Memòries de la desmemoria/cap 92

dissabte, 18, setembre, 1991/cap 92

Que em neixin ulls de cega,

uns ulls vivents

al cap dels dits

per llegir-te i no perdre'm

en el vell simulacre

sense contorns

que com un gorg devora

la meva nit.

Maria Mercè Marçal (Ivars d'Urgell 1952-Barcelona 1998)

             Els dies anaven passant amb una lentitud esborronadora. Cóm podien fer-se tan llargs? Les nits, farcides d'hores, se'm feien eternes. Enmig del silenci nocturn el meu cap girava com la roda de la sènia, amb un pensament que jo refusava amb contundència. A la matinada, rendida, queia en un son tèrbol fins que el so del despertador em tornava a la realitat. Tot el cos em feia mal, tot. La dutxa, un cafè amb llet i una aspirina m'ajudaven a recuperar el mínim de forces necessari per enfrontar-me a una jornada de treball. Recordava la mama... tota una vida pencant, dempeus tot el dia, al negoci familiar, portar la casa...ocupar-se de nosaltres. Dilluns havia de fer la bugada amb la rentadora d'hèlix i safareig ple d'aigua ben neta hivern i estiu. Mai no s'aturava. Deia que no sabia estar sense fer res. I era cert. No li agradava perdre el temps, tenia un sentit especial per valorar-lo. “El temps és or” solia dir i, malgrat les recomanacions del metge, rar era el dia que es tombava a fer la migdiada.

 Quan el papa va morir la seua pena era que no sabia si podríem eixir avant. Les nombroses malalties d'ell, metges i especialistes, medicacions i tot un seguit de sofriments...van suposar unes despeses constants. Tot i això no tenia més empeny que nosaltres estudiàrem, que tinguerem una vida millor. Una vida millor, sí, perquè la seua li havia donat poques satisfaccions i moltes penuries. Viure la guerra civil en plena joventud no va ser plat de gust. Alguna vegada ens havia referit com un grup de dones del poble, gairebé molt joves entre les quals va marxar-hi en més d'una ocasió a la Manxa, per intercanviar espardenyes per queviures. Tenia tanta gràcia per contar les coses, amb el seu sentit de l'humor, que quan ens ho explicava sovint acabàvem rient amb els ulls entelats.

El meu germà va venir a replegar-me al col·legi. Agafaríem el tren de la una i arribaríem per la vesprada a Alacant. Quan em va veure Anselm es quedà parat.

          __Què et passa xiqueta?

          __No, res, manca de son.
          __Només faltaria que caigueres tu ara en un muntó.
        __I Ca, ni pensar-ho, ja saps que la mama sempre diu que jo eixit a ella. No patixques, resistirem.

El correu era el tren més econòmic però més lent. Vaig recolzar el cap contra el racó de la finestreta i els ulls se'm tancaren.

Quan entrárem a la residència la sentor d'hospital ens posà més tensos. Ens miràrem en silenci i continuárem fins l'habitacio número tres-cents tres. Llavors ens vam creuar amb la Dora, una infermera que ja coneixíem d'anteriors visites. Ens va dir que l'havien canviat d'habitació. Ara en tenia una d'individual. Però res sobre el seu estat. En va acompanyar fins on hi era. La mama tenia un color trencat  i la blancor dels primers dies l'hi havia pres una tonalitat de cera d'espelma, els cabells més blancs. La tia Gaia tenia un gest de preocupació al seu aspecte jovial. Amb un ventall li feia aire.
 Ens va comentar que el director havia deixat dit que dilluns ens rebria per parlar amb nosaltres, en resposta a la nostra sol·licitud. Em vaig acostar al llit i li vaig besar el front. Tenia els ulls tancats i cada espiració era una queixa somorta que brollava del seu cos. La tia va replegar les seues coses i s'acomiadà fins dilluns, després de dir-nos com hi havia passat els darrers dies. No podíem fer res, només esperar. La nit teixia un vel obscur darrere les finestres, els vehicles transitaven pels carrers humits pel plugim, mentre s'encenien els primers llums com les flames d'un gresol, febles i disperses.