Memòries de la desmemoria/cap 95

dissabte, 17 d'octubre, 1991





I s'assembla al silenci de la mort
aquest tebi silenci de la vida.

Marià Manent (Barcelona 1898-1988)




He estat netejant i ordenant calaixos, per recol·locar les coses de la mama que he decidit conservar, els mobles del seu dormitori, el llit on va donar a llum els seus fills i on ella va morir, la màquina de cosir que tant s'estimava, les forquilles de plata de la seua mare, a qui jo vaig conèixer només en fotografia, una dona preciosa amb un pentinat a la moda de l'època, el monyo de boina, a ella li sentava tan bé...amb el seu front ample, el nas arromangat, un romriure s'hi insinuava al rostre, i la brusa blanca brodada. També la bossa d'anar a "costura", com aleshores s' anomenava el col·legi amb algunes fotografies al endins esgrogueïdes, unes targetes postals amb parelles amorosides en tons alilats, intercanviades amb el seu nuvi, la partida de baptisme...i... poca cosa més.


Quan revise el material acumulat des fa anys se m'apodera un sentiment de compassió, com si totes aqueixes coses pertanyeren a un altra persona a qui jo conec intimament. Programes d'actes i espectacles, alguns dels quals vaig assistir. Apunts de cursos, seminaris, congressos realitzats. Materials no publicats de "Via lliure", la revista local que vàrem crear la colla d'amics al poble en plena transcisió a la suposada democràcia. Papers del sindicat, receptes de cuina...Entre tot aquest enrenou, una carta de Miquel sense data. L'he llegida. Ja no em fa mal, tot hi és molt llunyà; en aqueixa carta, com a les altres, li parlava amb el cor a la mà de nosaltres, dels meus sentiments, dels perills que podíem córrer si no conreaven amb molta cura la nostra relació. Quina ingenuitat la meua, què lluny n'estava de pensar aleshores que es tractava d'una enganyifa, un joc que ell practicava habitualment. Quan lluny hi eran llavors d'endevinar la classe de personaje que era.


Quan Marina va revisar tots aquests materials que s'amunteguen negligentment als calaixos, sent pietat pel seu ésser turmentat que es va aferrissar amb obstinació a les circumstàncies, per tal de fer-li front a l'existència. Amb quina paciència i quina tenacitat cercava l'eixida d'aquell laberint en el que es trobava perduda...Antigues revistes de labors, d'altres culturals adquirides durant els viatges d'estudi. 


De vegades pensa que no l'angoixa la idea de la mort. De fet  va parlar-hi amb la Malena la darrera volta que estagueren juntes. Si algun dia, li digué, em diagnostiquen un càncer no permetré que em prolonguen la vida. Sols acceptaré que m'alleugen els sofriments i que em deixen enfrontar la mort amb serenitat. Cada vegada té una consciència més lúcida de la temporalitat de la vida. La qual cosa lluny d'immobilitzar-la li proporciona la capacitat de relativitzar-la molt més encara la vida, i veure què és allò que pot fer amb aquest curt espai de temps del que disposa.