Tancant portes
(conte)
_"Filla, et telefone per dir-te que esperem que vingues a sopar la nit de Nadal...Bé, ja ens diràs què penses fer." Deia el missatge gravat al contestador.
Em vaig quedar freda. Feia anys que no escoltava la veu de la mare. Era la mateixa...La nit de Nadal...De sobte em vingué al cap l'escena, al saló, tots posats a taula, tan formals sota l'esplèndida aranya de cristall de roca; els meus progenitors, els germans amb llurs mullers- tan fines elles-, tots de rigorosa etiqueta, el menú, tan comentat, tant preparat,...els parafernals -no podien faltar- l'arbre i els regals, imprescindible additament..., les converses convencionals...Prou! No volia pensar amb el que m'esperava si acceptava la seua invitació. Tot això pertanyia ja a una etapa que havia donat per conclosa.
Em vaig llevar la gavardina i la bossa, i em vaig deixar caure en la butaca del telèfon. Vaig contemplar la foto dels meus fills damunt de la tauleta, el sobri apartament on viviem des que vaig trencar la relació amb Roderic. Quan dúiem un temps eixint li vaig presentar a la meua mare. Psiquiatra, amb un futur prometedor...Per una volta en la vida li va semblar una bona elecció, li va semblar el marit perfecte per a la "cabra" de la seua filla. La meua elecció professional fou la música, cosa que no la va complaure; com tampoc va acceptar mai el meu caràcter, les meues amistats, els meus gustos, massa planers per a les seues expectatives. Amb tot, el que més detestava de mi era la meua rebequeria a no assumir els seus "valors". I, com sempre, m'ho manifestava amb un gest de displicència molt més contundent que les paraules. Potser per això vaig trobar consol amb l'àvia. Tan sovint com podia me'n venia amb ella. La serenor dels seus ulls m'hi va deixar la seua empremta. Ella m'acceptava com era, em va ensenyar a créixer i va ser el meu suport fins a l'últim dia de la seua vida. Tot això ho vaig comprendre molt temps després, gràcies a nombroses sessions de psicoteràpia.
A l'estança feia fred i el soroll del vent s'oïa a ràfegues. Vaig posar la cafetera al foc. Mentrestant eixí a la terrassa a replegar la roba estesa. Al repeu de la finestra l'alegria tremolava.
La meua filla tenia tres anys quan va néixer Lluís. I la nostra vida es complicà, encara més, amb la seua malaltia. Llavors vingueren les nits en blanc i els freqüents ingressos i estades a l'hospital. Mentrestant el seu pare va passar d'una freda indiferència a una franca hostilitat.
Quan vaig confessar-li a la meua mare que havia posat la mà damunt, ella em va respondre que no tenia entès que fos així. La seua resposta no em sobtà, una vegada més. En aquell moment vaig veure clar el que podia espera d'ella. I el pare, capellà d'amén. Contra el seu parer vaig iniciar els tràmits de divorci, lents i enutjosos. I encara va intentar inhabilitar-me davant el jutge per fer-se càrrec dels fills...,que jo patia inestabilitat emocional...depressió.
De sobte m'adonava que em trobava revivint, una vegada, més aquelles circumstàncies, com si em trobés al sí d'una força abassegadora que m'engolia cap al no res.
El meu oncle Pau vivia a mitja hora de camí. Sovint solia anar-hi amb bici a passar alguna estona amb ell. Ens unia una estreta amistat. Quan vaig arribar-hi vesprejava. La finestra del seu estudi estava il·luminada. En obrir la porta ens vam fondre amb una càlida abraçada.
__Júlia!, no t'esperava.
__Ja ho sé. Pau, et necessite__ vaig dir-li sense recança.
__Puja. Dalt estarem més còmodes. Tinc l'estufa de llenya encesa.
M'agradava la sentor a pintura i a fusta del seu estudi. A més sempre tenia a mà una botella de vi vell. Seguérem. Va omplir un parell de gots i vam beure. Aquell ambient era reconfortant.
__Pau, la teua germana vol que vagi al sopar de Nadal.
__I ara. Al sopar de Nadal?
__M'ha deixat un missatge al contestador.
__Encara t'afecten tant els seus missatges?__digué amb un gest sorrut.
__Sí, ja ho sé. Tens raó. És aigua passada...Amb tot m'han remogut alguna cosa per dins...
Vam beure en silenci. Al cap d'uns moments ell es dirigí a la finestra des d'on es guaitava un paisatge resolt en ombres, i restà pensatiu. La llenya crepitava des del ventre de l'estufa. Al cap d'una estona va girar-se cap a mi.
__ Júlia, ja no ets una xiqueta, ni tan sols la joveneta rebel que provocava les ires de la seua mare. No te'n adones? Ara ets una dona, una dona lliure, comprens? Ets tu qui pren les teues decisions.
Vaig iniciar una resposta però ell s'hi acostà i prenent-me les mans continuà:
__No, no em tornes a referir la teua història. Me la conec. Me l'has explicada massa vegades. Tu ets molt més que la teua història. Creu-me, molt més. El passat ja no té cap poder sobre tu. Tan sols el que vulgues atorgar-li.
Les seues paraules ressonaren amb força a dintre meu. No havia estat fàcil arribar-hi. El camí n'estava fet. Cert. Mai més tornaria enrere.
__Llavors...
__No creus que ja va essent hora de tancar portes?
Me'l vaig mirar copsant el significat de la seua expressió. De moment tot va prendre sentit. Un instant de lucidesa..."tancar portes", sí; ho faria, ho faria ja, definitivament.Tot seguit vaig alçar el got i vaig fer-lo sonar contra el seu, buidant-lo d'un glop.
__Segur que podran prescindir de la meua presència. En tot cas, si els hi sobra un lloc, sempre poden trobar algú que agraeixi un bon sopar. No creus?
Pau em va somriure alçant el got.
_"Filla, et telefone per dir-te que esperem que vingues a sopar la nit de Nadal...Bé, ja ens diràs què penses fer." Deia el missatge gravat al contestador.
Em vaig quedar freda. Feia anys que no escoltava la veu de la mare. Era la mateixa...La nit de Nadal...De sobte em vingué al cap l'escena, al saló, tots posats a taula, tan formals sota l'esplèndida aranya de cristall de roca; els meus progenitors, els germans amb llurs mullers- tan fines elles-, tots de rigorosa etiqueta, el menú, tan comentat, tant preparat,...els parafernals -no podien faltar- l'arbre i els regals, imprescindible additament..., les converses convencionals...Prou! No volia pensar amb el que m'esperava si acceptava la seua invitació. Tot això pertanyia ja a una etapa que havia donat per conclosa.Em vaig llevar la gavardina i la bossa, i em vaig deixar caure en la butaca del telèfon. Vaig contemplar la foto dels meus fills damunt de la tauleta, el sobri apartament on viviem des que vaig trencar la relació amb Roderic. Quan dúiem un temps eixint li vaig presentar a la meua mare. Psiquiatra, amb un futur prometedor...Per una volta en la vida li va semblar una bona elecció, li va semblar el marit perfecte per a la "cabra" de la seua filla. La meua elecció professional fou la música, cosa que no la va complaure; com tampoc va acceptar mai el meu caràcter, les meues amistats, els meus gustos, massa planers per a les seues expectatives. Amb tot, el que més detestava de mi era la meua rebequeria a no assumir els seus "valors". I, com sempre, m'ho manifestava amb un gest de displicència molt més contundent que les paraules. Potser per això vaig trobar consol amb l'àvia. Tan sovint com podia me'n venia amb ella. La serenor dels seus ulls m'hi va deixar la seua empremta. Ella m'acceptava com era, em va ensenyar a créixer i va ser el meu suport fins a l'últim dia de la seua vida. Tot això ho vaig comprendre molt temps després, gràcies a nombroses sessions de psicoteràpia.
A l'estança feia fred i el soroll del vent s'oïa a ràfegues. Vaig posar la cafetera al foc. Mentrestant eixí a la terrassa a replegar la roba estesa. Al repeu de la finestra l'alegria tremolava.
La meua filla tenia tres anys quan va néixer Lluís. I la nostra vida es complicà, encara més, amb la seua malaltia. Llavors vingueren les nits en blanc i els freqüents ingressos i estades a l'hospital. Mentrestant el seu pare va passar d'una freda indiferència a una franca hostilitat.
Quan vaig confessar-li a la meua mare que havia posat la mà damunt, ella em va respondre que no tenia entès que fos així. La seua resposta no em sobtà, una vegada més. En aquell moment vaig veure clar el que podia espera d'ella. I el pare, capellà d'amén. Contra el seu parer vaig iniciar els tràmits de divorci, lents i enutjosos. I encara va intentar inhabilitar-me davant el jutge per fer-se càrrec dels fills...,que jo patia inestabilitat emocional...depressió.
De sobte m'adonava que em trobava revivint, una vegada, més aquelles circumstàncies, com si em trobés al sí d'una força abassegadora que m'engolia cap al no res.
El meu oncle Pau vivia a mitja hora de camí. Sovint solia anar-hi amb bici a passar alguna estona amb ell. Ens unia una estreta amistat. Quan vaig arribar-hi vesprejava. La finestra del seu estudi estava il·luminada. En obrir la porta ens vam fondre amb una càlida abraçada.
__Júlia!, no t'esperava.
__Ja ho sé. Pau, et necessite__ vaig dir-li sense recança.
__Puja. Dalt estarem més còmodes. Tinc l'estufa de llenya encesa.
M'agradava la sentor a pintura i a fusta del seu estudi. A més sempre tenia a mà una botella de vi vell. Seguérem. Va omplir un parell de gots i vam beure. Aquell ambient era reconfortant.
__Pau, la teua germana vol que vagi al sopar de Nadal.
__I ara. Al sopar de Nadal?
__M'ha deixat un missatge al contestador.
__Encara t'afecten tant els seus missatges?__digué amb un gest sorrut.
__Sí, ja ho sé. Tens raó. És aigua passada...Amb tot m'han remogut alguna cosa per dins...
Vam beure en silenci. Al cap d'uns moments ell es dirigí a la finestra des d'on es guaitava un paisatge resolt en ombres, i restà pensatiu. La llenya crepitava des del ventre de l'estufa. Al cap d'una estona va girar-se cap a mi.
__ Júlia, ja no ets una xiqueta, ni tan sols la joveneta rebel que provocava les ires de la seua mare. No te'n adones? Ara ets una dona, una dona lliure, comprens? Ets tu qui pren les teues decisions.
Vaig iniciar una resposta però ell s'hi acostà i prenent-me les mans continuà:
__No, no em tornes a referir la teua història. Me la conec. Me l'has explicada massa vegades. Tu ets molt més que la teua història. Creu-me, molt més. El passat ja no té cap poder sobre tu. Tan sols el que vulgues atorgar-li.
Les seues paraules ressonaren amb força a dintre meu. No havia estat fàcil arribar-hi. El camí n'estava fet. Cert. Mai més tornaria enrere.
__Llavors...
__No creus que ja va essent hora de tancar portes?
Me'l vaig mirar copsant el significat de la seua expressió. De moment tot va prendre sentit. Un instant de lucidesa..."tancar portes", sí; ho faria, ho faria ja, definitivament.Tot seguit vaig alçar el got i vaig fer-lo sonar contra el seu, buidant-lo d'un glop.
__Segur que podran prescindir de la meua presència. En tot cas, si els hi sobra un lloc, sempre poden trobar algú que agraeixi un bon sopar. No creus?
Pau em va somriure alçant el got.
Comentaris