Memòries de la desmemòria cap 07
Aquest és el dia de...no és cosa de riure. Tenia hora amb una neuropsiquiatra de la companyia. Primera visita. La vaig escollir del llistat per ser dona. Ahir li digué a Malena que m’acompanyés. Mentre fèiem temps a la sala d’espera reïem, com solem fer, per qualsevol niesa, de nosaltres mateixes, de res. Després d'un parell d'hores ens van fer passar a consulta.
Una vegada assegudes a les butaques em vaig limitar a contestar-li automàticament a les dades que em demanava. Després li digué que tenia dificultat per a dormir des de feia anys. Que aquest era el motiu d’haver acudit a la seua consulta. Llavors a contrapèl se’m va endinsar en la meua història. Em va demanar que li expliqués l’ambient familiar- amb açò no hi havia comptat- Explicar-li-ho era força complicat, o bé no em sentia amb ànims per fer-ho. A més no hi havia anat a contar històries... Ja n’ havia tingut prou i sobrat amb l’anterior tractament amb el doctor Vendrell. La nostra relació terapèutica no va donar els fruits que esperava. Cert que no es va produïr en les millors condicions. Per part meua, la incinceritat, per la seua, l’arrogància, i sobretot la falta de coherència. Teníem la mateixa edat, supose que erem molt joves. Amb tot reconec que em va ajudar a desbloquejar-me, aquest va ser el primer gran pas. Després d’alguns mesos de teràpia “dinàmica” vaig abandonar el tractament en contra del seu parer.
Amb tot li vaig resumir a la doctora, en poques paraules, la meua evolució dels darrers anys. Els successos traumàtics de la meua família foren, potser, el desencadenant de la patologia, que fins al moment cap metge m’havia diagnosticat. Al meu cercle familiar no vaig trobar-hi recolzament. De tot una cosa havia tret en clar, que volia trencar la meua relació de parella. Per tal motiu en aquests moments em trobava en tràmits de separació.
Ella m’escoltava amb una expressió tranquil·la. Era una dona rossa, ben entrada en carns, vestia senzillament, i parlava amb accent hispànic. En conjunt em va semblar una mare de família nombrosa i feliç...Quan vaig acabar la perorata restí en silenci. Llavors ella avançà el seu cos i, recolzant els braços sobre l’escriptori, sense més preàmbul afirmà: vosté és una dona trista, una malalta depressiva. I em demanà – ha pensat en el suïcidi?-. Fa temps que ja no hi pense...- li vaig respondre-. Arribat a aquest punt afirmà amb rotunditat que em calia tractament urgent. D' entrada una teràpia de son, cosa que, com que s’havia de fer baix un estricte control mèdic, calia internar-me durant alguns dies. Després... a la vista dels resultats, concertaríem una pròxima visita, per a determinar les pautes del tractament.
De sobte em sentí aclaparada per una allau d’imatges contradictòries. En quina situació em veuria immersa? Una baixa laboral. Ingressar en una clínica...deturar totes les gestions iniciades, haver de donar explicacions. No li trobava sentit a una intervenció semblant. Jo no em sentia tan malament, tan sols necessitava algun fàrmac per a dormir, tan sols dormir...
- ¿Cómo ha solucionado la liquidación de bienes?- continuà l’interrogatori- Es tractava d'una separació de mutu acord. Tal com m’havia recomanat l' advocada. Era la via més ràpida i senzilla, em va dir. A mi m'interessava solucionar-ho abans que arribara la nova destinació laboral.
- ¿A costa de qué?- Vaig haver-li d'explicar, en línies generals, els termes del conveni regulador.
- Eso supone renunciar usted a casi todo. Me parece totalmente inaceptable. Le puedo proporcionar un buen abogado que se encargue de su caso.
Li vaig assegurar que no tenia alternativa. L’altra part només accedia a la separació en aquestes condicions. De no ser així hauríem d’anar a judici. La idea de fer passar als meus fills per aquesta situació em semblava intolerable. En qualsevol cas calia pensar-ho amb deteniment. Era conscient de que no podia donar una resposta immediata a un plantejament tan complexe.
- Bien, en ese caso esperaré su llamada.
De tornada a casa la meua amiga es mantenia expectant davant el meu mutisme.
- Aquesta dona crec que no s’ha fet càrrec de la situació.
- Vaja, sort que tan sols venies a per unes pastilles per a dormir- va dir sorneguera.
- Sí, crec que m’he ficat en un bon embolic...I em sent tan cansada...No puc abordar una acció de conseqüències tan imprevisibles. No em trobe ni amb forces ni amb recursos.
- Doncs, au...- digué ella, amb el sentit pràctic que la caracteritza- oblida’t del tema i segueix endavant. Ja veurem per on eixir.
- Potser... No sé, però, com dormiré aquesta nit.
Comentaris