Un esguard de mar blava

          La cancó de les dones, de V. Andrés Estellés                                                                          Cante per tu, cosa fina, un canteret d’aigua clara, tendra com un julivert, per l’amor atarantada. I cante també per tu, per a la dona casada, que baixa a la botigueta i duu una grenya a la cara.                                         Cante per totes les dones                                          La cançó que més m’agrada.                         ...

La Consellera d'Educació era una dona de mitjana edat, que em mirava amb displicència per sobre unes lentes que quasi li penjaven del nas. - Vostè és na Francesca, la nova mestra de l'Illa.- em digué alçant la vista dels seus papers- Sega, per favor. - Si, ja ens coneixem. Ens varem saludar quan vaig venir pels papers de la presa de possessió. - Ah, Sí. sí...ja faig memòria.- va dir aclucant els ulls- Si, crec que quedàrem que vindria a visitar l’escola. No s’ho creurà, però la veritat és que encara no he tingut temps. N’hi ha tanta faena per fer ací al despatx... - No ho dubte. La qüestió és que, com parlàrem, caldria fer algunes reformes a l’escola. Com sabrà ha estat molt abandonada i, tot i que l’alumnat no és massa nombrós, caldria millorar les condicions. - Sí, sí per descomptat.- digué amb marcat interès en mostrar la seua eficiència- Clar, que tot no es pot fer alhora i haurem d’anar a dits i no pams...Evidentment començarem pel més urgent... - D...

L'opressió nacional en democràcia d' Alfons López Tena (Sagunt, 1957). Llicenciat en Dret per la Universitat de València. Ha estat notari de Tàrrega, Xàtiva i Barcelona, i autor de nombroses publicacions i conferències sobre temes jurídics. Acabe de llegir aquest llibre i ha estat un dels més interessants per a mi en molt de temps. A l' autor el vaig conèixer fa un mesos en una conferència que va impartir a OCTUBRE. Ell és vocal del Consell General del poder Judicial. Personalment és un home afable, capaç de transmetre, amb plena convicció, uns arguments sòlidament estructurats; que té un coneixement profund del tema i la força que cal per defensar-los. Podem llegir en la solapa del llibre :"L'error català de la transició va ser confiar en l'entesa, confiar que els espanyols havien canviat també en les qüestions nacionals, i que a poc a poc la plurinacionalitat de l'Estat seria assumida cordialment com un actiu a promoure, i no com una molèstia...

dijous, 16 de febrer 1987 Aquest és el dia de...no és cosa de riure. Tenia hora amb una neuropsiquiatra de la companyia. Primera visita. La vaig escollir del llistat per ser dona. Ahir li digué a Malena que m’acompanyés. Mentre fèiem temps a la sala d’espera reïem, com solem fer, per qualsevol niesa, de nosaltres mateixes, de res. Després d'un parell d'hores ens van fer passar a consulta. Una vegada assegudes a les butaques em vaig limitar a contestar-li automàticament a les dades que em demanava. Després li digué que tenia dificultat per a dormir des de feia anys. Que aquest era el motiu d’haver acudit a la seua consulta. Llavors a contrapèl se’m va endinsar en la meua història. Em va demanar que li expliqués l’ambient familiar- amb açò no hi havia comptat- Explicar-li-ho era força complicat, o bé no em sentia amb ànims per fer-ho. A més no hi havia anat a conta...

Dijous 22 de maig a les 9 de la nit, a la facultat de medicina de la Complutense, va actuar Raimon dins el cicle dedicat a Maig del 68. Trobareu més informació a la Web. L' he escoltat aquest matí entrevistat per Catalunya- radio, i ha estat una magnífica ocasió de retrobar a aquesta gran persona que amb la seua actitud, la seua obra i la seua gran coherència ha contribuït al despertar de la nostra consciència de poble. Des de que el vam conèixer, quan va eixir el seu primer senzill, "Al vent", va ser per a mi i per a molta gent, que visquérem en pròpia carn els esdeveniments d'aquella època- darrers anys del franquisme-una figura emblemàtica i molt estimada. Hui, en sentir la seua veu , en captar la seua senzillesa de 'home contingut i ponderat que és, m'ha vingut a la memòria la immensa tasca, que ell amb ad altres, iniciaren en aquells moments i que determinarien la vocació professional i personal de molts i moltes de nosaltres. Des d' a...

¿LES PARECE CONOCIDA LA SITUACIÓN? Señores no es ALZHEIMER Amigos , atención......... Señores no es ALZHEIMER, así que no se preocupen y hagan sólo una cosa a la vez, y verán como mejora su atención, vean por qué se los digo: Me diagnosticaron SADAE ( Síndrome de Atención Deficiente Activado por la Edad). A mi se me manifestó así: Decido lavar el coche. Al ir al garaje, veo que hay correo en la mesa de la entrada. Decido revisar las cartas antes de lavar el coche. Dejo las llaves del coche en la mesa, voy a tirar los sobres vacíos y la publicidad en la basura, y me doy cuenta de que el cubo de la basura está lleno. Decido dejar las cartas -entre las que hay una factura de AVEGARZAS- en la mesita y sacar la bolsa de basura afuera. Entonces pienso que, ya que voy afuera, puedo pagar la factura con un cheque y dárselo a la Sra. que cobra que vive en la misma calle, a dos casas de mi puerta. Saco del bolsillo el talonario y veo que queda solo ...

Los nómades tienen muchas tareas en común Una de sus tareas es hacer que las esferas de sus relojes permanezcan perpendiculares a los astros y hacer que los astros permanezcan horizontales a los sueños y hacer que los sueños permanezcan verticales al corazón del hombre.

De vegades em semblava que tots els dies eren iguals... Com ara aquells, de vesprades grisenques i piular de teuladins jovenets. Dies boirosos de cels estampats de nimbes que viatjaven a càmera lenta, per la llunyana pantalla del cel. D’un sol giradís que arribava i s'amgava tan sols aplegar. Les primeres mosques, mig atabalades ja perquè els dies eren freds, volaven intermitents. L’Illa era daurada pel sol de gener. A un racó del pati seia al banc mentre recolzava el cap contra el mur, tancant els ulls. Mig abaltida sentia la cridòria de les criatures que no em deixava dormir...ai, amb la son que tenia; em sumia, però, en una leu inconsciència com una boira tènue on es barrejaven les imatges amb la plaent escalfor del sol i les veus. De vegades aquestes pujaven d’intensitat fins que em retornaven, sobtada, a la realitat, fent-me perdre la dolça sensació de pau que havia gaudit per uns moments...

La lenta fletxa de la belleza   La especie més noble de bellesa no és la que ens arrebata de colp, la que no llança atacs tempestuosos i embriagadors (tal bellesa fàcilment suscita nosa ), sino aquella que va infiltrànt-se a poc a poc, la que portem amb nosaltres quasi sense adonar-nos-en i amb la que tornarem a retrobar-nos un día en un somni, i que per fi, després d'haver dut modestament molt de temps al nostre cor, se'n apodera per complet de nosaltres y ens omple els ulls de llàgrimes i de nostalgia el cor. - ¿De qué sentim anhel a la vista de la bellesa? De ser bells?: ens imaginem que això comporta una gran felicidad . - Però això no és més que un error.

Las alas de los nómades se arrugan, se despluman y se destiñen con algunas desgracias pero siempre recuperan sus lucimientos. son siempre como alas recién estrenadas porque tienen millones de asombros desplegados yendo y viniendo a las aternidades. Las alas son invisibles salvo en situaciones extraordinarias. Los pies de los nómades son tan bellos como sus alas. Las alas de sus pies tienen huellas de caminos.

Febrer, 1987 cap. 6 Aquest ha estat un altre dia gris. Anote detalladament les gestions precises per anar fent-les ; les note com si es tractés d’un programa, seleccionant les més precises, les més urgents.Tanmateix per a realitzar-les em calen diners. Mire el meu portamonedes...ell és el que em diu si ho puc fer o no. Com deia Virginia Wolf “tenir una renda és fonamental per a que una dona puga escriure, una renda i una habitació pròpia. Aquesta és pot dir que la tinc, o almenys la tinc a estones, quan el soroll i les veus de la casa no m’atabalen. La meua habitació és petita; llibres dins d’unes vitrines, quadres i alguna peça de ceràmica; una taula i un telèfon que no vull que sone...De tant en tant unes flors damunt la taula... i un cactus. Els mobles i les parets en ivori i verd fosc, tot dins d’una estètica funcional. Del sostre penja un treball de ...

L'error més amarg .- Ofen de manera irreconciliable el fet de descobrir que, allà on estàvem convençuts de ser estimats, érem considerats tan sols una endròmina i  un adorn de les habitacions, amb les quals el senyor de la casa podía donar curs a la vanitat davant els invitats.

I van anar passant les primeres setmanes a l'Illa Consolant als menuts que, per primera vegada, abandonaven el niu familiar per aventurar-se en un lloc estrany amb una dona que mai no hi havien vist. Vaig haver de torcar mocs i llàgrimes a mansalva. Les butxaques del meu davantal, atapeïdes de mocadors, i jo, despendolada, anava d'un lloc a l'altre tot dient-los paraules afectuoses per tranquil·litzar-los. Tanmateix m'hi semblaven un cor de ploreres; quan aconseguia que algú s'assossegara una mica, començava l'altre, i torna-li...enganxats a les faldes de les mares; semblaven bestioles temoroses i hostils. Després, en tancar definitivament la porta, alguns d'ells s'hi tancaven també en un silenci enutjat ple de recança. D'altres encara ploraven i cridaven encara més fort. Mamen s'arraconava esbalaïda contra el mur del pati. Tota ella era amarronada com una formigueta, cabell castany, cara pàl·lida...Després d'una...

febrer, 1987 Hui, per primera vegada en molt de temps, m'he alçat renovada, com si totes les meues angoixes s'haguessen esborrat i de totes elles hagués ressorgit íntegra i forta. Tenia la sensació de control, de seguretat i fins i tot...de certa confiança. Aquest sentiment ha estat com un bell somni; em sentia capaç de mirar de front present però també esdevenir incert que m'espera; el passat era com un record sense amargor, quelcom que es podia extingir definitivament buit de significat. Ai, si hagués pogut fixar aquesta sensació de ben estança... Però tot és efímer . Que llarg es fa aquest període, els tràmits legals mentrestant seguixen el seu curs. Espere amb impaciència la notificació dels resultats del trasllat laboral. Si almenys pogués escriure de veritat...però no puc concentrar-me, la meua ment és una barreja de tot, els pensaments desfilen a...

Aclaraciones con esperanzas (continuación) Dejarán atrás esa costumbre de caminar en línea recta para ir desde sus casa al trabajo y desde el trabajo a sus amores. De a poco, aprenderán a caminar en espiral como los nómades. Caminar en espiral protege a los nómades de los tornados y de los granizos. Cuando la tempestad los sorprende a la intemperie, se adhieren a la tierra y esperan que dejen de volar ramas por el aire. Cuando todo pasa vuelven a caminar en espiral. Esta manera de caminar no sólo es útil en las catástrofes sino en cualquier año de la vida. Les permite mirar los abajos, los arriba y los costados de todas las cosas, incluidas las flores, los jarrones, los techos y las mariposas. Hay otras condiciones básicas para transformarse de sedentarios en nómades dado que no sólo caminan en espiral sino que vuelan por los siete puntos cardinales del espacio. En relación a ésto, es necesario que los sedentarios estén atentos al período en que comiencen a desarrollarse la...

Dos teuladins venien a l’escola... Els vaig veure entrar del pati, per la porta de la classe, pegant botets, doctorejant a dreta i esquerra. Un anava al davant, l'altre el seguia enmig del silenci de la classe buida. De la meua taula estant me'ls vaig mirar de reüll, tot seguit alcí el cap i ells, sobtats, emprengueren la retirança amb una lleugera revolada desfent la insòlita ruta de la seua incursió...Piulaven enjogassats saltant pels terrats de teules abarquillades. Per a ells, potser fora l'hora de jugar i de menjar; solien vindre al pati a aquelles hores i arramblen amb les engrunes dels esmorzars que restaven per terra. A través dels cristalls de la finestra guaitava un cel de llet mentre les oronetes creuaven l'espai traçant improvisats camins amb el seu vol, i xisclaven apressades pressentint el capvespre. Torní l'esguard sobre l'estança. Les cadires dormien després d'una altra jornada atrafegada i sorollosa; dormien estranyament quietes....

  diumenge, 20 de Frebrer, 1987 -Perquè jo et vull...bé- Va dir la seua veu per telèfon.- i no volguera perjudicar-te. En algun moment vaig sentir una burxada de gelosia, i em vaig espaordir d’aquest sentiment. Una mena de ràbia m’abocava a pensar “ no estic disposta a compartir-lo amb ningú". Així que m’estime més donar per acabada la nostra amistada...Una mena d’enuig amb mi mateixa i sobretot amb ell. Quan vam estar parlant el cafè, ell em va explicar que havia conegut una dona de la meua edat en una tertulia literària a la que sovint solia acudir.-També li agrada escriure. Té dos fills. És molt agradable. Qualsevol dia te la presente- I jo que sí, que bé, sense massa entusiasme, mentre pensava, “per això ell tampoc m’ha tocat durant tot aquest temps...”. Hagués volgut prestar-li més atenció però no era el lloc ni el moment. En qualsevol cas em trobava massa alterada, i amb prou treball aconseguia donar-li un to de de naturalitat a la convers...

Friedrich Nietzsche Diu Nietzsche: "És el meu desig dir amb deu frases allò que tots els altres diuen amb un llibre, allò que tots els altres no diuen amb  un llibre" .  Depurat i purificat al llarg d'años, este propòsit, que no és només de concentració, sinó que implica el que es diu i el que no es diu, convertí a Nietzsche amb el máxim creador d'aforismos amb el sentit estricte de la paraula, fins al día de hui. Antonio Machado, fi catador dels aforismos de Nietzsche, li fa dir a Juan de Mairena: "Tingué Nietzsche a més de talent i  malicia de veritable psicòleg -cosa poc freqüent entre els seus paisans-, d'hombre que veu molt al fons de sí mateix i apedrega amb ses pròpies entranyes al seu proïsme...Jo vos aconselle la seua lectura, perquè fou un mestre de l'aforisme i de l'epigrama" Andrés Sánchez Pascual 14) Morir per la verita t . - No aniríem a la foguera por les nostres opinions: no es...

Vaig arribar a l’Illa a la tardor d’un any qualsevol... La vella illa era un espai ombrívol sota les fulles daurades i el verds malaltissos que guaitaven per sobre el mur, amb la porta petita de fusta corcada. Una Illa de sol tardorenc i coloms que aletejaven, en curtes corregudes, dels arbres del pati als terrats de les cases veïnes; i altra volta al colomer de fusta pintada d’un blau cridaner. Que lluny restaven ja les passades escales del meu vol per antigues escoles. Sí, llavors vaig arribar a quell poble, con si una fada, en adonar-se dels meus desitjos, m’hagués transportat allà. Mirava al meu voltant, amb ulls nous coses velles, tot consumit pel temps. L'aula quadrada i reduïda tenia dues finestres, una donava al carrer, l'altra al pati. El comú era un retret antic amb una tarima de fusta i una porta de fusta també plena d'escletxes. Al costat hi havia una pica per rentar-se les mans i una font amb una aixeta de llautó  ben concorreguda de vespe...