Crònica de la tendresa (III)

I van anar passant les primeres setmanes a l'Illa


Consolant als menuts que, per primera vegada, abandonaven el niu familiar per aventurar-se en un lloc estrany amb una dona que mai no hi havien vist. Vaig haver de torcar mocs i llàgrimes a mansalva. Les butxaques del meu davantal, atapeïdes de mocadors, i jo, despendolada, anava d'un lloc a l'altre tot dient-los paraules afectuoses per tranquil·litzar-los. Tanmateix m'hi semblaven un cor de ploreres; quan aconseguia que algú s'assossegara una mica, començava l'altre, i torna-li...enganxats a les faldes de les mares; semblaven bestioles temoroses i hostils.


Després, en tancar definitivament la porta, alguns d'ells s'hi tancaven també en un silenci enutjat ple de recança. D'altres encara ploraven i cridaven encara més fort. Mamen s'arraconava esbalaïda contra el mur del pati. Tota ella era amarronada com una formigueta, cabell castany, cara pàl·lida...Després d'una llarga estona, en la que les llàgrimes li brollaven sense sojorn, li preguntí per què plorava, i ella, entre sanglot i sanglot, em va dir que plorava pels arbres...li feien por. Llavors vaig alçar l'esguard vers a ells que, imponents en la seua alçada, expandien les seues branques plenes de fulles; algunes rames, però, hi eren seques i semblaven serps grisenques, que es torçaven les seues formes turmentades vers al cel; i encara que a mi em semblaren inofensives, potser a Mamen, li suggerien ombres amenaçadores de nombrosos braços.


Només uns dies després, aquells xiquets i xiquetes ploraners, van anar acostumant-se a l'ambient de l'escola i es feren amics dels arbres. Quan va arribar la tardor, el vells gegants començaren a amollar les fulles guarnides de clapes de verds. El sòl del pati es va encatifar de fulles trencadisses les arreplegaven dins de bosses dels esmorzars, i quan les tenien ben plenes, a grapats les deixaven caure per damunt el cap d'uns i d'altres, sentint-se, potser, els déus de la pluja. Sovint es rebolcaven voluptuosament pel gran llit de fulles que es formava a un racó del pati. De vegades algú es feia el mort, i els altres anaven amuntegant-li les fulles al seu damunt fins a cobrir-lo, mentre salmodiaven monòtones tonades.


Observant els seus jocs me'n recordava de la meua pròpia infantesa, aquell paradis perdut al que sovint hom voldria tornar. Quan els sentits i la imaginació estaven en estat pur, extraordinàriament receptius; on no calia quasi res per jugar perquè el joc en si mateix era la pròpia essència de la vida.