memòries de la desmemoria /cap 93











diumenge, 15 d'agost, 1989/ cap 93


"La fantasia humana és immensament més pobra que la realitat"


                                                                    CESARE PAVESE


El director assegut darrere la gran taula del seu despatx semblava el pare etern. Ens va fer seure a unes còmodes butaques de pell que armonitzaven amb la discreta elegància de l'ambient. El metge molt al seu paper va demanar a la seua infermera que li portara l'expedient de la malalta Andrea Jover. El va obrir i l'estudià amb atenció durant uns minuts. 
__Vostès volen una resposta. La malalta ha estat tot aquest temps en observació i se li han realitzat les proves que calien fins poder tenir una certesa suficient del diagnòstic. Així doncs, observe aquesta dada molt significativa, la velocitat en sang, és un indicatiu de que pot patir un tumor cancerigen. 


El que digué després ja no ho recorde. Sols se'm va quedar al cap aquella paraula aterridora. No, no podia ser, no devia ser...
__Tia, sort que hi ets tu, no...no sé com farem per explicar-s'ho. 
__No crec que deguem fer-ho. Potser sia millor que ho ignore.




Quan vam ser dalt, a planta, la mama va obrir els ulls a penes ens va sentir entrar. Ens mirà. Demanava una resposta. Portava quinze dies ingressada i durant tot aquest temps havia estat alimentada per via intravenosa. La blancor del seu rostre havia anat prenent un to de cera d'espelma. Em vaig acostar una cadira al llit i li vaig acaronar els cabells.
__Necessite fer-me el color...
__Sí, però així també estàs guapa__i la vaig besar al front i a les temples...mentre li deia__ Mama, estàs atesa, t'han fet totes les proves que calien per fer un diagnòstic correcte. El metge ens ha dit que el tractament que se t'aplica és el que cal. Ens ha dit que pot tractar-se d'un tumor...Ens ha dit que estàs en bones mans i que faran tot el que necessites. La tia Gaia va deixar anar la mirada a través dels cristalls de la finestra. 
__Mama, m'has entens el que t'he dit?__Em va mirar i els ulls li brillaren cada vegada més fins que unes llàgrimes li lliscaren cap al costats i s'hi amagaren entre els cabells. Se les vaig torcar i la vaig besar per tota la cara, els coll, les orelles, les mans...fins que vaig refermar la galta a la seua mà lliure i deixà anar les llàgrimes, que em brollaven en silenci con l'aigua minsa d'un sequiol. 
      
Anselm em va tocar la porta del pis. En obrir-li ens abraçarem ben fort y pantejava com si li faltés l'aire fins que un gemeg ofegat li pujà a la gola. L'hi passava les mans per l'esquena. Així vam plorar junts fosos en un abraçada  tèbia i humida.


Els dies que seguiren per a mi tots van ser grisos i el fred em colpia perquè no hi havia sentit mai aquest fred tan intens ni al pitjor dels hiverns passats, ni als més inhòspits. Vam mobilitzar tota la família per donar-li companyia a la malalta nit i dia, totes les atencions, tota l'escalfor de les nostres manyacs.                                      

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog