Memòries de la desmemòria 01
dimecres, 2 de febrer, 1987
Quants plans deturats, quantes coses per fer, petites coses que guarden el seu temps, impertorbables, mentre que envellixen, com tot, com tots, a casa, a l'escola... eixes coses que sempre poden esperar, unes cartes per escriure... unes visites per fer. Irene em tocà ahir des de Madrid, preocupada pel meu silenci. Les paraules se'm queden curtes; potser per això en les etapes més fosques m'empare en ell.
Ahir diumenge vaig eixir amb Alba i anàrem a un pub. Per a ella tot és bo i positiu, sembla que ha arribat al "nirvana"- em dic per a mi-.De seguida faig una valoració més justa. Ella, després de tota una vida de dificultats, ha assolit un equilibri per a mi impensable. Es mereix admiració i el respecte. En aquells moments la nostra conversa s'iniciava vacil.lant; aquell escenari ens resultava estrany, solíem veure'ns al seu estudi compartint una botella de vi. Després davant d'un cafè irlandès ens vam animar.
Entre altres coses li parlí de Joan, del plaer que em va proporcionar la seua telefonada. Em va agradar, després de tan de temps, sentir de nou la seua veu, notar el seua cadència...recordar el seu semblant auster. Em proposava assistir a una actuació de jazz. Molt amable, vaig pensar, encara que alguna cosa havia canviat en mi; ja no vaig sentir l'emoció d'altres vegades. Em vaig limitar a contestar-li serenament, fins i tot amb un lleu to d'enuig:
- ...Quan de temps...
- Sí. -em va dir i va fer una de les seues pauses- Estic ordenant...
- La teua vida?-vaig avançar-.
- No, les meues coses.- La seua vida, vaig pensar. Després vaig restar un moment absorta.
- Que dius?-insistí ell.
N'estava clar era una cita. Havia de decidir si acudiria. De sobte vaig eixir del cercle viciós en el que es movia la meua ment des de feia temps i temps, atrapada en el passat sense solució d'eixida, amb un:
-...Podria ser... miraré com ho tinc.- En algun instant vaig intuir que vivia en altre espai. La nostra havia estat una amistada incipient interrompuda sense saber com ni per què.
Quan ens coneguerem, en un taller de creació literaria, no em va caure bé; em va semblar que mostrava una actitud arrogant i ensems m'inspirava una certa admiració. Després ens anarem coneixent. Parlava poc però vaig anar endevinant que poseia un sentit de l'humor que expressava amb una fina ironia i una senzilla naturalitat.
Amb tot era una incognita que potser em costaria molt de desxifrar.
Comentaris