Crònica de la tendresa XII

A Ramir els dilluns el duia el seu iaio Cosme que era viudo i vivia al carrer del Molí. Era un home d'aspecte agradable, reposat en el parlar i molt correcte en el tracte. Sempre venia amb temps per preguntar-me com es portava el seu net i de passada fer una xarrradeta amb la mestra. A mi m'agradava sentir-lo parlar amb la gràcia i la parsimònia de les persones grans. M'havia anat explicant que ell des que va morir la seua dona, al cel sia, es va quedar orfe. Hi havien passat molts anys i encara l'enyorava__ deia__ S'ocupava d'un trocet de terra que tenia a l'horta, plantat de fruites i hortalisses, on anava tots els dies amb bicicleta. També s'endreçava la casa i feia el mercat. De la roba s'encarregava una veïna perquè no els hi volia donar-los faena als fills.

            __ Hui no fa molt bona cara, senyor Cosme.- li deia de vegades- potser no ha descansat bé...

            __ Gens ni miqueta na Francesca. Dorm molt poc jo, i sovint m'alce i fet un nyap. El reuma, si no fos pels dolors...Ara, que ja he de veure'm perdut per a prendre'm una aspirina. No li tinc fe als medicaments.

            __ Home, si no ni ha més remei...

            __ Ai, si vostè sabera el que que jo tinc passat...__ em deia__En temps de guerra...Allò si que foren calamitats. Si m'hagués vist quan vaig tornar del camp de concentració... No em coneixia ni ma mare. Perquè jo, na Francesca, vaig ser soldat de la República, nasqué republicà i em moriré republicà.__Digué baixant la veu.__ En què hem quedat, eu! en què hem quedat... No tinc res que agrair-los a tota aquesta gent, ben al contrari...__ i feia un gest de no vol parlar__ Ara se'ls ompli la boca parlant de democràcia, però són els mateixos, crega'm que s'ho dic jo. Ja veurem com es presenten les coses, perquè jo no les hi veig massa clares.

Li tenia vertadera veneració a la radio, i com que, segons deia, dormia poc, aquesta li feia companyia en les llargues nits de soledat voltades de silenci.

Un dia, en tornar de les vacances de Nadal, el vaig veure aparèixer amb el Ramir de la mà i una cosa embolicada amb l'altra.

             __ Prenga- digué, amb to confident.__ allargant-me el paquetet- És per a vostè.

             __ Què diu, senyor Cosme, és que em porta algun regal?- Vaig desfer l'embolic tot mirant-lo amb un gest de amable reprovació. Era una radio de transistors.

             __ Però... home- vaig protestar.

             __ Res. Aquest és per a vostè, que es porta molt bé amb el xiquet. Me l'han dut de Melilla...__

No sabia com agrair-li- ho; el seu gest em va emocionar. Li vaig donar un bes a la galta marcida. Després em vaig adreçar a la porta de l'Illa i vaig obrir perquè anaren entrant els menuts que ja esperaven a l'entrada; en girar-me per tancat vaig veure Cosme com m'esguardava dempeus a la vorera d'enfront.