant en solitàri sense saber ben bé cap on, amb tan gran incertesa, pobre...M'inspira una gran tendresa, així com el seu amic A. Strindberg, són éssers genials, intel·ligents, molt intel·ligents amb una estranya sensibilitat, però profundament necessitats d'amor. L'amor hagués canviat les seues vides, de segur, amb l'amor hagueren sigut essers grisos segurament, pero feliços. O no?. Pobra de mi, no sóc ningú ni tan sols per fer una valoració a infima escala d'allò que va ser la seua existència. A més les persones amb qui es relacionava eren d'un nivell intelectual, cultural, creatiu, artístic fora mida.

Quan aquesta vesprada he estat llegint les targetes que Salvat-Papasseit va escriure a les seues filles mentre n'estava ingressat en diverssos sanatoris tractant de curar-se de la tissis, que va acabar amb la seua vida. He vist, he sentit que aquest gran poeta si que vivia l'amor.

Encara hi ha moments en els quals em sent condicionada per antigues pautes de conducta, enganxada massa encara al passat. Sé que una actitud humil, molt més humil encara, i confiada em faria molt de bé. Sé que és una ximplesa, però tem que acomence el curs. Potser per a l'andreu, no sé, és una qüestió pendent i em sent insegura i vulnerable. Tot i que no tinc motius per preocupar-me. Arribat el moment sabré exactament quina actitud adoptar, seré jo. Sí, tanmateix experimente un desànim, una certa ansietat, ambivalència...no sabria definir-ho. Potser estic cansada i no me'n adone. De què? doncs de ser mestra. No és just, ja ho sé, i ni tan sols tinc la certesa ...Possiblement es remouen a dintre meu antigues pors. He d'aprofiatar aquestos dies de soledat per reflexionar. El pitjor és que no puc anar a la mar, és tan important per a mi, tan vital... Però no gose agafar la bici no em trobe amb forces. De tota manera seria bó enfrontar certes reserves que em turmenten. Quan s'han experimentat moments de goig tan intens, costa adaptar-se a la nova situació, ingènuament es pensa que l'estat natural és l'altre: la pau, la benestança. I sempre sorgeix el mateix dubte, quin dels dos és l'autèntic?. Ambdós, crec jo, cadascú al seu moment. No hi ha estats perfectes, que, a més, tinguen durada.

Sí, convic que la vida és com un riu. I les seues aigües no passen mai dues vegades pel mateix lloc.