Memòries de la desmemòria 12



Consignar els fet que conformen una vida- varies vides- és un parany, ja que mai es pot delimitar la seua pròpia complexitat mai es poden contar els fets asèpticament sense projectar els propis fantasmes, sense fer valdre les pròpies raons...Així que m'acontentaré tan sols en reflexionar sobre alguns punts que m'oferixen algun interès.

Dit açò manifeste la meua necessitat de distanciar-me del fets, per raons obvies, així que passaré a narrar-los en tercera persona.

Durant aquells darrers dies va tindre la oportunitat de parlar de records, de vivències compartides amb diverses persones, amigues, germanes...I se'n havia pogut adonar, amb una perplexitat ingènua, que els records que ella creia haver conservat intactes, fins i tot amb certa aroma d'immortalitat, les altres se'ls havien desestructurat a tal punt que semblaven gairebé no recognoscibles. Qui feia trampa? es demanà. La feien tots, és clar-va pensar- Cadascú els adobava a a la seua manera, els deformava allargassant i eixamplant arbitràriament certes zones o envoltant-los d'un vel subtil per a embellir-los, si escaria, o bé intensificaven les ombres per ressaltar el dramatisme de la situació. Tot i que de vegades es recorria a acolorir-los a la babalà per tal de dotar-los d'un matis humorístic...Aleshores era evident que hom manipulava el passat en funció d'uns interessos quasi sempre inconscients de la mateixa manera que eix mateix passat les manipulava a elles al seu torn, a l'hora d'enfrontar noves situacions.

Aquell dissabte va tornar de la platja on hi havia passat un parell de dies, invitada per la seua germana, prenent el sol, nadant i pensant quasi tot el temps en aquell home. Atès que no hi havia pogut posar-se en contacte amb ell, les dues setmanes que seguiren a la seua coneixença, se li feren extraordinàriament llargues.

En aquells moments, però, no era ell el centre del seus pensaments sinó la seua germana. Llavors va comprendre que havia arribat el moment de no contar-se més mentides sobre la naturalesa de la seua relació. La seua havia estat de sempre una història negra. Les actituds conciliadores mai no li havien aprofitat de res. Per primera vegada es va plantejar si havia arribat l'hora d'allunyar-se d'ella definitivament. S'admirà de la fredor amb la que contemplava aquesta possibilitat.

Si tornava la mirada al passat retrobava invariablement la seua presència dominant. Ara ho recordava sense experimentar dolor, amb una completa indiferència. Li havia amargat els anys de la seua infantesa tant com va poder. Encar que aquell període fou tan ric, tan ple d'emocions, que l'altra no va tenir la força suficient per a determinar-la. Almenys els primers anys de la seua vida, els que varen passat separades, després, però, la seua ombra va caure al seu damunt com una maledicció.

Se la passava controlant-la, desbaratant-li qualsevol iniciativa, de vegades la ridiculitzava per una ximpleria. La espiava per tal de descobrir tots els seus possibles secrets. Al seu voltant hi va crear una atmosfera tan asfixiant, que a l'inici de la seua adolescència li va fer desitjar la mort. I per què?. Era la major, de caràcter rebel, no hi va haver manera de fer-li respectar unes mínimes formes de convivència. Els pares es van reconèixer impotents. Potser li adjudicaren prematurament excessives responsabilitats. Ofegats per l'excés de treball no havien tingut temps ni preparació per supervisar com calia la seua conducta. Després d'uns anys havia esdevingut un ésser tirànic capaç d'imposar la seua voluntat a la resta de la família i allà on fora.

Al seu costat ella només aspirava a passar inadvertida. Llavors era com una ombra vestida amb l'uniforme del col·legi. Se sentia com si no fos ningú, sense dret ni a emetre una queixa, ni a expressar les seues necessitats, ni esperar res, tan sols desitjava que la ignoraren. D'alguna manera havia comprés que el mer fet de la seua existència, ja constituïa un dificultat afegida a les moltíssimes que havien d'enfrontar els altres. Aleshores tenia el convenciment de que no comptava ni amb l'afecte ni amb la comprensió de ningú, ni encara la dels seus pares. Tan implicats estaven en la seua pròpia problemàtica de parella que els era impossible considerar la situació de les seues filles, aproximar-s'hi, compartir ni de lluny el seu món.

Vivia en un aïllament total. Els seus sofriments tenien un doble origen, per una banda el que li produïa el col·legi de monges en el que cursava els estudis; la rígida disciplina, l'amenaça constant de les notes i informes sobre la seua conducta i el seu rendiment, la manca de llibertat, l'absència de joc, l'enfonsament de tot aquell petit univers que havia gojat durant la seua infantesa. Per altra banda la pena que li produïa la situació familiar, les discòrdies entre els seus pares, els maltractaments que s'infringien...

Aquell entorn li va generar un continu estat d'ansietat que li causaria greus repercussions al llarg de tota la seua vida.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies