Memòries de la desmemòria cap 04




  diumenge, 20 de Frebrer, 1987

-Perquè jo et vull...bé- Va dir la seua veu per telèfon.- i no volguera perjudicar-te. En algun moment vaig sentir una burxada de gelosia, i em vaig espaordir d’aquest sentiment. Una mena de ràbia m’abocava a pensar “ no estic disposta a compartir-lo amb ningú". Així que m’estime més donar per acabada la nostra amistada...Una mena d’enuig amb mi mateixa i sobretot amb ell.
Quan vam estar parlant el cafè, ell em va explicar que havia conegut una dona de la meua edat en una tertulia literària a la que sovint solia acudir.-També li agrada escriure. Té dos fills. És molt agradable. Qualsevol dia te la presente- I jo que sí, que bé, sense massa entusiasme, mentre pensava, “per això ell tampoc m’ha tocat durant tot aquest temps...”.
Hagués volgut prestar-li més atenció però no era el lloc ni el moment. En qualsevol cas em trobava massa alterada, i amb prou treball aconseguia donar-li un to de de naturalitat a la conversa; més encara quan volia comunicar-li que havia pres la decisió de separar-me.
Aleshores vaig haver d’escollir les paraules cautelosament per no caure en la trivialitat, ni en una actitud obscenament seductora. Era conscient de la gravetat de la meua situació. Podia parlar-li a condició de no mirar-me’l d’una manera massa directa, de no tocar ni de passada el que ell representava per a mi en aquells moments. Dempeus, a la barra del bar, em sentia prou incòmoda enmig de l’ambient carregat de veus i de fum. Ell, en algun moment em fregà el braç amb un gest afectuós, que a mi em va produir una certa desconfiança, quelcom així com una reacció d’autosuficiència- “no cal que em compadisques, em baste sola “
I ara, després d’aquell instant i abans, he pensat tan amb ell, amb el seu contacte, amb l’escalfor de les seues mans, amb el frec dels seus llavis...fins i tot amb el seu sexe que imagine vigorós i delicat alhora.
Li vaig parlar de la meua situació, dels meus projectes a curt i a llarg termini, sense cap concessió al fet de ser amics, de compartir un interès mutu i sobretot d’haver estat capaços d’establir-hi aquell grau de companyonia tan especial. Li vaig expressar la meua idea d’una vida en solitari- no del tot-. Em sent bé a soles – li vaig dir convençuda de la meua pròpia sinceritat-. Tem que aquesta afirmació li faça pensar que el desestime per complet.
Després d’aquell rampell de gelosia vaig sentir que la nostra relació podia créixer i perfeccionar-se; que podia inscriure's dins d’una llibertat compartida tan sols en certs moments, que podia existir. Que ens podíem trobar quan ambdós ho desitjàrem, lluny del tedi que provoca l’habitud, la boira grisa de la quotidianitat que esvaïx els perfils i dissol les formes i els colors de l’existència.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies