Crònica de la tendresa - (I)


Vaig arribar a l’Illa a la tardor d’un any qualsevol...
La vella illa era un espai ombrívol sota les fulles daurades i el verds malaltissos que guaitaven per sobre el mur, amb la porta petita de fusta corcada. Una Illa de sol tardorenc i coloms que aletejaven, en curtes corregudes, dels arbres del pati als terrats de les cases veïnes; i altra volta al colomer de fusta pintada d’un blau cridaner.
Que lluny restaven ja les passades escales del meu vol per antigues escoles. Sí, llavors vaig arribar a quell poble, con si una fada, en adonar-se dels meus desitjos, m’hagués transportat allà.

Mirava al meu voltant, amb ulls nous coses velles, tot consumit pel temps. L'aula quadrada i reduïda tenia dues finestres, una donava al carrer, l'altra al pati. El comú era un retret antic amb una tarima de fusta i una porta de fusta també plena d'escletxes. Al costat hi havia una pica per rentar-se les mans i una font amb una aixeta de llautó ben concorreguda de vespes a l'estiu, on els xiquets feien cua per a beure a l'hora de l'esmorzar. També hi havia un altra aula al costat, aquesta ja habilitada només per a desar moblatge trencant, mapes vells i d'altres andròmines.

Malgrat tot em sentia bé; aquell entorn responia als meus afanys de tranquil·litat. 
Els tres arbres dels pati, dos ailants i una jacarandà, se’m van fer amic de seguida. Ell encobeïen la meua benestança, i aquesta sensació s’escampava pel seu brancatge, pels les boires verdes del seu fullam, per damunt del mur que fermava el recinte, pels terrats de les cases veïnes, i, quan s’obria la porta, se m’escolava pels carrers propers, carrer de la Posica...carrer de la Font...per on des d’aleshores he fet quasi sempre el meu itinerari d’hores fixes, d’anades i vingudes a l’Illa dels meus somnis; encastada al bell mig del poble com una maragda.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Errores, por Juan José Millás.