Memòries de la desmèmòria 13
 |
| autora, Barbara Wijnveld |
Mentrestant jo tenia un cafís de problemes per resoldre. La situació a casa era cada vegada més tensa. Els fills no van comprendre res, o potser no els ho havia sabut explicar com calia. No ho sé. Per a ells jo era l'única responsable. Es respirava un ambient dramàtic molt de malgrat; per evitar-ho estava disposada a tot, a totes les renuncies, a avenir-me a quasi totes les exigències, al que fos. Tractava d'enfrontar les coses serenament, massa serenament potser. De vegades em trobava discutint acaloradament amb mi mateixa. De vegades sentia la necessitat de perdre el control i expressar el meu enuig, de cridar-los a tots a la cara les raons que m'havien induït a prendre aquella decisió, la sensació d'estafa, d'haver vist al llarg de tots aquells anys caure a trossos els meus somnis; enfonsar-me en la més abstrusa obscuritat, la meua ruïna física i mental, fins arribar a perdre tota esperança.
Sovint experimentava un sentiment d'hostilitat molt proper a l'odi que em colpia, llavors, incapaç de permetre'm la seua expressió, el transmutava inconscientment en una profunda indiferència.
Va arribar el moment de la cita. Quan vaig baixar del taxí em vaig adonar de que ell no havia aplegat encara. En aquell moment sentí un estremiment. Em vaig creuar la jaqueta i vaig alçar el cap. La nit d'aquell dissabte davallava escampant les ombres per la ciutat. Temia que no apareguera. Sentia estrany el so dels meus talons sobre el paviment de l'amplia esplanada. Vaig mirar una vegada més el rellotge. Per uns instants em vaig sentir absurda, perduda en aquell lloc i potser esperant un impossible. Passaren uns minuts més. Per fi va aparèixer. Es va disculpar breument, venia d'una reunió. I proposà que anàrem a sopar a un restaurant molt discret que ell coneixia.
En l'entremig em demanà com anava tot i li vaig explicar que havia tingut molta sort en trobar un pis, que era just el que necessitava, en un lloc on vivia una amiga meua. Ja hi havia tancat el tracte i m'havíem proporcionat les claus. Les coses estaven eixint millors del que pensava, li vaig comentar.
Quan ens vam posar a taula i ens portaren una botella de vi, vaig començar a sentir-me un poc millor. Pel que feia a la meua situació personal li vaig contar per damunt com anava desenvolupant-se, tot intentar no mostrar-me tal com estava d'afectada, fins i tot donar-li a la conversa un to optimista. Ell m'escoltava sense a penes interrompre'm.
Ja anàvem pel primer plat quan inesperadament es quedà mirant-me i em digué:
- Estic casat.
- Perdona...
-Sí, ho has sentit bé.
-Això no és el que em digueres a Madrid. Recordes?. Jo et vaig comentar que em trobava tramitant el divorci...i tu llavors em digueres que et trobaves en la mateixa situació...- Aleshores ve fer menció de tocar-me el front amb els dits mentre m'amollava:
-Ho entendries malament...- Va dir amb una naturalitat que ratllava en el cinisme. Aquelles paraules em vam fer l'efecte d'una bufetada.
-A veure si ho entenc...
- No hi ha res que entendre. Podem sopar junts. Som persones civilitzades. No?
-Jordi, crec que no veiem les coses de la mateixa manera. Jo, jo no t'hagués proposat...Bé, vull dir que no estaria ací, amb tu...si... I no em digues ara que aquest és el meu problema- Un silenci espès s'instal·là entre nosaltres. Mentrestant em va omplir la copa. Vaig encendre una cigarreta. Observava la seua transformació, estava distant, com si res d'allò tingués res a veure amb ell.
- Demanaré el compte i anirem a prendre una copa. Amb feixuguesa vaig obrir la bossa per cercar el portamonedes i se'm va caure la jaqueta a terra.
-Deixa-ho et convide jo.- Caminàrem pels carrers estrets del barri antic. Llavors em vaig adonar que érem dos estranys que no teníem res a dir-nos. Sabia que em caldria temps per encaixar el tràngol però m'adonava de que no tenia cap sentit prolongar aquella situació.
- Escolta,- em digué en eix moment- podíem anar a un pub que tenen molt bona música. A tu t'agrada la música. No?
- Volguera tornar a casa. Estic cansada.
-Comprenc. Et portaré, tinc el cotxe aquí, aprop...
- No, no cal m'estime més prendré un taxi- i vaig iniciar un gest de comiat.
- Jo..."ai sorry..."
- I dis-me, quín era el pas següent? A veure si ho endivine, una anònima habitació d'hotel, una revolcada...i tal dia un any. No, gràcies, conec formes més gratificants de perdre el temps. Adeu Jordi.
Sovint experimentava un sentiment d'hostilitat molt proper a l'odi que em colpia, llavors, incapaç de permetre'm la seua expressió, el transmutava inconscientment en una profunda indiferència.
Va arribar el moment de la cita. Quan vaig baixar del taxí em vaig adonar de que ell no havia aplegat encara. En aquell moment sentí un estremiment. Em vaig creuar la jaqueta i vaig alçar el cap. La nit d'aquell dissabte davallava escampant les ombres per la ciutat. Temia que no apareguera. Sentia estrany el so dels meus talons sobre el paviment de l'amplia esplanada. Vaig mirar una vegada més el rellotge. Per uns instants em vaig sentir absurda, perduda en aquell lloc i potser esperant un impossible. Passaren uns minuts més. Per fi va aparèixer. Es va disculpar breument, venia d'una reunió. I proposà que anàrem a sopar a un restaurant molt discret que ell coneixia.
En l'entremig em demanà com anava tot i li vaig explicar que havia tingut molta sort en trobar un pis, que era just el que necessitava, en un lloc on vivia una amiga meua. Ja hi havia tancat el tracte i m'havíem proporcionat les claus. Les coses estaven eixint millors del que pensava, li vaig comentar.
Quan ens vam posar a taula i ens portaren una botella de vi, vaig començar a sentir-me un poc millor. Pel que feia a la meua situació personal li vaig contar per damunt com anava desenvolupant-se, tot intentar no mostrar-me tal com estava d'afectada, fins i tot donar-li a la conversa un to optimista. Ell m'escoltava sense a penes interrompre'm.
Ja anàvem pel primer plat quan inesperadament es quedà mirant-me i em digué:
- Estic casat.
- Perdona...
-Sí, ho has sentit bé.
-Això no és el que em digueres a Madrid. Recordes?. Jo et vaig comentar que em trobava tramitant el divorci...i tu llavors em digueres que et trobaves en la mateixa situació...- Aleshores ve fer menció de tocar-me el front amb els dits mentre m'amollava:
-Ho entendries malament...- Va dir amb una naturalitat que ratllava en el cinisme. Aquelles paraules em vam fer l'efecte d'una bufetada.
-A veure si ho entenc...
- No hi ha res que entendre. Podem sopar junts. Som persones civilitzades. No?
-Jordi, crec que no veiem les coses de la mateixa manera. Jo, jo no t'hagués proposat...Bé, vull dir que no estaria ací, amb tu...si... I no em digues ara que aquest és el meu problema- Un silenci espès s'instal·là entre nosaltres. Mentrestant em va omplir la copa. Vaig encendre una cigarreta. Observava la seua transformació, estava distant, com si res d'allò tingués res a veure amb ell.
- Demanaré el compte i anirem a prendre una copa. Amb feixuguesa vaig obrir la bossa per cercar el portamonedes i se'm va caure la jaqueta a terra.
-Deixa-ho et convide jo.- Caminàrem pels carrers estrets del barri antic. Llavors em vaig adonar que érem dos estranys que no teníem res a dir-nos. Sabia que em caldria temps per encaixar el tràngol però m'adonava de que no tenia cap sentit prolongar aquella situació.
- Escolta,- em digué en eix moment- podíem anar a un pub que tenen molt bona música. A tu t'agrada la música. No?
- Volguera tornar a casa. Estic cansada.
-Comprenc. Et portaré, tinc el cotxe aquí, aprop...
- No, no cal m'estime més prendré un taxi- i vaig iniciar un gest de comiat.
- Jo..."ai sorry..."
- I dis-me, quín era el pas següent? A veure si ho endivine, una anònima habitació d'hotel, una revolcada...i tal dia un any. No, gràcies, conec formes més gratificants de perdre el temps. Adeu Jordi.
Comentaris