Memòries de la desmemòria 25
Agost,1987 cap.25
Pepa Rovira tenia una habilitat especial per a disposar el què, quan i com s'havien de fer les coses. Llavors ella escollia els restaurants on havien d'anar. Es coneixia la ciutat pam a pam. Quan entraren al "Penyal" una senyoreta molt elegant els donà la benvinguda, i els va fer passar a una taula, que els hi havia reservada, just prop d'un gran finestral en vistes als jardins del Real. En seure, Pepa va obrir la carta. Cinta de seguida encengué un cigarret tot dient-los, trieu vosaltres, jo no tinc molta gana. Bertino li feu un gest d'amable reprovació. L'altra s'encarregà. Va estar deliberant els detalls dels plats i els vins amb el mestre.
Era ple estiu i s'agraïa l'aire acondicionat. Bertino va traure un mocador i s'eixugà la suor de la cara. Era un home de mitjana edat, ulls i cabells clars, d'expressió amable. Conservava un aspecte planer, tot i que la seua professió el feia viatjat arreu del món. Cinta no estava acostumada a aquell luxe. De sobte imaginà com podia ser de car aquell dinar a un lloc tan selecte ,i va mirar a Pepa amb recança. Ella va fer com si res, i va seguir fent bromes i estovant-se la melena color castany. No es podia dir que fos una dona bonica, la seua desimboltura, però, li donava un aire seductor. Després d'un parell de copes de vi els tres es trobaren molt més relaxats.
L'endemà, en passar davant la plaça de bous, Bertino es quedà bocabadat. Pepa li digué que si volia podien traure les entrades per veure una correguda. Aquella vesprada, a l'ombra, els disposaren a gaudir de l'espectacle. Cinta només recordava haver entrat a una plaça de bous de menuda, una vegada que va anar amb son pare. A penes el bou va començar a rajar sang, esclatà el plor, inconsolable, fins que s'hi van haver d'anar. Ara, però, es sentia excitada pels colors, la gent, la música... Pepa no feia més que fer bromes a costa de l'italià que, encisat per l'ambient de la plaça, no parava esment als comentaris de les dues dones.
Cinta, quan va veure que totes les despeses corrien a càrrec de l'home, es sentí incòmoda. Estic pensant, va dir-los, que en compte de moure'ns en taxi podríem fer-ho amb el meu Citroen. Clar, que encara no conec la ciutat... No hi ha problema, va dir la Pepa, jo t'aniré indicant. Fet. No sabia l'altra en quin embolic anava a ficar-se.
Eix matí van quedar amb Bertino per anar a la platja de Ponent. Pepa va comparèixer vestida de blanc, amb pamela i unes grans ulleres de sol; una bossa de disseny li penjava del muscle. L'altra, que tenia el cap amb les seues dèries, es va sentir la tercera en discòrdia. Encar no comprenia que pintava amb aquella relació. Ell es limitava a mostrar-se complaent sense perdre el seu posat d'home seré. Després del temps que ja havien passat junts se'ls havia anat acomodant l'oïda i entre els tres aconseguien mantenir alguna conversa senzilla, sempre acompanyant les seues expressions de gestos exagerats, com de cinema mut.
Per la nit, prenent una cervesa, els explicà que la resta de les seues vacances les passaria a Nàpols, amb la seua família. Tot seguit Pepa li proposà d'acompanyar-lo, cosa que l'home no va trobar convenient i li feu saber que sempre podrien deixar la seua visita per a més endavant. Allò creà certa tensió entre ells. Cinta se'ls escoltava sense gosar intervenir. Arribat un punt de la discussió intentà fer-li comprendre a ella, que potser no fora el moment més convenient. Que els napolitans són molt seus! Va afegir, per convèncer-la.
Si havia una cosa que Pepa no podia suportar ,era que li feren la contra. Així que els digué que es trobava cansada i que se'n anava a casa- la qual cosa , traduït al seu llenguatge "normal" volia dir que "la senyora marquesa es sentia desairada i havia decidit retirar-se. Així que el altres ja es podien posar en dança per dur-la en cotxe a sa casa. Mentre l'acompanyaven Cinta i Bertino parlaren d'anar-se'n a prendre el bany a la platja. Quan l'altra es va veure la intenció, de sobte canvià de parer i digué que bé, que aquella era una bona idea.
La nit era serena i l'aigua tèbia; una lluna quasi plena els mirava des d'un cel blau fosc. Quan eixiren de l'aigua l'home es posà a eixugar-les; després es situà entre una i altra i es cobejaren tots tres sota una gran tovallola. Per un moment semblaren tres amics, humits i feliços, entrellaçat per esquena sota la nit d'estiu. Caminaren uns passos enfonsant-se en l'arena... Tot seguit Cinta es sentí estranya, com si estigués involucrant-se en una situació aliena. Es desempelegà dels altres i se'n va anar, en solitari, a fer un caminada per la platja.
Era ple estiu i s'agraïa l'aire acondicionat. Bertino va traure un mocador i s'eixugà la suor de la cara. Era un home de mitjana edat, ulls i cabells clars, d'expressió amable. Conservava un aspecte planer, tot i que la seua professió el feia viatjat arreu del món. Cinta no estava acostumada a aquell luxe. De sobte imaginà com podia ser de car aquell dinar a un lloc tan selecte ,i va mirar a Pepa amb recança. Ella va fer com si res, i va seguir fent bromes i estovant-se la melena color castany. No es podia dir que fos una dona bonica, la seua desimboltura, però, li donava un aire seductor. Després d'un parell de copes de vi els tres es trobaren molt més relaxats.
L'endemà, en passar davant la plaça de bous, Bertino es quedà bocabadat. Pepa li digué que si volia podien traure les entrades per veure una correguda. Aquella vesprada, a l'ombra, els disposaren a gaudir de l'espectacle. Cinta només recordava haver entrat a una plaça de bous de menuda, una vegada que va anar amb son pare. A penes el bou va començar a rajar sang, esclatà el plor, inconsolable, fins que s'hi van haver d'anar. Ara, però, es sentia excitada pels colors, la gent, la música... Pepa no feia més que fer bromes a costa de l'italià que, encisat per l'ambient de la plaça, no parava esment als comentaris de les dues dones.
Cinta, quan va veure que totes les despeses corrien a càrrec de l'home, es sentí incòmoda. Estic pensant, va dir-los, que en compte de moure'ns en taxi podríem fer-ho amb el meu Citroen. Clar, que encara no conec la ciutat... No hi ha problema, va dir la Pepa, jo t'aniré indicant. Fet. No sabia l'altra en quin embolic anava a ficar-se.
Eix matí van quedar amb Bertino per anar a la platja de Ponent. Pepa va comparèixer vestida de blanc, amb pamela i unes grans ulleres de sol; una bossa de disseny li penjava del muscle. L'altra, que tenia el cap amb les seues dèries, es va sentir la tercera en discòrdia. Encar no comprenia que pintava amb aquella relació. Ell es limitava a mostrar-se complaent sense perdre el seu posat d'home seré. Després del temps que ja havien passat junts se'ls havia anat acomodant l'oïda i entre els tres aconseguien mantenir alguna conversa senzilla, sempre acompanyant les seues expressions de gestos exagerats, com de cinema mut.
Per la nit, prenent una cervesa, els explicà que la resta de les seues vacances les passaria a Nàpols, amb la seua família. Tot seguit Pepa li proposà d'acompanyar-lo, cosa que l'home no va trobar convenient i li feu saber que sempre podrien deixar la seua visita per a més endavant. Allò creà certa tensió entre ells. Cinta se'ls escoltava sense gosar intervenir. Arribat un punt de la discussió intentà fer-li comprendre a ella, que potser no fora el moment més convenient. Que els napolitans són molt seus! Va afegir, per convèncer-la.
Si havia una cosa que Pepa no podia suportar ,era que li feren la contra. Així que els digué que es trobava cansada i que se'n anava a casa- la qual cosa , traduït al seu llenguatge "normal" volia dir que "la senyora marquesa es sentia desairada i havia decidit retirar-se. Així que el altres ja es podien posar en dança per dur-la en cotxe a sa casa. Mentre l'acompanyaven Cinta i Bertino parlaren d'anar-se'n a prendre el bany a la platja. Quan l'altra es va veure la intenció, de sobte canvià de parer i digué que bé, que aquella era una bona idea.
La nit era serena i l'aigua tèbia; una lluna quasi plena els mirava des d'un cel blau fosc. Quan eixiren de l'aigua l'home es posà a eixugar-les; després es situà entre una i altra i es cobejaren tots tres sota una gran tovallola. Per un moment semblaren tres amics, humits i feliços, entrellaçat per esquena sota la nit d'estiu. Caminaren uns passos enfonsant-se en l'arena... Tot seguit Cinta es sentí estranya, com si estigués involucrant-se en una situació aliena. Es desempelegà dels altres i se'n va anar, en solitari, a fer un caminada per la platja.
Comentaris