Memòries de la desmemoria- Pròleg

Quan passe el temps i les coses canvien potser ja no recorde el que passa ara, tal vegada el meu cap estarà ple de boira i no sia capaç d'enfilar uns rengles...He desitjat tant perdre la memòria per no recordar tots allò que em fa patir...Tant els ho he demanat als deus, que ara tem que el meu prec haja sigut escoltat i tots els dies de la meua vida esdevinguen com una gran taca de tinta. Tinc por de perdre el meu passat, és l'únic que tinc. Per això he d'escriure, ací, en el silenci de la meua habitació, mentre veig enfosquix-se les vesprades cada dia i com davallen vestides de dol cap a la nit. Jo sé que, almenys així, podré salvar quelcom d'aquest naufragi. Mentres puga. He d'intentar-ho si més no. Sóc conscient que de vegades, sotragada per la força de les meues emocions, les paraules seran embastades a orri, per bé que intente reflectir la realitat, amb el temps dubtaré si he estat fidel al meu propòsit. D'altres no tindré el coratge de ser sincera...de ser veraç del tot. No ho sé, jo sóc el meu pitjor jutge, és clar. 

Ara el que importa és deixar constància d'uns fets, d'uns sentiments, d'unes situacions... més enllà de les meues autoexigències personals, sempre restarà unes línies bàsiques, un canemàs en el que puntet a puntet, puga seguir-me el rastre, en cas de que la foscor, que envaïx les meus vesprades, arribe a envair també la meua memòria.