Un esguard de mar blava

A Ramir els dilluns el duia el seu iaio Cosme que era viudo i vivia al carrer del Molí. Era un home d'aspecte agradable, reposat en el parlar i molt correcte en el tracte. Sempre venia amb temps per preguntar-me com es portava el seu net i de passada fer una xarrradeta amb la mestra. A mi m'agradava sentir-lo parlar amb la gràcia i la parsimònia de les persones grans. M'havia anat explicant que ell des que va morir la seua dona, al cel sia, es va quedar orfe. Hi havien passat molts anys i encara l'enyorava__ deia__ S'ocupava d'un trocet de terra que tenia a l'horta, plantat de fruites i hortalisses, on anava tots els dies amb bicicleta. També s'endreçava la casa i feia el mercat. De la roba s'encarregava una veïna perquè no els hi volia donar-los faena als fills.             __ Hui no fa molt bona cara, senyor Cosme.- li deia de vegades- potser no ha descansat bé...             __ Gens ni miqueta na Francesca. D...

autora, Barbara Wijnveld Per fi en sonar el telèfon algú va contestar a l'altre costat del fil, era l'eminent psicoterapeuta. Hauria tornat ja del viatge? Em vaig adonar que experimentava cert ressentiment. La conversa fou breu sense concessions de cap tipus. Li vaig dir que havia d'anar-hi a ciutat, per poc temps, un parell de dies tan sols, a gestionar l'habitatge. Directament li vaig demanar si ens podríem veure. Una cita, un lloc, una hora...tot va quedar clar. Quan vaig penjar l'auricular em sentia narcotitzada. No m'ho podia creure...ens esperava el moment del reencontre. Mentrestant jo tenia un cafís de problemes per resoldre. La situació a casa era cada vegada més tensa. Els fills no van comprendre res, o potser no els ho havia sabut explicar com calia. No ho sé. Per a ells jo era l'única responsable. Es respirava un ambient dramàtic molt de malgrat; per evitar-ho estava disposada a tot, a totes les renuncies, a avenir-me a quasi totes le...

Obriré les estances negades amb l'aigua de l'ahir, húmides ombres definides en gris, en gris ombriu i polsegós del temps, del temps confús i amarat de plany. Deixaré entrar el sol que eixugarà les llàgrimes antigues restes silents de la desolació. Emprendré un dia qualsevol d'hores tranquil·les la immensa tasca de la reconstrucció.

En obrir la meua carpeta de cartes... un dels regals més estimats, uns fulls blancs m'invitaven a escriure. Me'ls vaig mirar amb recança. Ordenadament ocupaven el seu lloc, els sobres i els segells al seu departament. Un petit calendari em parlava de dies, setmanes i mesos...Amb la malicia que sempre m'havien fet els calendaris, quasi tanta com el rellotge...el temps. El temps se m'esmunyia com l'arena entre els dits, desfent-se, sempre desfent-se implacable, rítmic. Sílvia estimada: Cóm et trobe a faltar des d'aquest exili voluntari on he vingut a raure. Com resta d'allunyada la nostra companyonia dels primers anys de professió, quan ens faltava de tot menys ignorància. Ara tampoc és que anem tan sobreres...però hem guanyat si de cas en experiència. Te'n recordaràs amb quines ganes de començar a treballar ens vam presentar a aquell únic centre, del poblet que ens van adjudicar només aprovar la oposició. Van ser uns anys plens de dificultats...

Renou d'ombres a la nit, les hores vessen de records bullint a ganys, desafiant, eixiu de nit. Somnis traïdors àvids cerqueu la foscor i els silencis. Mil eixams d'insidioses abelles fiblant a cop, geloses de la mel, em furteu la pau dolça del son.

Consignar els fet que conformen una vida- varies vides- és un parany, ja que mai es pot delimitar la seua pròpia complexitat mai es poden contar els fets asèpticament sense projectar els propis fantasmes, sense fer valdre les pròpies raons...Així que m'acontentaré tan sols en reflexionar sobre alguns punts que m'oferixen algun interès. Dit açò manifeste la meua necessitat de distanciar-me del fets, per raons obvies, així que passaré a narrar-los en tercera persona. Durant aquells darrers dies va tindre la oportunitat de parlar de records, de vivències compartides amb diverses persones, amigues, germanes...I se'n havia pogut adonar, amb una perplexitat ingènua, que els records que ella creia haver conservat intactes, fins i tot amb certa aroma d'immortalitat, les altres se'ls havien desestructurat a tal punt que semblaven gairebé no recognoscibles. Qui feia trampa? es demanà. La feien tots, és clar-va pensar- Cadascú els adobava a a la seua manera, els deformava alla...

La venjança més terrible .- Si volem prendre venjança completament d'un adversari devem aguardar a tenir les mans plenes de veritats i justícies i a poder utilitzar-les calmosamente contra ell: de manera que la venjança siga considerada un acte de justícia. És l'espècie més terrible de venjança, doncs no té per damunt de sí mateix cap instància a la que encara poguera apel·lar-se. Així fou com Voltaire es venjà de Piró, amb cinc ratlles que jutjaren toda sa vida, totes les seues creacions i tot el seu voler: tantes paraules, altres tantes veritats; així va ser com es venjà també de Frederic el Gran (en una lletra que li  envià des de Ferney.)

EUGENI S. REIG La dedicatòria del llibre diu: " A ma mare, que va tindre la intel·ligència i el bon gust d'enseyar-me a parlar valencià." " A la meua esposa, que sempre m'ha ajudat en tot i m'ha animat a fer aquesta obra." " als jovens valencians, amb l'esperança que continuen donant vida a la llengua que el nostre poble s'ha transmès de generació en generació durant segles i segles." I a continuació ens recorda aquestos versos de: SALVADOR ESPRIU Hem viscut per salvar-vos els mots per recordar-vos el nom de cada cosa... Bo, ara jo dic la meua. Vaig tindre noticia de l'existència aquest llibre fa uns anys, a través d'un fullet que hi havia a la biblioteca del carrer de l'Hospital. D'entrada em va interessar, però no ha estat fins ara que he pogut fer-me amb un exemplar de la 2ª edició. Jo crec que l'autor ha fet un excel·lent treball de compilació de paraules que han format part històricam...

A l'hora d'esplai, del pati estant, aplegava l'olor dels menjars d'Isabel. La bona dona des de mitjan matí posava l'olla al foc. Cada dia un dinar diferent, ben cuinat i sense curruixes. Mentrestant netejava la casa i després eixia a fer les comandes. Passava moltes estones darrere els cristalls de la finestra fent punt de ganxet. De tant en tant la veiem regant els testos de la seua terrassa i parlant amb les plantes a qui dirigia llargues perorares: " pobrecitas, pobrecitas que tenéis sed, claro si estáis sequicas..., sequicas estáis...". Potser per això se li criaven tan boniques. Una part de mi envejava aquesta vida tranquil·la que mai no hi havia pogut portar. El seu marit, un vellet amb cara d'indi, prenia el sol tots els dies assegut a la porta del carrer en una cadira de boga pintada de verd. Mirava sense veure el poc moviment que tenia el carrer, tan bon punt els menuts entraven a l'escola. Quan jo passava pel seu davant sempre el saluda...

Dolça amigueta, juguem a fet o a corretgeta o a bell indret. Dolça amigueta no tinguis por: ni he d'allunyar-me ni en cap racó fer-te malícies, o bé el discret si acàs et cremes o ets a l'indret on he amagada la teva flor: si tu ets manyaga jo seré bo. Dolça amigueta tornem al joc, la teva escala farà de toc. Si tu m'atrapes no et besaré, si jo t'atrapo perdonaré que no m'estimis. Ja em somriuràs. Si et cau la trena jo et faré el llaç.

Abril. 1987 Aquesta primavera potser la més bonica de la meua vida. M'imagine un nou encontre. Li he telefonat varies vegades. No hi era.Va dir-me que aquests dies se'n volia anar a l'estranger. I jo com una adolescent, sense poder controlar el meu desig de sentir la seua veu,tremolant davant el telèfon i tractant de memoritzar el seu número. Deuria d'avergonyir-me del meu comportament però em sent tan feliç...- he dubtat a l'hora d'escollir el qualificatiu- Sí, em sent feliç, com si començara a viure de bell nou, amb il·lusió, amb esperança...Sí, encara que el dolor em tenalle les entranyes i la pena m'omplia els ulls de llàgrimes ho dic, ho expresse, per què no ho hauria de fer? No sé el que pot durar, ignore la consistència real de la meua felicitat, però no m'importa, sé que almenys ara és així Hi ha tan pocs moments en la vida com aquests...Tanmateix existixen, és cert que existixen, que no son producte d'un romanticisme decadent. Fins...

Vagarege per antigues senderes cercant los dolces roses oblidades a la terra calenta dels teus llavis. Més em perd en l'absència al pòrtic de la glòria de la teua tendresa que m'ignora. I retorne a la fredor inhòspita del meu llit.

Genio de España: José Manuel Rodríguez Delgado por Jesús Romero Samper" Una aproximación biográfica a un paradigma para los científicos en España José Manuel Rodríguez Delgado nació en Ronda (Málaga) el 8 de agosto de 1915. Movido por su incipiente y temprano interés por la Medicina, se trasladaría a Madrid para cursar estudios universitarios, llegando a ser profesor adjunto de Fisiología. Poco después sería contratado como investigador por el Consejo Superior de Investigaciones Científicas, donde comienza a trabajar en el área de la Neurobiología. Durante el curso 1935/36 ayudó a Severo Ochoa a preparar sus oposiciones a la Cátedra de Fisiología de Santiago de Compostela . Conocedor de su creciente prestigio, en 1950 el profesor John F. Fulton, de la Universidad de Yale (Estados Unidos), le invita a colaborar con él. Permanecería en Yale más de veinte años, llegando a conseguir, en 1966, la Cátedra de Fisiología y la dirección del laboratorio de Neurobiolo...

He estat reflexionant sobre aquest article, publicat anteriorment, LES DONES DE LA MEUA GENERACIÓ, en el que Gamboa ens fa un retrat molt bonic, si bé es cert, al meu entendre, que és tracta d'un retrat però..retocat. M'explique. Gairebé tot el que l'autor, l'escriptor colombià Santiago Gamboa, diu en el seu article no sols és bonic, sinó que és preciós, però no és del tot veritat. Que resulta molt gratificant que algú faça una descripció tan deliciosa de nosaltres; sens dubte. Amb tot, no sé en quin indret de la meua consciència, passat el primer moment d'eufòria,-a tothom li agrada eixir bé en la foto- em vaig quedar ruminat-lo. Estic d'acord en que en alguns aspectes va ésser una època gloriosa. En plena joventut vam descobrir una nova manera de fer música, una música i unes cançons diferents i transgressores que podien significar un punt d'inflexió. És cert que van viure els resultats de la revolució sexual dels 60, però de diverses maneres. La...

diumenge, 5 d'abril 1987 Elisa, a qui havia conegut a la Menendez de Santander, l'estiu passat, era pediatra, i vivia a Madrid, divorciada i sola. Havia sobreviscut a una leucèmia. Des d'aleshores no havíem perdut el contacte, ens escrivíem de tant en tant i ens visitaven esporàdicament. Ara s'hi trobava a la meua casa de camp passant uns dies. Açò s'acaba. Soc conscient de que estic tancant les darreres pàgines de la primera part de la meua vida. El que deixe enrere, família, amics, gent estimada...el poble, escenari del meu drama. Ara em llance sense xarxa a la recerca del jo ignorat o quelcom així; sona un poc tòpic. Més endavant caldrà fer una reflexió seriosa. Ara mateix em sent tan bé que no podria enyorar res. El que m'espera, una vida plena de possibilitats, gent i llocs per conèixer. Una coneixença, potser, que m'aporte un poc de tendresa, no sabria dir com la necessite...No he de fer-me il·lusions car "les il·lusions son obscenes...

: baratices - coisas bonitas , de escrever L'altre dia en un bloc d'una portuguesa, Ana Barata, vaig trobar aquest article, el seu autor és l'escriptor colombià Santiago Gambôa, i en llegir-lo el vaig trobar tan encertat i ple de gràcia, que m'he permès la llibertat de traduir-lo per incloure'l... LES DONES DE LA MEUA GENERACIÓ ...elogi profundament merescut! Hui tenen quaranta i molts anys, fins i tot més de cinquanta, i son belles, molt belles, però també serenes, comprensives, sensates i sobretot endiabladament seductores, això a desgrat de les seues incipients pates de gall o d'aquesta de la cel·lulitis que senyoreja les seues cuixes, però que les fan tan humanes i tan reals. Formosament reals. Quasi totes, hui, han estat casades i divorciades, o divorciades i casades, amb la intenció de no equivocar-se en el segon intent que de vegades és una manera d'apropar-s'hi al tercer o al quart. Què importa? D'altres, gairebé poques, mantenen un p...

Els sentia avalotar al pati a l'hora d'esplai mentre ordenava les llibretes amuntegades damunt la taula de la mestra. - Mireu allà, en aquella finestra! Jo la he vista! Ho jure, ho jure...- deia el Benji del pati estant, amb les galtes enceses i suant com una botija, tot assenyalant la foscor del buit d'una finestra que s'obria a la part de dalt d'un vell habitatge. Em vaig quedar escoltant i també, inevitablement, vaig eixir de l'aula i alcí la vista cap amunt per observar-la. Fins aleshores gairebé no m'havia adonat de la seua existència. Per a mi no era més que una forma obscura que es retallava contra una pared de maons. Què hauria allà dalt, dins d'aquella obscuritat? Els menuts miraren bocabadats. - Què dius que has vist, Benji?- li vaig demanar eixint al pati. - He vist una bruixa. És una bruixa més lletja que un pecat, abocant-se a la finestra.- Els altres, hi miraven però no gosaven contradir-lo. - Es vella i negra.- continuà- Jo la he...