Memòries de la desmemoria/cap 97
diumenge, 25 d'agost, 1991/ cap 97
Conformar-se a ser tractada de vella, senyal evident que s'ha donat la vida i amb la vida rebel·lió.
Goliarda Sapienza, L'art de viure
Avui he représ una feina que tenia començada des de feia temps. De sobte he sentit la necessitat de fer alguna cosa amb les mans. M'agradat des de sempre i venia fent-to de tant en tant. Fins que vaig arribar a pensar que era una pèrdua de temps... Potser estic fent-me gran. Tanmateix m'agrada fer algun treball de costura o de punt de ganxet mentre escolte la radio.
Nosaltres tampoc sabíem ben bé què hi va succeïr, aquí, després de la mort del dictador. Molta gent alimentàvem l'esperança de que les coses havien de canviar. Es va redactar una nova constitució. Entre els amics comentàrem que era una constitució provisional, per iniciar la trancisió de la dictadura a la democràcia. El que no sabíem aleshores és que el sector adicte al franquisme persistia i era qüestió de temps que anara prenent força i arrossegant una porció cada vegada més nombrosa vers al continuisme de la política exercida pel aquell nefat personatge que havia provocat la guerra civil.
Els mitjants de comunicació oficials, obeïnt el paternalisme secular, s'han encarregats de fer-nos creure als ciutadans allò que ens convé per mantenir-nos en la ignorància, cosa que afavorix els propòsits dels que ostenten el poder i, lógicament, malden perquè tot es conserve dins de l'ordre que ells mateixos han establert. Parle d'una altra forma de feixisme, més endolcida, potser, però feixisme al cap i a la fi. N'estava cantat que una transició a la suposada democràcia, sense treure comptes, sense demanar ni atorgar explicacions, una trancisió que va donar per bo tot el passat...I estúpidament va proposar que s'havia oblidar corren un teló d'ignorància i d'indignitat. No podia ser. I uns per conveniència, altres per ignorància, els que més per por i la resta per impotència, vam haver d'empassar-nos "la transició a l'espanyola" trista denominació que ha passat a la història contemporània, establint un precedent vergonyós d'impunitat i de palesa injustícia.
Per a les generacions, que hem viscut d'alguna manera les conseqüències de la darrera guerra incivil, ha estat tota una lliçó d'escepticisme. Després de tot ens queden ja poques coses, per no dir cap, en les que creure.
Les creences religioses han anat caent com vells ninots de falla consumits pel foc de la descreença i l'escandalosa conducta de l'estament eclesiàstic. Amb tot encara hi som a anys-llum de ser l'estat laic que proclama la Constitució. Era evident que els seus dignes pares, els de la Constitució, ens l'atorgaren convençuts que hi havien alguns fills trons que de cap de les maneres n'estaven disposat a complir-la ni a fer-la complir. A més hagués estat un miracle dels més grossos que els diversos pobles del territori es gitaten franquistes i, per art d'encanteri, s'alçaren demòcrates.
Al meu curt entendre m'imagine que el fet de ser demòcrates requerix un aprenentatge i una pràctica que pot demanar el seu temps, fins i tot prou de temps. A la història espanyola la situació de guerra civil ha estat la regla, no l'excepció. En canvi entre el colonialisme, i les guerres de religió, entre el fracàs del somni imperial, la pèdua de les colònies, i la reiterada experiència en colps d'estat i dictadors, no s'ha tingut temps ni recursos per mamprendre tasques tan urgents com alfabetitzar la població i formar-la en els valors democràtics, abans d'arriscar-se temeràriament a practicar el mètode d'assaig-error-persistència a l'error.
Avui he représ la labor que tenia escomençada dençà fa temps i vaig fent mentre escolte la ràdio.
Comentaris