Crònica de la temdresa (XII)

En obrir la meua carpeta de cartes...

un dels regals més estimats, uns fulls blancs m'invitaven a escriure. Me'ls vaig mirar amb recança. Ordenadament ocupaven el seu lloc, els sobres i els segells al seu departament. Un petit calendari em parlava de dies, setmanes i mesos...Amb la malicia que sempre m'havien fet els calendaris, quasi tanta com el rellotge...el temps. El temps se m'esmunyia com l'arena entre els dits, desfent-se, sempre desfent-se implacable, rítmic.


Sílvia estimada:


Cóm et trobe a faltar des d'aquest exili voluntari on he vingut a raure. Com resta d'allunyada la nostra companyonia dels primers anys de professió, quan ens faltava de tot menys ignorància. Ara tampoc és que anem tan sobreres...però hem guanyat si de cas en experiència.


Te'n recordaràs amb quines ganes de començar a treballar ens vam presentar a aquell únic centre, del poblet que ens van adjudicar només aprovar la oposició. Van ser uns anys plens de dificultats. No ens agradava l'escola d'aleshores, volíem introduir canvis, i, amb modestos recursos i complides dosis d'il·lusió, ens llançarem a realitzar els nostres somnis.


En aquell moments no sabíem encara la que se'n vindria damunt. Eren els darrers anys de la dictadura i es respirava, sobretot, un ambient d'incertesa. A desgrat, en part per la nostra joventut i en part per la desinformació de l'època, nosaltres, vivíem centrades en el nostre treball i amb el cap ple de projectes.


Malgrat tot ens ho passàrem bé. Els pisos per a mestres que ens proporcionà l'Ajuntament van contribuir a fer més propera la nostra convivència. Mentrestant vam anar passant els primers anys. Recorde les nostres eixides amb les altres companyes en el teu cotxe, per acudir a les reunions clandestines de caire polític i sindical, i als recitals dels cantautors que en aquells moments ens feien vibrar d'emoció i d'esperança. Llavors fou quan vam iniciar alguna relació més seriosa que, com en el cas de Lena, va acabar en un bon matrimoni.


Em preguntes en la teua darrera carta com em trobe ara. No sé si sabria explicat-t'ho. Tu saps de sempre que mai no he gaudit de bona salut. El meu estat s'agreujà a ran de la malaltia i la mort de la meua mare. Em sent molt cansada d'ànima i de cos, tinc molèsties o més bé dolors per diverses parts del cos. De tant en tant se m'apodera una gran debilitat i no trobe esma per a fer gairebé res. Aquests símptomes en compte de millorar s'accentuen amb el temps. El que més em preocupa és la dificultat que tinc per concentrar-me i de vegades la sensació d'estar surant, de falta d'estabilitat. Amb tot encara puc fer gairebé una vida normal.

No negue que l'evolució de meu matrimoni puga haver influït en el meu estat. Amb tot era bastant previsible el distanciament entre Joel i jo. Ambdós ens varem casar amb la persona equivocada. Com saps ell va mamprendre fa temps el camí de la política. Ara té un càrrec important dins el partit i porta just la vida que li agrada. Mentre que jo, considerant la inconsistència de la ostra relació, vaig optar per una separació temporal, cosa que ell va li vingué molt bé perquè així es sentia més lliure per assumir el compromisos que l'imposava la nova situació. Saps tan bé com jo que no teníem futur, ho hem parlat moltes vegades. Ara m'estime més no recordar les atzaroses contingències de la nostra història; cal també que em done temps a mi mateixa per a distanciar-me emocionalment de les seues implicacions.


M'alegre de que tu i Carla hageu sigut capaços finalment d'assumir la vostra relació de parella amb totes les conseqüències, cosa que em mereix un gran respecte...


Espere que aquest estiu puguem passar uns dies juntes. Hem de parlar de moltes coses.


Reb una forta abraçada,


Francesca


En dipositar el paper plegat dins el sobre vaig escriure l'adreça amb lletra clara. Després, com solia fer en acabar la jornada, vaig desar acuradament els fulls en la carpeta. Un lleugera pena m'entelà els ulls per un moment. Obrí un calaix de la taula i vaig ficar-la dins.