La decrecita

La decrecita
La decrecita è elogio dell’ozio, della lenteza e della durata; rispeto del passato;indifferenza alle mode e all’effimero, attingere al sapere della tradizione; non identificare il nuovo col meglio, il vechio col sorpassato, il progresso con una sequenza di cesure, la conzervazione con la chiusa mentale; non chiamare consumatori gli acquirenti, perché lo scopo dell’acquistre non è il consumo ma l’uso, distinguire la qualità dalla quantità; desiderare la gioia e non il divertimento; valorizzare un nuovo Rinascimento, che liberti le persone dal ruolo di strumenti della crescita economica e ri-collochi l’economia nel suo ruolo di gestione della casa comune a tutte especie viventi in modo che tutti i suoi inquilini possano viverci al meglio.
Mauricio Pallante
Fondatore del Movimento della Descrescita Felice                     http://www.decrescita.it/joomla/

Comentaris

Marta Ruiz ha dit…
Gracie mile pel presente ;)

Bueno, mi italiano es nulo...y eso que tengo "familia" viviendo allí :D

Muchas gracias por el papiro, me ha encantado.

Besets.
9 d’abril del 2008, a les 22:13
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

                           !ALERTA!             Estimad@s amig@s,             Esta más que claro que éste es mi sitio, y lo ha sido desde                 toda la vida, más vale que lo respetéis porque de lo             contrario os vais a ver en problemas legales. Quede claro             que os he avisado. Si veo el menor indicio de vuestro paso             por aquí, tened por seguro que lo pondré en manos de las                     autoridades compententes y os va a salir caro...             ¡estáis  "@visaos"¡ENTENDIDO!                       
Més informació

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies

Imatge
L'excursió de Sergi Pàmies No oblidaré mai al dia que el meu pare em va portar a veure el Conflicte Generacional. Jo tenia  tretze anys i cap mal record, en bona part gràcies a les atencions i el caràcter dels pares. Una setmana abans de l'excursió, en van parlar durant el dinar i van revisar el dia i hora de la sortida. La nit abans, vaig dormir poc i malament, assetjat per la presència d'un fenomen del qual no hi havia imatges en vídeo, no fotografies, només les referències i els silencis explícits de tots els que l'havien vist. El camí d'anada va ser una festa, El pare m'explicava anécdotas de la feina o de la guerra, cantava i imitava els artistes i esportistes més i portants del moment. Jo somreia, conscient que aquella alegria compartida havia de ser, per força, el presagi d'alguna cosa. El paisatge, que fins aleshores no era gens diferent del que jo conèixia- atzavares, palmeres bordes, pols, edificis ocupats i extensions d'uralita- es va torna
Més informació