Memòries de la desmemòria cap 05

febrer, 1987 Hui, per primera vegada en molt de temps, m'he alçat renovada, com si totes les meues angoixes s'haguessen esborrat i de totes elles hagués ressorgit íntegra i forta. Tenia la sensació de control, de seguretat i fins i tot...de certa confiança. Aquest sentiment ha estat com un bell somni; em sentia capaç de mirar de front present però també esdevenir incert que m'espera; el passat era com un record sense amargor, quelcom que es podia extingir definitivament buit de significat. Ai, si hagués pogut fixar aquesta sensació de ben estança...Però tot és efímer. Que llarg es fa aquest període, els tràmits legals mentrestant seguixen el seu curs. Espere amb impaciència la notificació dels resultats del trasllat laboral. Si almenys pogués escriure de veritat...però no puc concentrar-me, la meua ment és una barreja de tot, els pensaments desfilen apressats com en una pel.lícula on es succeïxen personatges i accions, es superposen i s'esvaeixen; les imatges em provoquen sentiments contradictoris. Diversos treballs començats s'amunteguen sobre la meua taula i jo , a tot estirar, mamprenc aquest ridícul diari d'adolescent amb l'esperança de retrobar l'antiga passió per l'escriptura, aqueix estat que m'aïlla del món i em trasllada a una regió de vida, on la paraula es torna instrument, principi i fi, deler inesgotable; on el temps no compta i s'esborren els límits... fins on tan sols resta un cos que demana descans. d'aquest paradís perdut; ni tan sols sé si Quan escric tot es transforma, encara que sóc aquí en apariència, faig les mateixes faenes de sempre, dic les mateixes paraules; el meu esperit, però, es troba immers en altre món on els personatges parlen i es mouen, discutixen, criden , ploren i riuen...Tanmateix ara visc l'enyor algun dia podré recuperar-lo. Potser si assolisc la soledat i el silenci, si ordene la meua vida tornaré a ell amb renovada força. Pense en un nou territori com en una nova Icaria, ampli, net...una nova pàtria. L'escepticisme em fa veure les coses que han constituït tota la meua vida com un assumpte sense interès. Sols els fills se salven d'aquest garbell; els fills i alguns afectes, un grapat d'amics i poc més. Començar de bell nou en un lloc estrany, des d'on tot el que hui em turmenta reste llunyà, inofensiu. Pense amb una regió íntima en la que reprendre les veus interiors, clares- amb la perspectiva que dóna el temps i la distància- per a mirar la vida, per a copsar-la i fer-la poema i fer-la ficció...Pense també en la mort, una mort pacífica sense recança. Els pensament, tants pensaments, tantes preguntes sense resposta, tantes coses que mai no seran dites, tants llibres sense llegir, tantes tasques per fer...Algun dia seré presa del desig de parlar del passat i trobaré a faltar aquell primer diari, que no fa molt de temps, vaig llençar al foc enutjada amb mi mateixa per no saber expressar allò, que aleshores considerava fonamental, d'una manera precisa. Després desestimaré el to per inadequat amb la idea. Així però aniré forjant pacientment i tenaç la substància de la meua veu, amb una recerca constant, sense massa convicció en la possibilitat de trobar- la i encara sense el coratge per a renunciar a posseïr-la.