Un esguard de mar blava

N'heu sentit parlar? És el mateix que la Decrita felice, obra del seu fundador Mauricio Pallante a Itàlia, a la que vaig fer referència en una de les entrades anteriors ( actualitat) Doncs bé, fa uns dies vaig assistir a una conferència a OCTUBRE, impartida per Serge Latouche (Serge Latouche es un economista francés que promueve y explora un nuevo sistema económico denominado decrecimiento . Nació en Vannes en 1940, vive en París y es profesor emérito de Economía en la Universidad París-XI . Está casado y tiene tres hijos.) Acò ho diu la WiKiP. Bé, va ser una necessitat i un plaer escoltar-lo. Una necessitat perquè cal que comencen a familiaritzar-nos en aquest concepte, pel compte que ens té, un plaer perquè les persones que més saben solen ser les que es mostren més planeres, més clares i més directes, apunten fixe al cor passant per la ment. Ens va deixar un bell obsequi- el preu és insignificant per al contingut- PETIT TRACTAT DEL DECREIXEMENT SERÈ. Fixeu-vos: ...

A l'últim número de l'AVENÇ ve una excel·lent entrevista al genial cantautor de Xàtiva a càrrec d'Antoni Bastida en la que repassa àmpliament la seua vida i obra. A través de la seua conversa a un bar sorollós del Raval de Barcelona, el barri on viu fa molt anys, ens refresca la memòria sobre les contingències de la seua la seua formació, la seua evolució personal, i els moments decisius que van anar constituint la seua personalitat humana i artística. Entre els dos, entrevistat i entrevistador, ens donen l'oportunitat de recordar i de reconèixer la solidesa dels principis que sempre han regit la vida de l'artista. És un autèntic plaer assistir al un diàleg intel·ligent i ple de matisos, resseguint de nou la carrera, explicat d'una manera tan planera- com és ell- i tan lúcida. La Integral 2000, amb 10 CDs i un llibre amb les lletres de les cançons, es tracta de l'última i de moment definitiva edició en la que ens presenta un treball inestimable. Este...

Ausiàs March (1397-1459) Veles e vents han mos desigs complir faent camins dubtosos per la mar. Mestre i ponent contra d'ells veig armar; xaloc, llevant, los deuen subvenir ab llurs amics lo grec i lo migjorn, fent humils precs al vent tramuntanal que en son bufar lo sia parcial e que tots cinc complesquen mon retorn. Bullirà el mar com la cassola en forn, mudant color a l'estat natural, e mostrarà voler tot a res mal que sobre si atur un punt al jorn. Grans e pocs peixs a records correran e cercaran amagatall secrets: fugint al mar, on són nodrits e fets, per gran remei en terra eixiran. Amor de vós jo sent més que no en sé, de què la part pitjor me'n romandrà; e de vós sap lo qui sens vós està a joc de daus vos acompararé. Io tem la mort per no ser-vos absent, perquè amor per mort és anul·lat: mas jo no creu que mon voler sobrat pusca ...

agost 1987 cap 27 Aquella nit Cinta, després de despedir-se de Pepa i de l'italià, va sospirar alleugerada en tancar la porta del pis. Ja anava fent-s'hi pesant la marxa que portaven. La calor i les vetlades li donaven un aspecte cansat. Necessitava un poc de tranquil·litat, tornar a ocupar-se de les seues coses, llegir i escoltar la radio que tant li agradava. Tenia tantes coses per fer... tant problemes pendents; acabar d'enllestir l'habitatge, els contactes amb seua l'advocada, la manca de temps i de forces...i el pitjor de tot, si no aconseguia vendre la seua propietat, com anava a pagar les despeses del pis, el lloguer...No volia ni pensar com se les apanyaria quan a primers de setembre reprengués el treball. Bo, anem a pams, es va dir a si mateixa. Va mirar al seu voltant, aquell espai, al principi tan estrany, ja anava prenent forma. Els objectes i els mobles que anaven arribant, començaven a donar-li un aire familiar. Quantes, quantes voltes havia som...

de Tom Mcarthy Walter Vale, de seixanta-dos anys, camina com somnàmbul per la seua pròpia vida. Perduda la seua passió per ensenyar i escriure, omple el seu buit existèncial intentant sense èxit aprendre a tocar el piano. Quan la seua universitat l'envia a Manhattan per assistir a una conferència, Walter queda sobtat en descobrir que una parella de joves s'ha instal·lat al seu apartament. Víctimes d'una estafa immobiliària, Tarek, de nacionalitat siria, i Zainab, la seua novia senegalesa, no tenen on anar. En la primera d'una sèrie de proves per al seu cor, Walter permet de mala gana que la parella es quede amb ell. McCarthy ja va destacar amb contundència en el seu primer projecte, Vias Cruzadas, un film independent de baix pressupost que va sobrepassar el món del cinema independent. De fet el departament d'EE.UU. l'invità a promocionar-lo per l'Orient Mitjà com part d'un programa cultural de nivell. McCarthy durant aquest viatge s...

Una pel·licula de Doris Doörrie Esta també l'afegisc al llistat de les meues cintes més estimades. Després de llegir l'entrevista amb el director m'he subratllat unes poques línies. El tema, la fugacitat, és un tema inesgotable -diu- que ningú volem acceptar. L'única constància és saber que res no és constant, i que res mai no roman com és. Qui no hem perdut alguna oportunitat, algun afecte, alguna persona estimada, algun moment de felicitat...això ens sembla inacceptable. Voldríem evitar-ho... i no pot ser; malgrat que saben que l'única certesa és la incertesa, cosa que ens causa molt sofriment. Anem per la vida amb la intenció de capturar els moments , tots els moments que tenen per a nosaltres un contingut, sobretot, afectiu. Este film també tracta de l'amor, que, al meu entendre, és l'aspecte més important en la vida de la persona. Hi ha que donar a l'amor-diu- l'oportunitat de revelar-se en el seu màxim dolor i esplendor. Però també ...

Juny 1987, cap 26 La Pepa vivía a un poble proper a ciutat. Anar a acompanyar-la amb el vehicle de Cinta no tenia més misteri, encara que aleshores el trajecte era laberíntic. Quan la deixaren, Bertino i Cinta tractaren de seguir les seues instruccions ( per descomptat que per motius diferents ni l'un ni l'altre s'hi havien entès) per tornar. Al principi semblava que anaven ben enfilats. Era ja de matinada i com sempre que conduïa per la nit se sentia desorientada. Ara, a la seua falta de costum en conduir, se sumava el desconeixement de l'espai. L'altre ho detectà de seguida. Ella va sintonitzar la radio per trencar el silenci. Sonà una una peça de jazz que li era familiar i es va posar a cantussejar mentre conduïa sense saber per on anaven. Dues o tres peces més de jazz i havien arribat; però seguia igual de perduda, tots els carrers li semblaven estranys i es limitava a girar per qualsevol direcció. Una suor freda li empastifava les mans crispades sobre el...

Corrupció a les institucions valencianes en clau de novel·la negra Àngels Moreno denuncia irregularitats a la novel·la Cita a la matinada La corrupció al si de les institucions valencianes és un dels temes centrals en els diaris dels últims dies. Un tema que, sens dubte, enllaça amb l’última novel·la d’Àngels Moreno, Cita a la matinada , que hui és també protagonista en Levante-EMV, concretament en la ressenya apareguda en el suplement literari Posdata que et convidem a llegir punxant ací . En concret, la novel·la de l’escriptora valenciana qüestiona la transparència en els processos d’oposicions per a accedir a places de treball a l’administració pública i, per això recupera «un dels casos de corrupció al si del sistema valencià d’oposicions en clau de novel·la negra» , segons confirma l’article del suplement Posdata, en el qual es qualifica també el llibre com «una petita bomba de rellotgeria» , a més d’afirmar que «cal treure’s el barret davant d’Àngels Moreno per la valen...

D' Erick Zonca Destaque esta esta pel·licula perquè m'ha resultat molt impressionant. La història, els personatges, i sobretot la protagonista representada per l'actriu Tilda Swinton- per a mi desconeguda-, que fa una interpretació magistral. A més de la originalitat de l'obra jo destacaria l'estudi psicològic del personatge central. Com un ésser humà alienat, en qualsevol de les moltes maneres de hi ha d'arribar a la pròpia situació d'aliemació, es troba en unes circumstàncies que li provoquen un procés de transformació, en este cas duríssim- saben que n'hi han de més dur encara- Però ¿com reacciona o pot reaccionar l'individu davant estes situacions? Aquest és l'enigma. En moltes ocasions destruint-la. Cert. Però també en altres moltes ocasions reconstruint-la, i açò representa una possibilitat, no per poc considerada, desestimable. L'obra en oferix element de reflexió, de esperança en les capacitats insospitades d'un mateix, de la...

" Ha debido llegar, se dijo(...) en alta voz, sintiéndose de repente agotada. Pues el faro estaba ya casi invisible, se había fundido en la bruma azul, y el esfuerzo de mirarlo y pensar en el desembarco(...) ,que le parecieron un solo y mismo esfuerzo, habían estirado su cuerpo y su mente todo lo que daban de sí. Lo que había querido darle, cuando la dejó aquella mañana, se lo había dado por fin." Virginia Woolf d i s o n a n c i a s  (p o e m a) Mi hallazgo - mi postre favorito - mis compañías - mi añoranza - mi sombra - mis tardes de domingo - mi cómplice - mi amigo- mi inspiración- mi sonrisa - mi gozo compartido - mi creador de sueños - mi màgico prodigioso - mi càlido refugio - mi arroyo - mi por qué - mi antihéroe - el silbo de mis vientos. Tu ternura invicta - tu dulce vanidad - tus juegos y tus coñas - tu ecuación irresuelta - tus secretos olvidos - tu grito silencioso - tu gen seductor - tu aliento - tus parábolas - tus retos infantiles - tu ...

(conte) _"Filla, et telefone per dir-te que esperem que vingues a sopar la nit de Nadal...Bé, ja ens diràs què penses fer." Deia el missatge gravat al contestador. Em vaig quedar freda. Feia anys que no escoltava la veu de la mare. Era la mateixa...La nit de Nadal...De sobte em vingué al cap l'escena, al saló, tots posats a taula, tan formals sota l'esplèndida aranya de cristall de roca; els meus progenitors, els germans amb llurs mullers- tan fines elles-, tots de rigorosa etiqueta, el menú, tan comentat, tant preparat,...els parafernals -no podien faltar- l'arbre i els regals, imprescindible additament..., les converses convencionals...Prou! No volia pensar amb el que m'esperava si acceptava la seua invitació. Tot això pertanyia ja a una etapa que havia donat per conclosa. Em vaig llevar la gavardina i la bossa, i em vaig deixar caure en la butaca del telèfon. Vaig contemplar la foto dels meus fills damunt de la tauleta, el sobri apartamen...

        Jo sóc aquell que em dic Asiàs March (Biografia de Josep Piera) Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March representa la primera biografia novel·lada del nostre clàssic. Josep Piera, a través d'aquesta documentada biografia que s'inicia amb l'engendrament de l'esperat hereu, ens relata d'una manera apassionant les diferents etapes de la vida del poeta: la seva infantesa, les trifulgues del jove March en el propi ensinistrament com a cavaller, els seus inicis en la lírica fins a la seva plenitud com a poeta, l'amistat amb autors com Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi, els seus viatges a Itàlia, així com les relacions amb les dones. Piera destaca, també, les activitats d'Ausiàs March en la indústria del sucre i com va esdevenir un personatge més en la cort d'Alfons el Magnànim. Al llarg d'aquestes pàgines descobrirem un Ausiàs March humà i proper, personatge imprescindible en una època de màxima esplendor de la nostra civilització, que v...

Es basa en l'adaptació d'una a història dels anys 20 del segle passat, escrita per F. Scott Fitzgerald. No és la meua intenció fer una crítica cinematogràfica, per a la qual cosa no em trobe preparada, i n'hi ha a bastament veus autoritzades per fer-ho. Només volia comentar com he mirat jo esta obra. De normal evite les pel·licules estadounidenques perquè en general no són del meu gust. Tot i això esta m'ha semblat molt especial. Clar, que partim d'una producció literària d'un autor de reconeguda solvència, però a més apareixen uns personatges amb uns sentiments, amb unes emocions, que respiren que són sotragats pel joc-de vegades cruel de la vida- La forma de contar-la et fa viure i reviure les pròpies històries, les pròpies frustracions...les pèrdues inherents a la condició humana, com una metàfora d'allò que la vida té d'inversemblança. Els desitjos, els afectes, les possibilitats; eixes petites casualitats que de vegades suposen un gir de moltíssims...

Aquell matí em vaig aixecar mig endormiscat. La nit passada hi havia estat al bar amb els amics, i em trobava avorrit i mort de son. La vida és dura, pensava, mentre mirava a través de la finestra del metro l'obscuritat del túnel. Els vagons anaven gairebé buits a aquella hora tardana del matí. En una de les parades vaig mirar distretament als nous vinguts. Eren dues dones, una portava una maleta blava i una bossa fosca al muscle; l'altra duia només una motxilla i semblava més desimbolta. A penes entraren es van col·locar dempeus i s'agafaren a les barres verticals vora l'eixida. Anaven parlant, o ben bé qui parlava era una d'elles, la de la motxilla; l'altra es limitava a escoltar-la amb atenció i a mantenir subjecta la nansa de la maleta. Així passaren dues o tres parades i sentia que m'anava m'anava espavilant. Quina mandra anar a la feina sense haver dormit prou i amb el cap entabuixat...De sobte vaig veure entrar una parella. El...

València, 13 de febrer del 2009 Eliseu Climent President d’ACPV València, 13 de febrer del 2009 _________________________________________________________________________________________________________________ Recentment, el Congrés dels Diputats (12/02/2009) ha aprovat, amb el vot en contra del PP , una moció perquè TV3 i Canal Nou puguen veure’s recíprocament al País Valencià i a Catalunya abans que finalitze aquest any. Aquest gest per part del Congrés dels Diputats, que des d’ACPV valorem molt positivament , no fa més que encoratjar-nos per tal d’aconseguir les 500.000 signatures que es requereixen per tal que la nostra proposta de llei arribe al Parlament espanyol. I parlem de gest perquè aquesta moció no té cap efecte jurídic ni és vinculant per al govern espanyol , però sí que és una bona senyal, ja que hem pogut comprovar la bona predisposició de tots els partits representats a la Cambra Baixa, tret del PP, per t...

Agost,1987 cap.25 Pepa Rovira tenia una habilitat especial per a disposar el què, quan i com s'havien de fer les coses. Llavors ella escollia els restaurants on havien d'anar. Es coneixia la ciutat pam a pam. Quan entraren al "Penyal" una senyoreta molt elegant els donà la benvinguda, i els va fer passar a una taula, que els hi havia reservada, just prop d'un gran finestral en vistes als jardins del Real. En seure, Pepa va obrir la carta. Cinta de seguida encengué un cigarret tot dient-los, trieu vosaltres, jo no tinc molta gana. Bertino li feu un gest d'amable reprovació. L'altra s'encarregà. Va estar deliberant els detalls dels plats i els vins amb el mestre. Era ple estiu i s'agraïa l'aire acondicionat. Bertino va traure un mocador i s'eixugà la suor de la cara. Era un home de mitjana edat, ulls i cabells clars, d'expressió amable. Conservava un aspecte planer, tot i que la seua professió el feia viatjat arreu del món. Cinta...

Enyore coses que voldria amb mi: la companyia d'uns records, perduts. Claustre lunar de Rocafort, retaule de Borbotó pati malmès de Burjassot, magranes, pomes de Llíria, els rossinyols, Massamagrell entre llorers cremants, les serralades de Castelló, que caminaven sempre, un Alacant que arribava als genolls sempre ballant, amb la faldilla alada, hort d'Oriola, els nocturns d'Elx per senderes incògnites amb rams de nards i lluitadora estrofa, pedra solar que duu les quatre barres, casta València! Recorde, mentre la son em venç, un espectral barranc de la Batalla, les fonts, alegres, de la Mariola, matins alígers. Damunt la roca , Benidorm, com un rector antic amb una mà agafada a la vorera de la trona, on diu l'homilia. Sempre et mirava, Borriana, com fores, un temps, d'il·luminat gravat, carregant tones al vaixell, al port, de mandarina.

" Tot seguit l'oncle ens parlà d'un seu viatge a les illes Bahames(...) Homens i dones, tots eren ben trempats, amb uns ullots grans, que alguns els tenien verds i tot. I el cas és que tu anaves caminant , xino-xano, per la vorera, i encara no n'havies vist un davant teu, que ja s'havia abaixat per cedir-te el pas. D'entrada, l'oncle s'ho havia pres com un senyal d'exquisida cortesia i bona educació, però l'home obaservador com ell no tardà en adonar-se que el pas, només el cedien els negres, i que a més a més, tan sols ho feien amb els blancs, i no entre ells, que, quan es creuaven, compartien la vorera sense dificuktats. En acabar l'anècdota, tots els presents coincidiren a lamentar l'abús i l'evident discriminació que suposava per als habitats de les Bahames haver de sotmetre's de manera tan servil i ignominiosa, i seguir sistemàticament la prioritat als forasters. Algú encara els reblà: Només faltaria...forasters vindran q...