Memòries de la desmemoria/cap 94

    

dissabte, 25 d'agost, 1989/cap 94

Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem.

                                                  Albert Sánchez Piñol (Barcelona 1965)

Em venia al pensament com, una pel·licula en color sèpia, quan la mare em va demanar, Tu, Marina, vols estudiar? La mestra es queixa de tu, diu que no fas res a l'escola...No m'ho vaig pensar dues voltes. Sí, mama, jo vull estudiar. I em portà al l'únic col·legi on podia fer el batxiller. La monja Adela em va dir que a totes elles s'hi havia de dir “mares” escepte a la superiora que li havia de dir "reverendamare". A mi tot plegat em va semblar un nom massa llarg. No obstant això jo, com dèia mon pare, “veure, escoltar i callar”. I ens va fer passar a un saleta. Al cap d'uns minuts va comparéixer amb un bona pila de llibres, de llibres i quaderns. Em vaig quedat bocabadada. Després vingué allò de l'uniforme, del “babi”, i les sabates de xic, tan lletges, i calcetins alts, tot en colors foscos, només els coll i els punys eren piqué blanc...

Llavors no vaig pensar en aquell moments estigués decidint-se el meu futur.

Una infermera va entrar amb un somriure professional a canviar-li el goter.La mare es mantenia endormiscada la major part del dia. A la nit es trobava més agitada i confosa. De vegades s'esvellatva de cop i no sabia on hi era. Per uns moments mirava a totes bandes sense saber que feia ella en aquell lloc.

M'agradava seure aprop d'ella quan cosia a màquina, aleshores cantussejava cançons de la seua joventut i gaudia fent volar el peuet de l'agulla. Mentres jo li enfilava agulles per embastar. Era una dona esvelta, bonica i tenia una elegància natural. A mi m'agradava sobretot sentir-la conversar amb algú. Tenia sentit de l'humor i era molt expressiva amb les paraules, sabia dir el mot just de cada cosa...Jo m'embadalia quan l'escoltava. Si el pare n'estava fora fent mercats, li agradava molt llegir en veu alta algunes págines de “Genoveva de Bravant” abans de dormir. Després se les explicava a les clientes com si fora un serial radiofònic dels que s'estilaven aleshores.

Jo no sabia com l'estimava fins que vaig haver de marxar a fer el Campament de la Secció Femenina, era com una prolongació de la Formació de l'Esperit Nacional i la lectura obligatòria del llibre de José Antonio Primo de Ribera. Durant aquell mes vaig sentir un gran enyor de la seua presència. Un mes senser sense veure-la se'm va fer molt llarg.

Els dies passaven a camèra lenta, dins d'aquella habitació, ara la 224, amb les portes pintades d'un verd que volia ser poma, les hores s'allargasaven d'una forma inversemblant. I les nits eren eternes. L'olor d'hospital...i el carret del menjar dels malats. La mare tan prompte hi sentia començava a basquejar i a donar-li arcades. Ella només prenia aigua, i es queixava, i es queixava amb raó. Tots els pronòstics s'havien confirmat. Només quedava esperar...Observava jo, cada moviment, cada gest, l'hi escoltava la respiració, els sospirs, les queixes, cada paraula que pronunciava cada vegada més feble...Hi havia moments que parlava d'anar-se'n a casa. La tia Gaia i jo li feiem veure que per molt cansada que estigués li convenia estar-s'hi, perquè a casa ni de bon tros podríem donar-li les atencions que hi tenia. Es conformava, si més no això pareixia. Després, quan venia el seu fill, li ho tornava a nomenar...

Me'n recorde dels darrers anys. Quan vaig demanar el trasllat laboral, ran de la separació, li vaig consultar si era millor quedar-me més aprop. El teu germà ha de fer els seus estudis d'art allà, serà millor que estigueu junts, va dir. Després Anselm va conéixer uns companys a la Universitat Politècnica que compartien un pis i es va afegir. Potser no l'hi vaig prestar prou atenció. Potser vaig haver d'adonar-me que no n'estava bona. La tia diu que això ni pensar-ho. Que les coses són com són. Admire el temple que té, és coratjosa...Si no fos per ella...Dormíem poc i pensàvem molt.


 Recordava els darrers anys quan es va quedar sola a casa. Tot i que la seua germana i la tia Conxa, cosina seua, la convoïaven i encara la varen convencer per fer el viatge a Grècia. Ai, quan va tornar contava i no acabava de tant que l'hi havia agradat, els colors de la mar i del cel, els colors d'arreu, les parets blanques com un gesmil, déia, la música, les ruïnes, el museu Nacional d'Atenes...No recorde haver-la vista mai tan feliç.

Ahir, en mirar-me a l'espill, vaig descobrir-me les primeres canes.