Memòries de la desmemoria/cap 96

 dissabte, 26 d'octubre, 1989/cap 96




 L'infern són els altres.


                                                              Jean Paul Sartre 


M'he fet el popòsit d'eixir més. Faig una vida massa rutinària. M'aniria bé fer una passejada de tant en tan vora el mar, caminar per la platja, contemplar espais oberts, el cel, la línia de l'horitzó, les muntanyes, ai, que tant enyore. Recorde de vegades el món rural de la meua infantesa...No, no vaig ser feliç sempre, només a estones, però vaig viure la llibertat, la vida senzilla d'un poble menut on tots ens coneixíem...Tan diferent del ambient anònim de la gran ciutat. Sempre estic tan embolicada, de casa a la faena i de la faena a casa...Esclar sempre tinc coses a fer.


El passat és com un malson que, per fortuna, ja va quedant enrere. Davant meu s'obre un futur esperançador. Dec viure'l sense fressa, gaudint cada minut, cada segon. El més passat vaig complir anys, per primera vegada va passar el meu aniversari sense adonar-me'n. Diu Alba que inicie un període nou, i jo em sent un poc així com si reestrenés la vida, però sense la impaciència i l'atordiment de la jovenesa.


Hui al País setmanal he llegit un article de Rosa Montero, que parlava de la crisi dels quaranta. Quan lluyana em sembla ara aquesta etapa. Aquella lluita enconada per la pròpia identitat, per eixir d'aquell caos en el que em sentia submida des de sempre. Quina experiència, adonar-te als trenta-cinc anys que no saps qui ets, ni com ets, ni què vols. Aquells anys d'incertesa i soledat en companyia, quan em vaig recluir a una escoleta rural, per pensar, per veure clar, per comprendre. Quina recerca més laboriosa per por a fer un pas en fals. Què llargs se'm feren els anys de la crisi. La vida no hi havia tingut contemplacions amb mi. I jo, mentres, amb aquella pacient voluntat que em caracteritza llegia, reflexionava, treballava amb una coherència interna que, llavors, ni tan sols gosava avaluar. 


De tot aquell període d'obscurantisme ara conserve una sensació de triomf, com si hagués aconseguit escalar un cim inexpugnable. Aleshores no podia pensar que avui contemplaria el passat amb aquesta benevolença. Ara m'adonen que sóc una supervivent d'un naufragi. I malgrat el dies d'intensa obscuritat, quan no podia besllumbrar l'horitzó, quan sols la salabror de les llàgrimes m'esbaldien l'ànima, aquella que hi havia deixat a esguerralls sotragada per les tempestes, surant en un mar de melangies, gris d'indiferència, fret de postergació i buit d'esperances. 


Sí, sóc una supervivent, com tantes altres dones, ara ho comprenc i encara en aquest moments experimente un sentiment de gratitud i fins i tot de satisfacció. No podria ser la que sóc, n'estic segura, sense haver passat per aquella nit fosca i silenciosa, on la mort guaitava el meu desvaliment, amagada, anhelant fer-me seua, diluïr-me a les térboles aigues del seu domini.
Després d'allò pensava que no em podia ocórrer res pitjor. N'estava tan convençuda que temeràriment em vaig llençar, amb una exaltació inocent, a un món per qual a vistes clares no estava preparada. Llavors vingué l'infern. 


L'infern, em van ensenyar de menuda, que consistia en cremar-se viu al foc viu, un lloc d'intens sofriment on les ànimes patien aqueix turment per tota l'eternitat. Però jo ara crec que l'infern no està fet de foc, sinó que està fet de confussió. És una confussió immensa que ofega tota expectativa de sortir-se'n, on el temps no és més que una successió d'intents desesperats per compredre. En aquesta confussió espantosa l'angunia creix i creix com una onada gegantesca que veus venir-hi a sobre, i saps que t'enxamparà i no pot pensar en el després, perquè ja no saps si haurà un després. I en aquesta confussió sembla que cada esforç que fas se't torna en contra teua, i no serveix més que per enfonsar-te més encara. I et sorprens que això siga possible, que l'ésser humà tinga tal capacitat de resistència. Arribat aquest punt la mort sembla un bàlsam delictós que et guarirà el dolor de l'ànima. Açò és l'infern. L'infern no ve després de la mort, com ens va ensenyar aqueixa religió falsa i decadent, que ens inculcaren d'ençà els primes anys. L'infern hi és en vida.


Un pot viure a l'infern i pot morir a l'infern, però alguns hem pogut eixir-hi. La qual cosa demostra que no és etern. I poc a poc encara hem aconseguit deixar-lo enrere.