Memòries de la desmemoria/cap 89

 

Dissabte, 27, juliol, 1991/ cap 89

Tot creixer i evolucionar al regne de l'art ha de produir-se dintre d'una nit profunda.

                                               Friedrich Nietszche

“Els somnis D' Akika Kurosawa”, un bell film. Un petit vici, el cinema. Ahir vaig veure “Esplendor”, per segona vegada. M'hagués agradat ser realitzadora, com la Pilar Miró, quina gran professió.

A mesura que passen els dies vaig acostumant-me, altra vegada a la soledat, i cada vegada passa el temps amb més frisança. Reflexione. No m'acabe de creure que Silene Martí, la meua companya especialista en magarrufes, no m'haja telefonat. En vacances fem altra vida. Dins d'uns dies, quan tindré solucionades unes quantes qüestions, me'n aniré una setmana a Alacant. Però el fet de no poder endur-me el cotxe m'ho complica molt. A banda d'això no sé que faré amb els tropicals i les plantes. Em sap greu molestar a algú, però no em quedarà més remei. També em preocupa deixar el pis uns dies. Les portes no tanquen bé...Potser amb el temps em torne massa maniosa, o potser l'hi he pres una gran afecció a les modestes coses que m'envolten i que em fan la vida més suportable, la música, els llibres, aqueix vell frigorífic, que, pobret meu! després de tants anys encara funciona...El cotxe tan vell també però que tan bon servei m'ha donat i em dona.

L'oncle Pellín va morir fa poc, tan sols li ha sobreviscut tres mesos a la tia. Ja han descansat. Hauré de visitar als seus fills. Potser estiga preocupada per la situació econòmica, aquests maldecaps per a mi mai no acaben. No sé si no serà per això que no em sent entusiasmada amb la idea d'anar-me'n-hi.

Buf! Aquest monòlegs semblen avorrits. És com si parlara amb mi mateixa de les millers i una petitesa de cada dia.

Crec que hagués resultat més interessant contar les pel·lícules...

Demà serà diumenge, per a mi un dia qualsevol de vacances. Estudiaré italià i faré el de sempre, per la vesprada, al cinema. No és encisador? Ah, no! que he quedat amb la Neus per anar a veure l'actuació d'un grup xec de jazz al port. Oh, se'm templa el cor, música i gent, què més es pot desitjar?

Quan la Neus i jo entràrem al local els musics encara hi eren enllestint la instal·lació. Una xica de la nostra edat amb un mocador torçat sobre el front i lligat al tos li subjectava els cabells color safanòria.

           __Hola, sóc Leira Banyuls, la representat del grup. Si heu vingut a l'actuació encara trigarà una mica. Podeu anar a prendre alguna cosa mentrimentres. Em mirà amb atenció, i li torní la mirada.

Prop d'un hora després els musics, canviats i als seus llocs s'ocupaven afinar els instruments i dels últims detalls. La sala, fonda i estreta, hi havia anat omplint-se. Es respirava cert ambient d'expectació. Els focus abocaven Quilowatts sobre l'escenari quasi improvisat. Els musics, tots bastant joves, enllestien els instruments. Unes paraules de presentació a càrrec de la Leira. N'estava fabulosa ara els cabells eren lila i el seu coratge li donava força a l'espectacle. Jo no li podia treure els ulls de sobre.