Un esguard de mar blava

Con esta frase acabó la conversación: " Esto tiene que reventar por algún lado". Se celebra en Lleida una feria de entidades solidarias, de nombre, "Solidárium". Allí me encontré ayer con una conocida, en un stand de una "ONG" local dedicada a la atención de inmigrantes. Esta persona me confesó que está un poco quemada con el tema porque hay muchísimo fraude y muchísima picaresca por parte de muchos inmigrantes a la hora de abusar y saquear los servicios sociales públicos y, sobre todo, muchísima irresponsabilidad por parte de los responsables de esos servicios sociales públicos a la hora de controlar la entrega de subsidios y pagos. Me lo explicó con un ejemplo reciente de un caso que ella lleva personalmente: "Mi ONG se dedica a formar laboralmente a mujeres inmigrantes, a asesorar, acompañar a los inmigrantes a los servicios sociales públicos para recabar recursos y subsidios. Llevo el caso de una familia m...

L'art de viure de Goliarda Sapienza No sé si en comentar aquest llibre seré tan objetiva com caldria, perquè per a mi es tracta de LA NOVEL·LA que més admiració, coneixement, plaer i  respecte m'ha produït.  Es pot dir que va ser un idili a primera vista. Vaig anar, com sol fer de tant en tant a una llibreria a aprovisionar-me d'uns quans llibres, i, com em passa sovint, em vaig descuidar el llistat. Alguns títols els recordava, d'altres...Des de damunt de l'escaleta em vaig posar a escorcollar autors, títols i solapes a les prestatgeries en català. De sobte  una dona amb un cigarret a la mà em mirava des de la portada d'un llibre. En aqueix mateix moment vaig quedar fascinada per l'encís  d'aquella mirada. El títol era tot un suggeriment. No m'ho vaig pensar, l'agafí amb la sensació que necessitava saber el que havia de dir-me. A penes vaig arribar a casa, corpresa encara per aquella mirada, hi vaig encetar amb desig. D'allò pots...

diumenge, 25 d'agost, 1991/ cap 97 Conformar-se a ser tractada de vella, senyal evident que s'ha donat la vida i amb la vida rebel·lió.                                    Goliarda Sapienza, L'art de viure Avui he représ una feina que tenia començada des de feia temps. De sobte he sentit la necessitat de fer alguna cosa amb les mans. M'agradat des de sempre i venia fent-to de tant en tant. Fins que vaig arribar a pensar que era una pèrdua de temps...  Potser estic fent-me gran. Tanmateix m'agrada fer algun treball de costura o de punt de ganxet mentre escolte la radio. Durant aquests dies ha succeït el colp d'estat a l'Unió Soviètica. Per sort l'actitud del poble l'ha fet fracassar. Ara han començat a independitzat-se algunes repúbliques...  El secretari general del partit Comunista d'Espanya, Santigo Carrillo, ha fet declaracions sobre la supressió d'a...

És la història d'una trobada entre un home i una dona d'un petit poble italià del sud de la Toscana. Ell és un escriptor anglés que acaba de donar una conferència sobre art. Ella és una galerista francesa que viu a Itàlia. El director, Abbas Kiarostami va nèixer a teherán, Irán al 1940. Entre les seues obres destaquen El pa i el carrer , (1970), Els deures del col·legi, Plimer plànol (1990), La vida continua (1992) entre altres . El sabor de les cireres (1997) fou la seua consolidació com director i s'incorpora a la llista dels realitzadors guardonats. La pel·lícula va ser ponderada per la crítica i denostada per les autoritats religioses iranís. En aquets film, interpreta el paper femení Juliette Binoche i William Shimer el de l'escriptor. Abbas Kiarostami ens torna a sorprendre presentant una relació ocasional que neix i es desenvolupa dins d'un joc entre la realitat i la imaginació, en els que ambdós protagonistes resten capturats per el c...

 dissabte, 26 d'octubre, 1989/cap 96  L'infern són els altres.                                                               Jean Paul Sartre  M'he fet el popòsit d'eixir més. Faig una vida massa rutinària. M'aniria bé fer una passejada de tant en tan vora el mar, caminar per la platja, contemplar espais oberts, el cel, la línia de l'horitzó, les muntanyes, ai, que tant enyore. Recorde de vegades el món rural de la meua infantesa...No, no vaig ser feliç sempre, només a estones, però vaig viure la llibertat, la vida senzilla d'un poble menut on tots ens coneixíem...Tan diferent del ambient anònim de la gran ciutat. Sempre estic tan embolicada, de casa a la faena i de la faena a casa...Esclar sempre tinc coses a fer. El passat és com un malson que, per fortuna, ja va quedant en...

No passes de lluny Digital Art  : Women in Art, by Philip Scott Johnson (2007) www.youtube.com Aquesta meravella de video és podia associar a la representació artìstica de la dona, la seua bellesa, que és totes les belleses, diverses, discretes, dolces, d'època...Tot un caleidoscopi en els que podem gaudir d'una mostra de la bellesa femenina per bé que amb una originalíssim recurs de concatenació d'un rostre amb l'altre de cadascuna de les protagonistes reconegudes a la història de la pintura, a la història de l'art. És de destacar la transformació progresiva que enllaça un rostre amb el següent, tot un prodigi de habilitat artística que captiva la mirada àvida de contemplar uns instants més aquest treball magnífic de l'art, dintre de l'art. http://www.artgallery.lu/digitalart/women_in_art.html

Durant els penosos anys de la posguerra a Catalunya, Andreu, un xiquet que pertany al bàndol dels perdedors, troba al bosc els cadavers d'un home i el seu fill. Aques és el punt d'inici d'una cinta que pot ser un tetimoni d'uns fets ocorreguts entre unes persones conegudes que a resultes de la guerra queden atrapats en una xarxa de mentides i traicions que provoquen un canvi irreversible en la personalitat de la criatura. L'eix central sobre el que s'articula la pel·lícula Pa negre és la devastació moral que produix la guerra sobre la població civil. Se centra directament sobre les emocións i els sentiments dels seus personatges, a través del quals descobrim les terribles consequències de la guerra, lluny dels camps de batalla, com si il·luminàrem una fotografia antiga i descobrirem la seua vida íntima.. L'estructura dramàtica es construix sobre l'obra literària d' Emili Teixidor no sols de la novel·la Pa negre sinó també sob...

dissabte, 17 d'octubre, 1991 I s'assembla al silenci de la mort aquest tebi silenci de la vida. Marià Manent (Barcelona 1898-1988) He estat netejant i ordenant calaixos, per recol·locar les coses de la mama que he decidit conservar, els mobles del seu dormitori, el llit on va donar a llum els seus fills i on ella va morir, la màquina de cosir que tant s'estimava, les forquilles de plata de la seua mare, a qui jo vaig conèixer només en fotografia, una dona preciosa amb un pentinat a la moda de l'època, el monyo de boina, a ella li sentava tan bé...amb el seu front ample, el nas arromangat, un romriure s'hi insinuava al rostre, i la brusa blanca brodada. També la bossa d'anar a "costura", com aleshores s' anomenava el col·legi amb algunes fotografies al endins esgrogueïdes, unes targetes postals amb parelles amorosides en tons alilats, intercanviades amb el seu nuvi, la partida de baptisme...i... poca cosa més. Q...

     dissabte, 25 d'agost, 1989/cap 94 Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem.                                                   Albert Sánchez Piñol (Barcelona 1965) Em venia al pensament com, una pel·licula en color sèpia, quan la mare em va demanar, Tu, Marina, vols estudiar? La mestra es queixa de tu, diu que no fas res a l'escola...No m'ho vaig pensar dues voltes. Sí, mama, jo vull estudiar. I em portà al l'únic col·legi on podia fer el batxiller. La monja Adela em va dir que a totes elles s'hi havia de dir “mares” escepte a la superiora que li havia de dir "reverendamare". A mi tot plegat em va semblar un nom massa llarg. No obstant això jo, com dèia mon pare, “veure, escoltar i callar”. I ens v...

dilluns, 16, maig, 1989/cap 90 A mesura que la comunicació de masses arriba a més persones, menys es comuniquen les unes amb les altres. Marya Mannes, escriptora nord-americana (1904-1990) En efecte, Silene m'ha deixat a l'estacada. I el que més em dol és que ha traït la meua confiança. Ni de conya ho haguera pensat. Tan afectuosa ella, tan comprensiva, amb el seu somriure sempre posat i una eixida ingeniosa als seus llavis de coral, continuament retocats. I jo, que sóc fava, encara confiava que m'ajudaria. L'altre dia vaig anar a visitar-la al seu apartament de la platja, com li vaig prometre. Després de dinar, mentre el seu marit mirava el futbol, baixarem a la platja a fer una passejada. __Silene, he pensat presentar-me a la convocatòria de places a l'estranger. __No serà de deveres... __Ho tinc decidit. Havia arribat un moment que el col·legi era un malson i només volia desempellegar-m'hi. Tot i que fora a costa de m...

diumenge, 15 d'agost, 1989/ cap 93 "La fantasia humana és immensament més pobra que la realitat"                                                                     CESARE PAVESE El director assegut darrere la gran taula del seu despatx semblava el pare etern. Ens va fer seure a unes còmodes butaques de pell que armonitzaven amb la discreta elegància de l'ambient. El metge molt al seu paper va demanar a la seua infermera que li portara l'expedient de la malalta Andrea Jover. El va obrir i l'estudià amb atenció durant uns minuts.  __Vostès volen una resposta. La malalta ha estat tot aquest temps en observació i se li han realitzat les proves que calien fins poder tenir una certesa suficient del diagnòstic. Així doncs, observe aquesta dada molt significativa, la velocitat en sa...

dissabte, 18, setembre , 1991/cap 92 Que em neixin ulls de cega, uns ulls vivents al cap dels dits per llegir-te i no perdre'm en el vell simulacre sense contorns que com un gorg devora la meva nit. Maria Mercè Marçal (Ivars d'Urgell 1952-Barcelona 1998)              Els dies  anaven   passant amb una lentitud esborronadora. Cóm podien fer-se tan llargs ? Les nits, farcides d'hores , se'm feien eternes. E nmig del silenci nocturn el meu cap girava com la roda de la sènia , amb un pensament que jo refusava amb contundència. A la matinada, rendida, queia en un son tèrbol fins que el so del despertador em tornava a la realitat. Tot el cos em feia mal, tot. La dutxa, un cafè amb llet i una aspirina m'ajudaven a recuperar el mínim de forces necessari per enfrontar-me a una jornada de treball. Recordava la mama... tota una vida pencant, dempeus tot el dia, al negoci familia...

 capítol 90                dimecres, 4 d'agost, 1991                  La veu del cos l'entenen totes les llengües.           Cinta Mulet i Grau (Horta de Sant Joan, Terra Alta 1958)             Quan vaig arribar a la residència sanitària d'Alacant, em vaig adreçar a recepció a preguntar per Andrea Jover. Mentrimentres pujava em feia caps de corda com podia ser, ma mare malalta, ingressada a l'hospital, sense saber el motiu, de què havia emmalaltit en tan poc temps...I per què, m'ho demanava com si pogués trobar les respostes. Pujava els graons a poc a poc agafada de la barana. El cos em pesava som si fos de plom, la llum va envair les estances i remarcava el seu aspecte impersonal. En arribar a la segona planta em vaig acostar al mostrador, cercava el número d'habitació. En arribar vaig veure una...

  Dissabte, 27, juliol, 1991/ cap 89 Tot creixer i evolucionar al regne de l'art ha de produir-se dintre d'una nit profunda.                                                Friedrich Nietszche “ Els somnis D' Akika Kurosawa”, un bell film. Un petit vici, el cinema. Ahir vaig veure “Esplendor”, per segona vegada. M'hagués agradat ser realitzadora, com la Pilar Miró, quina gran professió. A mesura que passen els dies vaig acostumant-me, altra vegada a la soledat, i cada vegada passa el temps amb més frisança. Reflexione. No m'acabe de creure que Silene Martí, la meua companya especialista en magarrufes, no m'haja telefonat. En vacances fem altra vida. Dins d'uns dies, quan tindré solucionades unes quantes qüestions, me'n aniré una setmana a Alacant. Però el fet de no poder endur-me el cotxe m'ho complica molt. A banda d'això no sé que faré amb els tropicals...