Memòries de la desmemòria cap 02

Febrer, 1987


Consignar els fets que conformen una vida és una tasca tediosa; així que em limitaré a ressenyar els més significatius, o els que, encara que aparentment no ho siguen, continguen per a mi alguna mena d'interès. Narrar una cosa és seleccionar-la, destacar-la de la resta amb la que es troba barrejada; aillar-la, donar-li un sentit , adjudicar-li uns valors que ens delaten en tot moment, ja que és clar que quan escrivim ens mostrem més despullats que mai, més sols i vulnerables que mai, però també més vius; més dins de la nostra pell, a través d'aqueix intent d'identificació que significa el fet d'escriure. Milan Kundera diu que escrivim perquè els nostres fills no ens escolten. Potser sia així, potser sia un desig tenaç de fer-nos escoltar, d'arribar als altres, o pot ésser també un intent d'ordenar, d'abarcar els fets i les persones, les vides que ens commouen...per comprendre'ls.


Aquesta nit passada he somiat que duia barret, i m'he alçat amb el desig de comprar-me'n un. Aquest desig ha existit sempre en mi.Crec que és un complement impotant per anar ben vestit, malgrat que ha caigut en desús darrerament, per les connotacions polítiques i ideològiques que hom l'atribuïx, supose. Fins i tot fa poc vaig entrar a una botiga per peguntar el preu d' un que havia vist a la vitrina. Com que la imatge del barret em perseguia, he tret el meu bloc de notes i he apuntat: "he de comprar-me un barret".

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies