Un esguard de mar blava

dissabte, 26 de setembre,1991 cap/ 99 Vet aquí com tornava el passat...no pas amb els mateixos persotnajes, com a les novel·les, sinó amb altres de nous que ens porten el record de pors que no han desaparegut.                                                                Goliarda Sapienza Aquell matí, recorde que escoltava la radió, com solia fer, mentre em prenia el cafè i em preparava per una altra jornada. A l'hora de sempre vaig engegar el cotxe per fer el mateix itinerari de costum. En arribar a la cruïlla on hi havia de girar per incorporar-me a l'autovia, vaig veure un vehicle calcinat enmig d'una munió de gent, policía i ambulàncies. Continuí el camí preguntant-me què hauria passat. En  arribar al col·legi els companys em van comunicar el que hi sospitava. Un atemptat de l'E.T...

'Queda prohibido' Un poema de Alfredo Cuervo Barrero ¿ Qué es lo verdaderamente importante ?, busco en mi interior la respuesta, y me es tan difícil de encontrar. Falsas ideas invaden mi mente, acostumbrada a enmascarar lo que no entiende, aturdida en un mundo de falsas ilusiones, donde la vanidad, el miedo, la riqueza, la violencia, el odio, la indiferencia, se convierten en adorados héroes. Me preguntas cómo se puede ser feliz, cómo entre tanta mentira puede uno convivir, cada cual es quien se tiene que responder, aunque para mí, aquí, ahora y para siempre : queda prohibido llorar sin aprender, levantarme un día sin saber qué hacer, tener miedo a mis recuerdos, sentirme sólo alguna vez. Queda prohibido no sonreír a los problemas, no luchar por lo que quiero, abandonarlo todo por tener miedo, no convertir en realidad mis sueños. Queda prohibido no demostrarte mi amor, hacer que pagues mis dudas y mi mal humor, inventarme cosas que nunca o...

dimart, 21, setembre 1991/ cap 98 Homes i dones són com la mà dreta i l'esquerra. És absurd no fer-les servir totes dues.                                                            Jeannette R ankin El so del telèfon em va traure de les meues cavilacions.         __Hi ets a casa?__va dir la veu de Luncans.         __Doncs, on vols que siga?         __T'espere al bar de la Cantonada. Baixa i anirem a fer un volta.         __Però si comença a ploure...         __Des de quan li tens por a la pluja?         __Ara baixe... Em vaig replegar les grenyes i vaig agafar una rebeca i les claus. A través dels cristalls de la terrassa em vaig mirar la vesprada amb recança a...

Con esta frase acabó la conversación: " Esto tiene que reventar por algún lado". Se celebra en Lleida una feria de entidades solidarias, de nombre, "Solidárium". Allí me encontré ayer con una conocida, en un stand de una "ONG" local dedicada a la atención de inmigrantes. Esta persona me confesó que está un poco quemada con el tema porque hay muchísimo fraude y muchísima picaresca por parte de muchos inmigrantes a la hora de abusar y saquear los servicios sociales públicos y, sobre todo, muchísima irresponsabilidad por parte de los responsables de esos servicios sociales públicos a la hora de controlar la entrega de subsidios y pagos. Me lo explicó con un ejemplo reciente de un caso que ella lleva personalmente: "Mi ONG se dedica a formar laboralmente a mujeres inmigrantes, a asesorar, acompañar a los inmigrantes a los servicios sociales públicos para recabar recursos y subsidios. Llevo el caso de una familia m...

L'art de viure de Goliarda Sapienza No sé si en comentar aquest llibre seré tan objetiva com caldria, perquè per a mi es tracta de LA NOVEL·LA que més admiració, coneixement, plaer i  respecte m'ha produït.  Es pot dir que va ser un idili a primera vista. Vaig anar, com sol fer de tant en tant a una llibreria a aprovisionar-me d'uns quans llibres, i, com em passa sovint, em vaig descuidar el llistat. Alguns títols els recordava, d'altres...Des de damunt de l'escaleta em vaig posar a escorcollar autors, títols i solapes a les prestatgeries en català. De sobte  una dona amb un cigarret a la mà em mirava des de la portada d'un llibre. En aqueix mateix moment vaig quedar fascinada per l'encís  d'aquella mirada. El títol era tot un suggeriment. No m'ho vaig pensar, l'agafí amb la sensació que necessitava saber el que havia de dir-me. A penes vaig arribar a casa, corpresa encara per aquella mirada, hi vaig encetar amb desig. D'allò pots...

diumenge, 25 d'agost, 1991/ cap 97 Conformar-se a ser tractada de vella, senyal evident que s'ha donat la vida i amb la vida rebel·lió.                                    Goliarda Sapienza, L'art de viure Avui he représ una feina que tenia començada des de feia temps. De sobte he sentit la necessitat de fer alguna cosa amb les mans. M'agradat des de sempre i venia fent-to de tant en tant. Fins que vaig arribar a pensar que era una pèrdua de temps...  Potser estic fent-me gran. Tanmateix m'agrada fer algun treball de costura o de punt de ganxet mentre escolte la radio. Durant aquests dies ha succeït el colp d'estat a l'Unió Soviètica. Per sort l'actitud del poble l'ha fet fracassar. Ara han començat a independitzat-se algunes repúbliques...  El secretari general del partit Comunista d'Espanya, Santigo Carrillo, ha fet declaracions sobre la supressió d'a...

És la història d'una trobada entre un home i una dona d'un petit poble italià del sud de la Toscana. Ell és un escriptor anglés que acaba de donar una conferència sobre art. Ella és una galerista francesa que viu a Itàlia. El director, Abbas Kiarostami va nèixer a teherán, Irán al 1940. Entre les seues obres destaquen El pa i el carrer , (1970), Els deures del col·legi, Plimer plànol (1990), La vida continua (1992) entre altres . El sabor de les cireres (1997) fou la seua consolidació com director i s'incorpora a la llista dels realitzadors guardonats. La pel·lícula va ser ponderada per la crítica i denostada per les autoritats religioses iranís. En aquets film, interpreta el paper femení Juliette Binoche i William Shimer el de l'escriptor. Abbas Kiarostami ens torna a sorprendre presentant una relació ocasional que neix i es desenvolupa dins d'un joc entre la realitat i la imaginació, en els que ambdós protagonistes resten capturats per el c...

 dissabte, 26 d'octubre, 1989/cap 96  L'infern són els altres.                                                               Jean Paul Sartre  M'he fet el popòsit d'eixir més. Faig una vida massa rutinària. M'aniria bé fer una passejada de tant en tan vora el mar, caminar per la platja, contemplar espais oberts, el cel, la línia de l'horitzó, les muntanyes, ai, que tant enyore. Recorde de vegades el món rural de la meua infantesa...No, no vaig ser feliç sempre, només a estones, però vaig viure la llibertat, la vida senzilla d'un poble menut on tots ens coneixíem...Tan diferent del ambient anònim de la gran ciutat. Sempre estic tan embolicada, de casa a la faena i de la faena a casa...Esclar sempre tinc coses a fer. El passat és com un malson que, per fortuna, ja va quedant en...

No passes de lluny Digital Art  : Women in Art, by Philip Scott Johnson (2007) www.youtube.com Aquesta meravella de video és podia associar a la representació artìstica de la dona, la seua bellesa, que és totes les belleses, diverses, discretes, dolces, d'època...Tot un caleidoscopi en els que podem gaudir d'una mostra de la bellesa femenina per bé que amb una originalíssim recurs de concatenació d'un rostre amb l'altre de cadascuna de les protagonistes reconegudes a la història de la pintura, a la història de l'art. És de destacar la transformació progresiva que enllaça un rostre amb el següent, tot un prodigi de habilitat artística que captiva la mirada àvida de contemplar uns instants més aquest treball magnífic de l'art, dintre de l'art. http://www.artgallery.lu/digitalart/women_in_art.html

Durant els penosos anys de la posguerra a Catalunya, Andreu, un xiquet que pertany al bàndol dels perdedors, troba al bosc els cadavers d'un home i el seu fill. Aques és el punt d'inici d'una cinta que pot ser un tetimoni d'uns fets ocorreguts entre unes persones conegudes que a resultes de la guerra queden atrapats en una xarxa de mentides i traicions que provoquen un canvi irreversible en la personalitat de la criatura. L'eix central sobre el que s'articula la pel·lícula Pa negre és la devastació moral que produix la guerra sobre la població civil. Se centra directament sobre les emocións i els sentiments dels seus personatges, a través del quals descobrim les terribles consequències de la guerra, lluny dels camps de batalla, com si il·luminàrem una fotografia antiga i descobrirem la seua vida íntima.. L'estructura dramàtica es construix sobre l'obra literària d' Emili Teixidor no sols de la novel·la Pa negre sinó també sob...

dissabte, 17 d'octubre, 1991 I s'assembla al silenci de la mort aquest tebi silenci de la vida. Marià Manent (Barcelona 1898-1988) He estat netejant i ordenant calaixos, per recol·locar les coses de la mama que he decidit conservar, els mobles del seu dormitori, el llit on va donar a llum els seus fills i on ella va morir, la màquina de cosir que tant s'estimava, les forquilles de plata de la seua mare, a qui jo vaig conèixer només en fotografia, una dona preciosa amb un pentinat a la moda de l'època, el monyo de boina, a ella li sentava tan bé...amb el seu front ample, el nas arromangat, un romriure s'hi insinuava al rostre, i la brusa blanca brodada. També la bossa d'anar a "costura", com aleshores s' anomenava el col·legi amb algunes fotografies al endins esgrogueïdes, unes targetes postals amb parelles amorosides en tons alilats, intercanviades amb el seu nuvi, la partida de baptisme...i... poca cosa més. Q...

     dissabte, 25 d'agost, 1989/cap 94 Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem.                                                   Albert Sánchez Piñol (Barcelona 1965) Em venia al pensament com, una pel·licula en color sèpia, quan la mare em va demanar, Tu, Marina, vols estudiar? La mestra es queixa de tu, diu que no fas res a l'escola...No m'ho vaig pensar dues voltes. Sí, mama, jo vull estudiar. I em portà al l'únic col·legi on podia fer el batxiller. La monja Adela em va dir que a totes elles s'hi havia de dir “mares” escepte a la superiora que li havia de dir "reverendamare". A mi tot plegat em va semblar un nom massa llarg. No obstant això jo, com dèia mon pare, “veure, escoltar i callar”. I ens v...

dilluns, 16, maig, 1989/cap 90 A mesura que la comunicació de masses arriba a més persones, menys es comuniquen les unes amb les altres. Marya Mannes, escriptora nord-americana (1904-1990) En efecte, Silene m'ha deixat a l'estacada. I el que més em dol és que ha traït la meua confiança. Ni de conya ho haguera pensat. Tan afectuosa ella, tan comprensiva, amb el seu somriure sempre posat i una eixida ingeniosa als seus llavis de coral, continuament retocats. I jo, que sóc fava, encara confiava que m'ajudaria. L'altre dia vaig anar a visitar-la al seu apartament de la platja, com li vaig prometre. Després de dinar, mentre el seu marit mirava el futbol, baixarem a la platja a fer una passejada. __Silene, he pensat presentar-me a la convocatòria de places a l'estranger. __No serà de deveres... __Ho tinc decidit. Havia arribat un moment que el col·legi era un malson i només volia desempellegar-m'hi. Tot i que fora a costa de m...

diumenge, 15 d'agost, 1989/ cap 93 "La fantasia humana és immensament més pobra que la realitat"                                                                     CESARE PAVESE El director assegut darrere la gran taula del seu despatx semblava el pare etern. Ens va fer seure a unes còmodes butaques de pell que armonitzaven amb la discreta elegància de l'ambient. El metge molt al seu paper va demanar a la seua infermera que li portara l'expedient de la malalta Andrea Jover. El va obrir i l'estudià amb atenció durant uns minuts.  __Vostès volen una resposta. La malalta ha estat tot aquest temps en observació i se li han realitzat les proves que calien fins poder tenir una certesa suficient del diagnòstic. Així doncs, observe aquesta dada molt significativa, la velocitat en sa...