dissabte, 29 de març de 2014

Diaris de ficció 21/ 08/ 1995


Dilluns, 21 d'agost, 1995

Sense metàfores, el món de les coses seria definitivament inintel·ligible; sense l'art, la vida seria com un vidre opac. Suposaríem que hi ha alguna cosa a l'altra banda, però mai no en tindríem ni un sol tast.

Guillem Calaforra (Benissanó 1970)

Ha canviat el temps; després de tantes calors per fi la plutja. La plutja que refresca l'ambient i neteja, l'aigua purificadora. Se respira un ambient humit i molt sovint se senten tronades. Els jardíns estàn verds i brillants. Les pistes d'esports, silencioses. Aquests últims dies d'agost són bellíssims. El diumenge passat vaig passetjar per la platja. Feia un bon dia. Ací els colors són grisencs i la llum, brumosa, tot el contrari que al sud del País Valencià, on vaig néixer, que l'aire és transparent i els colors molt més vius. El sol crema.

Aquest són dies de preparació. Ens preparem interiorment per al nou període que està a punt d'iniciar-se. Aquesta és una felicitat de butjaca, feta de cosiues, de domesticitat. Netejar i ordenar és també armonitzar, cercar l'acord, la concordància. Crec que no calen moltes coses ni molt costoses per viure. Necessite simplificar la meua vida, buidar-la de tot allò que no és necessàri, deixar-la disponible per a coses noves.

Aquest és el temps de la sega. Seguint el ritme biològic entenc que és l'època en la que la natura inicía un període de preparació també. Fineixen les collites,
es dissòcia la palla del grà. La terra entra en una etapa de repòs. Deu de descansar i preparar-se.

Em sembla a mi que s'ha de seguir el ritme en armonia amb la natura. Ara sóc un altra persona, nova i sempre en canvi constant, sempre en procés. No crec que puga tornar a ser com abans, com l'any passat, posem per cas, o com fa dos mesos. Un dels descobriments més substànciosos que he fet darrerament és el d'haver trobat el meu ritme, lent, tranquil, assossegat. El tinc de sempre, des de menuda, en molts períodes de la vida, però, el ritme propi es perd, vaig permetre que s'alterara i he esdevingut una persona bé depressiva o bé excitada, desigual. Ara quan m'he donat el temps necessari he descobert el meu ritme calmat, fins i tot cadenciós. Res, ni ningú deu forçar el ritme biològic d'una persona, perquè això implicaria trencar la seua armonia interior.

A mesura que vaig essent conscient d'aquestes coses me'n adone de la seua importància en educació i en teràpia. Hi ha pautes a la natura, que deuen respectar-se. No poden canviar-se a voluntat, tals com el ritme respiratori, o el ritme del bategar del cor. Aquests tenen vida pròpia; la ment conscient no compta per influir-hi a sobre. Cada ú ha de descobrir o redescobrir el seu ritme interior, original, aquell que tenia als primers mesos, als primers anys, i seguir-lo, deixar-s'hi portar per ell. Sé que això representa no poques dificultats. Vivim immersos en la incultura de la pressa, de l'acció...Ja ha format en nosaltres com una segona natura, i desprendre's d'aquest vagatge és costós, tot i que ara, n'estic segura de que és possible, no tinc cap dubte, encara que només tindran accès a aquesta alternativa aquelles persones que siguen capaços d'enfrontar un canvi profon a les seues vides.

Tanmateix si jo, que no sóc un ésser gens especial, ho vaig aconseguint i d'una manera autodidacta, podré ensenyar a altres a aconseguir-ho. Així doncs hi rau el sentit de tot el conjunt d'experiències, dificultats i entrebancs que hem anat vivenciant al llarg de la nostra existència. A mi em va tocar aprendre-ho en la meua carn, penosament i dolorosa. No li trobava cap finalitat a la vida amb tant de sofriment. Molt sovint, com es pot comprovar al llarg d'aquest diari, em rebelava. Han hagut de passar tants anys i tantes calamitats per adonar-me'n que estava fent un aprenentatge, el meu propi aprenentatge de la vida i que el propósit era arribar a estar en condicions òptimes per, a través del meu propi conéixent, ensenyar als altres.

No ho he aconseguit encara, em queden molts aspectes per descobrir, i moltes mancances que satisfer des de dintre, és clar però, que em trobe en camí.

















Publica un comentari a l'entrada