divendres, 28 de març de 2014

Diaris de ficció 12/ 10/ 1995


Dimecres, 4 d'octubre 1995



En morir, els escriptors esdevenen sants i els seus miracles s'exposen
a les llibreries. La necrofília és el negoci més sucós al món del llibre.

Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991)


Em sent indignada. L'Andreu Rovira no acaba de marejar-me. Per més que li demostre que no vull res amb ell– que no li negue el salud per cortesia– ell es mostra amable. Ha pujat a secretaria a dir-me que la sala d'usos multiples ja
hi era disponible.
- Com estás?
He passat de la perplexitat a la indignació en dècimes de segons. Ell es comporta com si tingués amnèsia, com si no hagués passat res entre nosaltres...Em saluda i somriu...Jo no ho puc comprendre, no sé per què se'm presenten a mi aquests paperets. No vull parlar amb ell, no vull enutjar-me més amb ell i ara ja no m'interessa la causa del seu abandó. Ja no m'interessa el més mínim, ni experimente vers ell cap sentiment. Electroencefalograma pla. No desitje la reconciliació, ni tindre res a veure amb ell. I fins i tot ni tan sols em sent dolguda. Senzillament no m'importa. L'únic que vull és no veure'l no estar aprop d'ell, i que no em dirigeixca la paraula. Crec que és ben senzill i sense complicacions, s'ho he mostrat per activa i per passiva.

 Ell, però, sembla que segueix jugant a no sé quin joc. Fins i tot Fedra, la directora, que ens ha sentit les poques paraules que ens hem dit, se'n ha adonat de que les meues respostes no eren les habituals, ha percebut el meu enuig. No va a trobar-me per cap tipus d'aclariment ni de discusió ni encara per presentar-me disculpes. Ara ja no és el moment. Ha passat molt de temps, han passat moltes coses. Ara ja és tard. Inmediatament ho ha comprés. L'ira, l'enuig s'exterioritzen quan vols restaurar una situació. Amb Lluís em va passar igual. Vaig permetre conscienment que la relació anara deteriorant-se dia a dia, mes a mes, any rere any. Va arribar un moment en el que la ruptura va ser inevitable.

Alta cosa seria que restara algún vestigi d'allò que va ser aquella estranya relació. Sembla que no vol o no ho pot entendre-ho, però. Potser que, quan a mi en va caldre una explicació ell no es trobés en situació de oferir-me-la. Però el seu silenci em va fer molt de mal, molt. És probable que ell també patira;
em faria càrrec si a mi em calia una explicació i ell no estava en condicions de donar-me-la pel motiu que fossen...Llavors hagués bastat una nota, tan sols una nota explicant mínimament que passava. El dies se succeien amb un mutisme insistent. Com si fossem dos estranys dins un silenci distant...

Ara ja no me l'estime, tot i que sé que, ni en el millor dels casos, haguéssem pogut passar d'una tèbia amistat. A vegades em sorprenc a mi mateix pensant quan diferent és la meua vida ara a la de curs passat per ara. Hui ja no compta per a res. Encara que els llocs que vam compartir em retornen sovint al passat tot i desproveït de la tendresa que embolcalla els afectes. Només com un record llunyà del que a penes queda el regust reminiscent.

Tant de bo la vida em reserve un altra oportunitat per a mi. És tan desolador deixar de sentir...La setmana pasada va vindre la meua germana. Des que em trobàrem vaig percebre la seua impaciència per saber. Vaig reprendre la línia del relat fins al dia de hui. Les meues paraules sonaven fredes i descolorides. De nou em trobava a l'aridesa del desert afectiu, assedegada i sense esperança.

En fi, ja ha passat, però encara no ha passat l'hora de la reflexió. Tracte de convence'm diguem-me, veus, Marina, no ha estat per a tant, com quan de menuda corrent em queia i m'alçava amb un bot, com si no hagués passat res. I si de cas algú per carrer em preguntava si m'havia fet mal, engolint-me les llàgrimes, responia, no, apenes un refregó.






Publica un comentari a l'entrada