Memòries de la desmemoria /cap 99
dissabte, 26 de setembre,1991 cap/ 99
Vet aquí com tornava el passat...no pas amb els mateixos persotnajes, com a les novel·les, sinó amb altres de nous que ens porten el record de pors que no han desaparegut.
Goliarda Sapienza
Aquell matí, recorde que escoltava la radió, com solia fer, mentre em prenia el cafè i em preparava per una altra jornada. A l'hora de sempre vaig engegar el cotxe per fer el mateix itinerari de costum. En arribar a la cruïlla on hi havia de girar per incorporar-me a l'autovia, vaig veure un vehicle calcinat enmig d'una munió de gent, policía i ambulàncies. Continuí el camí preguntant-me què hauria passat. En arribar al col·legi els companys em van comunicar el que hi sospitava. Un atemptat de l'E.T.A.
Aquell succés em va fet contemplar una vegada més la vulnerabilitat de la vida. Potser l'Amor siga l'única justificació de l'existència.
Quan arriba al despatx el conserge li comunica que la senyora Jiménez demana parlar amb mi.
__Díga-li que passe, senyor Sardà.
Una dona d'uns quaranta anys, esvelta i molt atractiva es presentà amb caire de preocupació.
__ Sra. Molins, vosté em perdonarà si m'he pres la llibertat de venir a exposar-li la meua situació. Es tracta del meu fill, Enric Mallado, fa el primer curs. El cas és que he vingut perquè necessite ajuda. Vaig deixar meu país perquè coneguí un home d'aquí i vam iniciar una relació. Ell em va insisitir en que hi vingués a viure amb el meu fill. El meu fill llavors tenia tenia dos anys. Em costà decidir-me deixar la meua familia, l'empresa on feia anys que treballava, la meua terra...En Josep, el meu company, em va prometre que res no em mancaria al seu costat. Tanmateix quan hi vaig arribar-hi la realitat fou molt diferent. Em va dir que havia de treballar, a més havia de fer-me càrrec de la seua mare, i cercar una col·locació perquè amb els seus ingressos no tenien suficient. Vosté es preguntarà per què li explique tot açò. Doncs veurà, directora, jo per mirar de trobar faena he de deixar el meu menut a dinar al menjador escolar, i crega'm en aquests moments no tinc recursos per abonar-hi la mensualitat. Per tant volia demanar-li que fos admés mentre trobe un treball que em proporcione els ingressos necessaris...
Llavors la directora va constatar una vegada més la seua impotència davant una situació que exigia una intervenció immediata; i va haver de dir-li que allò que li demanava no depenia de la seua voluntat, sinó que havia de consultar-ho amb l'aquip del menjador...i d'altres instàncies per aconseguir la conformitat al suport que requeria.
Aquestes situacions i moltes altres de semblants formaven part del seu día a día. Amb tot hi havia que comptar amb els reglament de règim intern, disposions i orientacions de Serveis Territorials, drets adquirits que d'alguns dels mestres feien valdre per la seua llarga permanència al centre, de l'opinió majoritària del claustre. S'hi havien de discutir en farragoses comissions i reunions de claustre, o consells escolars, o en diversos órgans alhora; la solució o carència de solució dels problemes que les famílies solien presentar-li a la directora hi havien de seguir les seues vies legals, tràmits lents, funcionarials i en definitiva quasi sempre ineficassos per allò que requeria una resposta immediata. És a dir que la figura de la directora només servia per coneixer una immensa quantitat de problemes, tan d'ordre intern com de la comnunitat escolar en general, però no resoldre'n cap.
Es podria tornar a estimar quan, per dir-ho d'alguna manera, s'ha perdut la inocència? Ara ja sabia què vindria després d'aqueix primer moment d'axaltació. Es resistia amb fermesa a que algú tornés a manar a la meua vida. Potser en aquesta actitud havia tancat definitivament la porta a un sentiment, en el qual, pel que feia a la parella tal com n'estava establerta, no acabava de creure. Sols concebia una relació de parella en termes d'igualtat. Li podia la desconfiança. Tenia la certesa que, tard o d'hora, arribada l'ocasió acabaria fent-se les mateixes preguntes que els personatges d'aquella pel·lícula: s'acabarà?, se'n anirà?, l'hi diré que se'n vaja...?
Per tant tot i que el sentiment amorós sol constituir el nucli de la pròpia existència, d'ensems encobreix sovint una clara tendència destructiva. La partida, doncs, acabava en taules.
Comentaris