Memòries de la desmemoria/cap 98

dimart, 21, setembre 1991/ cap 98


Homes i dones són com la mà dreta i l'esquerra. És absurd no fer-les servir totes dues.
                                                           Jeannette Rankin




El so del telèfon em va traure de les meues cavilacions.
        __Hi ets a casa?__va dir la veu de Luncans.
        __Doncs, on vols que siga?
        __T'espere al bar de la Cantonada. Baixa i anirem a fer un volta.
        __Però si comença a ploure...
        __Des de quan li tens por a la pluja?
        __Ara baixe...


Em vaig replegar les grenyes i vaig agafar una rebeca i les claus. A través dels cristalls de la terrassa em vaig mirar la vesprada amb recança abans de tancar la porta.
Ell m'esperava a l'entrada. Els seus ulls de mel em van somriure i s'hi formaren les arrugues al voltant, era un gest simpàtic. Em va agafar de la mà i caminarem cap al mar, entre els carrerons antics del barri. Un plugim com de primavera havia començat a caure. M'estremí.
       __Tens fred? Vine.__ i em passà el braç per l'esquena__ Mira quin color té el mar.


Continuàrem caminant. El sol feia cucanones entre els nuvols foscos, nacrats a les vores, i la mar s'ondulava en onades lentes que esclataven escuma de xampan ran de la vora. Caminàrem fins arribar a l'espai obert de la platja. Sentia l'escalfor del seu cos i vaig recalcar-li la mà a la cadera per acompassar-hi el pas. Ara m'adonava de la solitud dels darrers dies, de les darreres setmanes...No importa que estiga voltada de gent gran part de la jornada...Ara, en cavi, tenia companyia, la seua companyia, i caminàvem ben junts.


Recorde que de menuda anar a la platja era tot un esdeveniment que rara vegada es produia. Només quan la tia Aurèlia, germana del meu pare, em duia a Alacant, al metge. En acabant, si havia fet bondat, la tia Aurèlia em portava a veure el mar, però mai no em deixava banyar-me, sempre barruntant catàstrofes, que si una onada m'engoliria, que si em podia ofegar...El peus només, tia. T'he dit que no...! Jo anava descalçant-me i després probava d'acostar-me poc a poquet i em mullava els dits dels peus...poc a poc, m'arremangava les faldilles i me'n entrava un poc més a l'aigua. Quan  ella s'adonava l'aigua m'arribava a les cuixes...i la roba regallimava...Llavors la sentia escridassar-me...Venia, em feia eixir, i em plantava dos bolets. El sabor de les meues llàgrimes s'assemblava a l'aigua del mar.


       __Marina, què penses?
       __Uf! pensava amb la faenassa que és començar el curs. Em canse només de pensar-ho. Posar en solfa tota l'organització del centre. Els pares del Consells Escolar volent mullar en tot... Cada dia intenten aconseguir una parceleta més de poder i si de cas d'autoritat. Entretant ens controlen tant com poden, als mestres. No sé com s'ho apanyen però algunes mares i més d'un pare sempre hi són a l'aguaït com si l'escola fos el seu propi negoci...Mentrimentres els companys amb la seua passivitat fan l'ull gros, com si no tingueren res a veure, com si estigueren de tornada de tot...A més d'intrigues i  murmuracions, miren, fiscalitzen, entren i surten del centre quan els ve de gust, de les aules. Passen més temps al col·legi que a sa casa. Mira, Lucans, no havia pensat mai ni de lluny que portar la direcció d'un col·legi fos una cosa tan complicada.
       __Jo crec, Marina, que et preocupes massa, com si la teua vida només fos això, escola, escola i més escola. Ja podies relaxar-te un poc, delegar responsabitats, no sé, supose que haurà un altra manera de portar-ho menys autopunitiva. Últimament has perdut la teua espurna, xiqueta, aquelles eixides teues que em feien somriure tan sovint. Te'n recordes? sempre estaves disposada a una bona conversa, a compartir una copa de vi i parlar de qualsevol cosa...Ara et trobe tensa, rumiant sempre algun problema. Fins i tots el teus ulls semblen apagats. Ja ens coneixem, Marina, creu-me no paga la pena perdre de tu per cap treball per molt que t'agrade.
      __Això és fàcil de dir des de fora. Per a mi el meu treball sempre hi havia estat esgotador, sí, però gratificant, gaudia tant amb els nanos, ens divertíem tant...i apreníem.
     __Cert, és el que volia dir-te, adés sempre em parlaves d'algun projecte engrescador que mamprenies amb els alumnes...el teatre. Te'n recordes del teatre?
    __Oi, i tant, va ser molt fort. Una vivència extraordinària. Com ens van implicar en aquell projecte. Quins vincles afectius es van crear entre nosaltres. I al final de curs, quan van fer la representació al teatre municipal de Puçol, quin èxit. Tant que la Consellera d'Educació ens va dir de  repetir la funció al dia següent de l'estrena. Per cert  no els vaig arribar a veure al vídeo que els van grabar. LLàstima. Però va ser intens. Aquell curs em va donar moltes satisfaccions. Et vaig comentar que van encetar la correspondencia escolar?. Es tractava d'un projecte que em va explicar Lluís Beltrà, un company de Xàtiva que vaig conéixer a un curset. Vam intercanviar un llistat dels nostres alumnes respectius. Després cadascu d'ells i d'elles va anar escollint un nom de l'altra llista. Quan acabaràrem el repartiment cascú tenia el seua company o companya de correspondència. 
     __ I arribaren a escriure's?
     __ Per suposat. Lluís me les lliurava a mi, i jo a ell, les del meu alumnat. Sí, feiem de correus. I no saps la que es montava el dia que rebien carta, tan ells com elles.
     __ I què, explica Marina, explica.
     __ Doncs, quan els nomenava per donar-los la carta de l'altre, els seus ulls semblaven estels en una nit serena d'estiu. Va ser preciós. No saps com van aconseguir millorar la lletra i l'espressió escrita durant aquell segon cicle d'E.G.B. A la fi del curs els portàrem d'excursió al mateix lloc amb la intenció de que es conegueren.   
    __ No crec que l'encertares en canviant-te de centre i molt menys fent-te càrreg de la direcció.
    __ Em va doldre en l'ànima deixar aquell curs...Però el cicle havia conclòs i per força havia de deixar-los. Amb tot les decisions no sempre s'encerten. Més ben dit, em vaig equivocar de cap a cap.
    __Heus ací la taverna d'en Tobias. T'hi he portat alguna vegada?


Quan tornarem a casa em sentia alegre i lleugera com si la pluja hagués rentat totes les meues cabories, i m'hagués deixat nets el cor i l'ànima.