Crònica de la tendresa (V)

De vegades em semblava que tots els dies eren iguals...

Com ara aquells, de vesprades grisenques i piular de teuladins jovenets. Dies boirosos de cels estampats de nimbes que viatjaven a càmera lenta, per la llunyana pantalla del cel. D’un sol giradís que arribava i s'amgava tan sols aplegar. Les primeres mosques, mig atabalades ja perquè els dies eren freds, volaven intermitents.

L’Illa era daurada pel sol de gener. A un racó del pati seia al banc mentre recolzava el cap contra el mur, tancant els ulls. Mig abaltida sentia la cridòria de les criatures que no em deixava dormir...ai, amb la son que tenia; em sumia, però, en una leu inconsciència com una boira tènue on es barrejaven les imatges amb la plaent escalfor del sol i les veus. De vegades aquestes pujaven d’intensitat fins que em retornaven, sobtada, a la realitat, fent-me perdre la dolça sensació de pau que havia gaudit per uns moments.

Ara la menudalla ja s’havia fet a l’escola. Aquells primers dies de ploreres havien deixat pas a una plaent familiaritat amb els arbres gegants i la vella classe, amb el pati assolellat fins a la vesprada, amb els coloms i el paisatge interior de les cases veïnes…a tot allò que per a mi encara era un poc estrany.

El parrupeig dels coloms era la música que acompanyava les nostres jornades. Durant l'esplai se'n passava el temps ben de pressa resseguint amb la mirada el vol de les aus, amb les ales esteses, com ventalls pintats en colors carmesí o morat, en els que la llum reverberava arrencant reflexos de nacre, contemplant el seu transitar tranquil pels seus espais: coll estirat, cua estesa..gaudint de la seua benaurança.

“Hala, andar, fuera de aquí...que no hacéis más que tirarme la casa al suelo. Ay, es que son...es que son...” Remugava Isabel feta un dimoni. Era la veïna del costat, paret mitgera amb el pati de l’escola. Una dona menuda que portava sempre els cabell grisos ben pentinats de perruqueria. Ella i el seu marit es compraren la casa uns anys després d'arribar al poble; en ella havien invertit tots els seus estalvis i tota una vida de faena per fer-li millores. Així que ella se la estimava més que a la nineta dels seus ulls. Tenia cortinetes blanques sempre emmidonades a les finestres i alguna maceta molt fina al repeu, darrere els cristalls.

Tanmateix, Isabel, com totes les dones massa curoses, tenia poca corretja, i molt sovint eixia a despatxar als xiquets que s’estacionaven a la porta de l’escola tot dient-los que s’apartaren de la paret perquè si no li farien malbé la façana.

A banda del seu geni curt i de l’exagerat conreu que li donava a la casa, en part tenia raó, ja que el carrer de l’Escola a tothora era ple de mainada. A més uns xavals de raça gitana s’hi passaven les hores mortes prenent el sol i passant l’estona. De vegades s’entretenien avalotant, tocant-nos a les portes o cridant bofegades pel conducte de la canal per on desaiguava el pati.

A la casa del colomer no hi vivien. Els fills, uns adolescents, venien de tant en tant a encarregar-se del coloms i portaven els amics. Molts matins, en obrir la porta de l’entrada, hi trobàvem puntes de cigarretes escampades pel pati.

A la casa contigua vivia una dona amb nom jueu: Eleatzar. Em resultava força suggestiu. Sempre em va cridar l’atenció un nom tan estrany, a més em feia l’efecte que a ella no li parava gens bé, atès que era una dona grossa, entrada en anys, de cara ampla i mirada apagada. Els dilluns era el seu dia de bugada. Els fils de la seua terrassa, tan drets i tibants com els d’un teler, apareixien de bon matí plens de peces de roba roba, que voleiaven al vent com si foren banderoles de festa. Tancava el reduït espai d’aquella terrassa una part a mitja alçada de maons d’argila vermella, que remarcava la seua humilitat al costat de la construcció del fons del pati.

Era aquesta una edificació de planta i dos pisos que mostrava la bona posició dels seus propietaris. Al capdamunt s'obria una ampla arcada, blanca com un gesmí, que rematava el cobert, i davall, l’estenedor. Aquesta gent de diners està en tot. Vaig pensar un matí que plovisquejava veient buits el fils sota el trespol, que resguardaria la roba del temps inclement.

Mai no he sabut qui vivia a aquesta casa. Mai no vaig veure ningú sota l’arcada ni vaig guaitar cap persona per les nombroses finestres de bona fusteria. Passant el temps , em vaig adonar que ni tan sols hi havia mai roba estesa. Potser no hi viurien...