Crònica de la tendresa (II)

Dos teuladins venien a l’escola...

Els vaig veure entrar del pati, per la porta de la classe, pegant botets, doctorejant a dreta i esquerra. Un anava al davant, l'altre el seguia enmig del silenci de la classe buida. De la meua taula estant me'ls vaig mirar de reüll, tot seguit alcí el cap i ells, sobtats, emprengueren la retirança amb una lleugera revolada desfent la insòlita ruta de la seua incursió...Piulaven enjogassats saltant pels terrats de teules abarquillades. Per a ells, potser fora l'hora de jugar i de menjar; solien vindre al pati a aquelles hores i arramblen amb les engrunes dels esmorzars que restaven per terra.

A través dels cristalls de la finestra guaitava un cel de llet mentre les oronetes creuaven l'espai traçant improvisats camins amb el seu vol, i xisclaven apressades pressentint el capvespre. Torní l'esguard sobre l'estança. Les cadires dormien després d'una altra jornada atrafegada i sorollosa; dormien estranyament quietes. Aleshores ningú no es baralla per cap d'elles, ni per aquella que tenia les potes més llargues, ni per la que semblava més nova...Dormien formalment col.locades als seus llocs respectius ran de les taules redones. Les sofrides taules que suportaven cada dia els braços cansats per la son matinera, els colps de l'enuig, l'afany de treball... en la seua carn de fusta vella.

L'espill, encolat a la paret, semblava un llac d'aigües tranquil·les, llavors ningú li mostrava la cara fent-li ganyotes, assajant cucamones; ningú s'aturava al seu davant, armat de pintures, per tacar-se la cara, les mans, els braços...tot cercant un momentani canvi d'identitat. La gavina del cartell, enganxat a la paret amb punxetes, davallava amb les ales esteses vers la superfície d'un mar blau fosc d'onades suaus sota un cel infinit. Em recordava Joan Sebastià Gavina, aquella bella història que parlava de diferència i de transgressió... i la veu de Nill Diamond, en marxa el tocadiscos, escoltant-lo repetides voltes. L'altra finestra orientada al nord, de fusta repintada, deixava veure de gairó el cap d'algú que passava pel carrer. De dins estant s' escoltaven les veus dels xiquets jugant mentre feien el berenar, els lladrucs d'un gos, el rebot d'una pilota contra el paviment al compàs d'una cançoneta infantil: " Bi, bi, biscolela, caralamela..." Preparava el treball per a l'endemà sense afanyar-me, traia punta als llapis i ordenava els full de dibuix. Aquell era per a mi el millor moment del dia. Ensumava l'olor d'escola que m'impregnava els cabells, la roba, les mans...Amb la mirada acaronava aquell espai estimat on havia anat a raure, enmig d'un silenci imperfet que em resguardava.