dimecres, 26 de març de 2014

Diaris de ficció 14/ setembre/ 1995

Diaris de ficció


dijous, 14, setembre, 1995


La majoria de les vegades la persona que busquem viu al costat. I no hi trobarem cap raó que ho expliqui, de moment ens caldrà acceptar-ho com una realitat de la nostra experiència.

Franz Kafka, escriptor txec en llengua alemanya (1883-1924)


Aquesta tardor m'ha desbalafiat i me deixat portar per hàbits i costums. Arrosegue un cos extenuat i una ment malaltissa. El cansament va prenent cos i creix a dintre meu, com una trepadora que se m'emfila i m'ofega. Em trobe feble doncs les forces m'hi fugen, si més no quan arriba el mitjorn. Només volguera estar quieteta al sol, sentir com l'escalfor em templa el cos. Tinc el cap ple de boira i entremig aparéixen pensaments, imatges i records...velles jaculatòries buides de contingut. Els polsos em bateguen i el cor gemega i em trontolla, el cap com si anara en tartana. No sé a quin sant em passen eixes coses, que a males penes les puc anomenar.

Demà me'n aniré a Madrid, potser aquest seminari siga com el de Cooperativisme a l'Escola, uuummmm!, terapèutic. Potser m'òbriga nous camins, em sent tan estancada...Ara sóc apagada, de nit i sense estreles. Els meus @lumnes s'han rigut molt de les meues pallassades i ironies. Són nou grups, massa gent...Potser ara serà tot molt més fàcil, després d'aquests dos anys desbaratats.

Dec d'acabar de fer l'equipatge i d'enllestir algunes coses més. Ai, tot se'n fa una muntanya. Qui m'ho havia de dir. No tinc alé per anar al treball. La Pepa m'ha ha parlat de'n Canet, diu que és la platja més propera i està prou neta. Algun dia hi aniré, quan em trobe millor, ara tan sols tinc ganes d'estar al llit...

Aquesta tardor... Ahir la Juli i jo parlàvem de la jubilació... Encara em queda lluny. Dec d'informar-me, sí. Tenia tants projectes. No sé per què dic 'tenia' en passat, deu ser que em trobe un poc tristeta. Si no fos pels dolors...Em fan mal les cames, els genyols, les caderes i un llarg eccétera. El metge em dona antidepressius, relaxants musculars, analgèsics, semble una farmacia ambulant, tan sols em falten esparadrap i tiretes. Açò deu ser una rauxa, dic jo; tard o d'hora se'n passarà. No m'haurà vingut per romandre!. Em medique, qué he de fer? si no, no podria d'alçar-me del llit. Deu ser qüestió de paciència. He gaudit de tanta salut darrerament, que potser ara m'avalue a la baixa.

És clar que les contrarietats, les decepcions, la soledat... passen factura. És sabut que quan la vida, mancada de gratificacions, no es vida, tan sols un seguit obligacions barretjades amb solitud, un xerop amarg que no sols no reconforta sinó que aflebleix, aquest pobre cos meu, tan mancat d'afectes, d'escalfor...tan castigat per sofriments i renuncies, per decepcions silenciades, per manca de goig, de plaer...Tot aquest bagatge es un pes mort que carregue a l'espatlla; No he d'estar cansada?. Deixem el cos amb fam de pell, i el cor despullat d'afectes. Aquests mals, com que no es veuen, són més fàcils d'ignorar. Contractures i espasmes, però em recorden sovint que hi són i que esperen...I per acabar-ho d'arrodonir, l'insomni. Mentre escolte els segons des del despertador més i més llarga es fa la nit, el pas del temps que sona monòton com una salmòdia mentre s'apropa persistent el moment d'iniciar la jornada. Són un seguit de petites misèries sense impotància, em dic a mi mateix, deturant el despertador abans que sone i em faça trontollar més el cor arítmic.

A vegades faig oïts sorts a certes enyorances, el meu desig d'escriure, més que desig, una necessitat irrenunciable. Quantes tasques aturades, escindides de mi com un pes que doblega, he deixar pel camí; quanta gent estimada, quantes traicions al meu cos.

 Aquesta tardor em suggereix vagament d'altres moments de la meua història, ara, però, no sóc capaç de sentir com adés, potser sia millor, ara que l'esperança ha desaparegut del meu horitzó i, d'ensems també, la veu poètica. 

Sharty, diu que hem de buidar-nos d'allò que és vell perquè cal deixar lloc perquè arribe allò nou. Doncs potser siga acò aquesta estranya calma, com si tot s¡ hagués tornat tan familiar, tan assumit que no cal alterar-se, sinó més aïnes limitar-se'n a viure cada dia.





























Publica un comentari a l'entrada