Memòries de la desmemòria cap 06

Febrer, 1987 cap. 6

Aquest ha estat un altre dia gris. Anote detalladament les gestions precises per anar fent-les ; les note com si es tractés d’un programa, seleccionant les més precises, les més urgents.Tanmateix per a realitzar-les em calen diners. Mire el meu portamonedes...ell és el que em diu si ho puc fer o no. Com deia Virginia Wolf “tenir una renda és fonamental per a que una dona puga escriure, una renda i una habitació pròpia.

Aquesta és pot dir que la tinc, o almenys la tinc a estones, quan el soroll i les veus de la casa no m’atabalen. La meua habitació és petita; llibres dins d’unes vitrines, quadres i alguna peça de ceràmica; una taula i un telèfon que no vull que sone...De tant en tant unes flors damunt la taula... i un cactus.

Els mobles i les parets en ivori i verd fosc, tot dins d’una estètica funcional. Del sostre penja un treball de macramé fet pel meu fill a l’escola, que sosté un test amb unes cintes...Si, un petit refugi on la llum entra, pels cristalls de les portes del balcó, tamisada per unes cortinetes crues. De vegades el sol senyoreja l’estança...Sovint pense que aquest és el meu trocet de paradís, on m’oblide dels horaris i dels quefers , i gaudeix de la tranquil·litat del moment, encara que siga de curta durada.

Per dissort prompte arriba el moment de reprendre les tasques quotidianes, cuinar, posar ordre, estendre, la planxa…un miler de coses diverses, domèstiques, rutinàries. Llavors em ve al cap el poc temps que em resta d’estar-m’hi fruint de la senzilla harmonia de la meua habitació pròpia i de poder escriure.

Mentre acarone amb la mirada aquests ambient senzill, on visc la meua intimitat, vaig fent-me a la idea de que prompte haure d’abandonar-lo; i restarà com un esglaó més de l’escala que davalle dolorosament per deixar el meu passat enrere.

Sembla que les coses sobreviuen a les persones, aquest lloc que he anat construint amb tanta paciència, tot una conquesta personal, dipositari dels detalls que conhorten tota una vida, romandrà quan ja no hi siga. Com és de subtil i vulnerable l’exitència, com n’és d’ imprevisible.

A més, si parlem de la renda necessària per assolir una independència econòmica, que garantisca la possibilitat de sobreviure sense massa entrebancs, tal pretensió esdevé una trista ironia. Els benaventurats que comptem amb un treball estable i discretament remunerat, a penes en arriba per subvenir a les exigències bàsiques del dia a dia.

Així doncs és clar que Virginia Wolf tenia raó; tot tenint aquest dos punts claus ben resolts, i també la manca de fills, una dona podria dedicar-se, amb cos i ànima, a concebre i plasmar la seua obra.