Entrades

Memòries de la desmemòria cap 04

Imatge
  diumenge, 20 de Frebrer, 1987 -Perquè jo et vull...bé- Va dir la seua veu per telèfon.- i no volguera perjudicar-te. En algun moment vaig sentir una burxada de gelosia, i em vaig espaordir d’aquest sentiment. Una mena de ràbia m’abocava a pensar “ no estic disposta a compartir-lo amb ningú". Així que m’estime més donar per acabada la nostra amistada...Una mena d’enuig amb mi mateixa i sobretot amb ell. Quan vam estar parlant el cafè, ell em va explicar que havia conegut una dona de la meua edat en una tertulia literària a la que sovint solia acudir.-També li agrada escriure. Té dos fills. És molt agradable. Qualsevol dia te la presente- I jo que sí, que bé, sense massa entusiasme, mentre pensava, “per això ell tampoc m’ha tocat durant tot aquest temps...”. Hagués volgut prestar-li més atenció però no era el lloc ni el moment. En qualsevol cas em trobava massa alterada, i amb prou treball aconseguia donar-li un to de de naturalitat a la convers...

AFORISMOS

Imatge
Friedrich Nietzsche Diu Nietzsche: "És el meu desig dir amb deu frases allò que tots els altres diuen amb un llibre, allò que tots els altres no diuen amb  un llibre" .  Depurat i purificat al llarg d'años, este propòsit, que no és només de concentració, sinó que implica el que es diu i el que no es diu, convertí a Nietzsche amb el máxim creador d'aforismos amb el sentit estricte de la paraula, fins al día de hui. Antonio Machado, fi catador dels aforismos de Nietzsche, li fa dir a Juan de Mairena: "Tingué Nietzsche a més de talent i  malicia de veritable psicòleg -cosa poc freqüent entre els seus paisans-, d'hombre que veu molt al fons de sí mateix i apedrega amb ses pròpies entranyes al seu proïsme...Jo vos aconselle la seua lectura, perquè fou un mestre de l'aforisme i de l'epigrama" Andrés Sánchez Pascual 14) Morir per la verita t . - No aniríem a la foguera por les nostres opinions: no es...

Crònica de la tendresa - (I)

Imatge
Vaig arribar a l’Illa a la tardor d’un any qualsevol... La vella illa era un espai ombrívol sota les fulles daurades i el verds malaltissos que guaitaven per sobre el mur, amb la porta petita de fusta corcada. Una Illa de sol tardorenc i coloms que aletejaven, en curtes corregudes, dels arbres del pati als terrats de les cases veïnes; i altra volta al colomer de fusta pintada d’un blau cridaner. Que lluny restaven ja les passades escales del meu vol per antigues escoles. Sí, llavors vaig arribar a quell poble, con si una fada, en adonar-se dels meus desitjos, m’hagués transportat allà. Mirava al meu voltant, amb ulls nous coses velles, tot consumit pel temps. L'aula quadrada i reduïda tenia dues finestres, una donava al carrer, l'altra al pati. El comú era un retret antic amb una tarima de fusta i una porta de fusta també plena d'escletxes. Al costat hi havia una pica per rentar-se les mans i una font amb una aixeta de llautó  ben concorreguda de vespe...

Crítica i autocrítica, Ovidi Montllor

Imatge
Tancat a casa la major part del temps, no sóc amant de llepar, no tinc déus, ni pensament de trobar-me en tal cas. Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus El meu treball el demostre com puc. I tant com puc, em done tot a ell. Millor, pitjor...El judici és vostre. I amb l'ofici, arribaré a ser vell. Llavors veurem quina retribució em tocarà en tant que jubilat. Si dic això, és perquè com he dit, no sóc amant de llepar un sol dit. Jo sé que vaig amb les meues cançons saltant històries, saltant situacions. Ara dic groc, i després passe al verd. Sé que és difícil seguir-me l'explicat. Per tant, per tots em vaig a presentar: Jo ací explique a la meua manera uns fets, un temps, una estima, una idea. Jo sóc l'artista el cantant, el pallasso. Per a uns pollet, per a altres una fera. Com bé veureu, no arribe a l'u setanta. Si com he dit al bell començament sóc dels qui resta a casa el major temps, no és pas per boig, ni per sentir-me estrany. ...

Reconocimiento y acercamiento a los nómades

Imatge
"Y acordaron que la lluvia Es una manera de ser que tiene el agua." Los nómades son seres humanos que descienden de los monos y descienden de las lunas y de las enredaderas. Descienden de todo lo que se traslada desde las alturas buscando abastecimientos o descubriendo alcance Los monos de los cuales descienden, no pertenecen a la rama de los tres monos sabios que se tapan los ojos, los oídos, y las bocas. Pertenecen a la rama de los monos que descubrieron las sombras quietas de la luna y las sombras cambiantes y bellas de ellos mismos y de todas las cosas de la tierra. Los nómades tienen alas para volar pero cuando andan por la tierra y tienen frio, transforman sus alas en bufandas. Cuando tienen sueño las transforman en almohadas y cuando llueve no las transforman en paraguas y caminan bajo la lluvia mojándose las alas. Lía Schenck , El retorno de los nómades

Memòries de la desmemòria cap 03

Memòries de la desmemoria Febrer 1987 Un dia qualsevol. Cada nit, quan me’n vaig a dormir, pense: hui ha estat el dia de...la renúncia. Ahir el dia de l’entrevista amb Joan, abans de la conferència, l’altre dia el de la proposta: assistir a una obra de teatre, i dissabte el dia de la carta La tristor dels dies passats han derivat en certa perplexitat. Què m’hi està passant?. Quins son els meus sentiments respecte a ell ?. Quin misteri som les persones que solem caure en les contradiccions més evidents. Tot el meu equilibri, tot l'autocontrol alterat per la seua sola presència. Li contí alguns aspectes de la meua situació, evitant deliberadament tot allò que poguera contribuir a definir ni de bon tros la nostra relació. Els meus projectes personals l’exclouen per complet. Ell només és una persona que em fa vibrar, recuperar una part de mi que creia perduda per sempre més; però m’angoixa i de vegades pense que...

versión española de "La decrecita"

El decrecimiento El decrecimiento es el elogio del ocio, de la lentitud y de la duración; respeto por el pasado; ser conscientes de que no hay progreso sin conservación; indiferencia por las modas y por lo efímero; atenerse al saber de la tradición; no identificar lo nuevo con lo mejor, ni lo viejo con lo antiguo, el progreso con una serie de concesiones, el conservadurismo con la cerrazón mental; no llamar consumidores a los compradores, porque la finalidad de adquirir no es el consumo sino el uso; distinguir la cualidad de la cantidad; desear la alegría y no la diversión; valorar la dimensión espiritual y afectiva; colaborar en lugar de competir. El decrecimiento es la posibilidad de realizar un nuevo Renacimiento, que libere a las personas de su papel de instrumentos del crecimiento económico y recoloque la economía en su función de gestionar la casa común a todas las especies vi...

La decrecita

La decrecita La decrecita è elogio dell’ozio, della lenteza e della durata; rispeto del passato;indifferenza alle mode e all’effimero, attingere al sapere della tradizione; non identificare il nuovo col meglio, il vechio col sorpassato, il progresso con una sequenza di cesure, la conzervazione con la chiusa mentale; non chiamare consumatori gli acquirenti, perché lo scopo dell’acquistre non è il consumo ma l’uso, distinguire la qualità dalla quantità; desiderare la gioia e non il divertimento; valorizzare un nuovo Rinascimento, che liberti le persone dal ruolo di strumenti della crescita economica e ri-collochi l’economia nel suo ruolo di gestione della casa comune a tutte especie viventi in modo che tutti i suoi inquilini possano viverci al meglio. Mauricio Pallante Fondatore del Movimento della Descrescita Felice                 ...

Memòries de la desmemòria cap 02

Febrer, 1987 Consignar els fets que conformen una vida és una tasca tediosa; així que em limitaré a ressenyar els més significatius, o els que, encara que aparentment no ho siguen, continguen per a mi alguna mena d'interès. Narrar una cosa és seleccionar-la, destacar-la de la resta amb la que es troba barrejada; aillar-la, donar-li un sentit , adjudicar-li uns valors que ens delaten en tot moment, ja que és clar que quan escrivim ens mostrem més despullats que mai, més sols i vulnerables que mai, però també més vius; més dins de la nostra pell, a través d'aqueix intent d'identificació que significa el fet d'escriure. Milan Kundera diu que escrivim perquè els nostres fills no ens escolten. Potser sia així, potser sia un desig tenaç de fer-nos escoltar, d'arribar als altres, o pot ésser també un intent d'ordenar, d'abarcar els fets i les persones, les vides que ens commouen...per comprendre'ls. Aquesta nit passada he somiat que duia barret, i m...

LES ILLES de Vicent Andrés Estellés

Imatge
Ai la corranda de les illes les verdes filles de la mar s'agronsaven als balancins la gavina de bon matí se'n fuig de l'illa va reviure el nocturn epitalami de leda amb l'illa sobre els llençols blancs tenia tot l'eixovar fet amb les inicials brodades a mà ben estovat dins els calaixos de la còmoda quin perfum conjugal de la terra de taronges anuncia les illes i ataranta i atreu els navegants em muir per una illa que no vol saber res de mi cante a popa en la nit de la mar de sirenes de mariners ah conta'm illa tots els teus amants i aquell grumet que es va matar per tu illes oh illes totes a floretes quina vivacitat de colors donava gust la vida i pelava la taronja amb les dents aquell tic tac de cor dels fars fotografia en la nit tots els vaixells que arriben amb els nàufrags en tones les illes de la mà dels arxipèlags tots els matins anaven a l'escola mossegaven el llàpis mirant per la finestra la un...
Imatge
un moribund us prega encara amb un fil de veu parleu-me de les illes ¿és de debó que eivissa s'ha casat?
Imatge
He estimat molt una illa ella volia ésser lliure i no es volia casar alegre i graciosa com una palmera
Imatge
M´he enamorat d'una illa però ella no em fa cas em moriré de mala seguida.

Les illes Vicent Andrés Estellés

Imatge
si jo fos ric faria col.lecions d'illes les trauria al balcó com cantarien.

Les Illes Vicent Andrés Estellés

Imatge
La mar floria en roses en magranes en cistelles verdes ai com floria

Les illes, Vicent andrés Estellés

Imatge
Illes de cap al tard com us enyore llimes i taronges volaven les parres.

Autorretrats de Llum

Imatge

Memòries de la desmemòria 01

Imatge
                                                            Autora: Brooke Shaden dimecres, 2 de febrer, 1987 Quants plans deturats, quantes coses per fer, petites coses que guarden el seu temps, impertorbables, mentre que envellixen, com tot, com tots, a casa, a l'escola... eixes coses que sempre poden esperar, unes cartes per escriure... unes visites per fer. Irene em tocà ahir des de Madrid, preocupada pel meu silenci. Les paraules se'm queden curtes; potser per això en les etapes més fosques m'empare en ell. Ahir diumenge vaig eixir amb Alba i anàrem a un pub. Per a ella tot és bo i positiu, sembla que ha arribat al "nirvana"- em dic per a mi-.De seguida faig una valoració més justa. Ella, després de tota una vida de dificultats, ha assolit un equilibri per a mi impensable. Es mereix admiració i el re...

Memòries de la desmemoria- Pròleg

Quan passe el temps i les coses canvien potser ja no recorde el que passa ara, tal vegada el meu cap estarà ple de boira i no sia capaç d'enfilar uns rengles...He desitjat tant perdre la memòria per no recordar tots allò que em fa patir...Tant els ho he demanat als deus, que ara tem que el meu prec haja sigut escoltat i tots els dies de la meua vida esdevinguen com una gran taca de tinta. Tinc por de perdre el meu passat, és l'únic que tinc. Per això he d'escriure, ací, en el silenci de la meua habitació, mentre veig enfosquix-se les vesprades cada dia i com davallen vestides de dol cap a la nit. Jo sé que, almenys així, podré salvar quelcom d'aquest naufragi. Mentres puga. He d'intentar-ho si més no. Sóc conscient que de vegades, sotragada per la força de les meues emocions, les paraules seran embastades a orri, per bé que intente reflectir la realitat, amb el temps dubtaré si he estat fidel al meu propòsit. D'altres no tindré el coratge de ser sincera...de s...

Una nòmade a Sicília

Imatge
Una taca d'ocre des dels núvols, simfonia en blaus. On és el vent, i la pluja, i la boira? son aprop, companys de viatge, mormola el vent, guaiten al capdamunt d'un cimal o embolcallant un poblet de conte amb carrers empedrats. Quan arriba el sol vesteix de colors els paisatges grisos, les ciutats, les cases i les finestres xisclen de goig, Els arbres esclaten en crits de verdor. Les flors d'ametllers canten amb veus rosades i blanques i la mar enamora amb notes de tons infinits.