Un esguard de mar blava

Embolcallen amb vels goig i tristesa. Són sostre d'una xarxa de perfum, són els ventalls, amor, del meu costum i serveixen d'espasa a la sorpresa. M'agraden quan alegen entre el fum o quan brins de senzillesa; les teves mans són alegria encesa i fulles d'un pomer al clar de la llum. Castellets de l'amor. Flames de ploma. Són banderetes del teu parlar. Són i toquen sense pes, clares d'un món que tu modules des dels teus Bagdads. Respires per les mans, amor. Són poma i estel saboner quan renten els plats. Joan Brossa

Amb romanalles de la meua jovenesa, sucre al fons del got, t'endolceix: mai no sabràs el sud del meu caprici a sotaveu t'ho diré mentres dorms.

                                                                Els noms es multipliquen. Mai no en havien hagut tants. L'origen del fenomen?Una modificació del Codi Civil de l'any 1999 que permet als pares inscriure els seus fills amb el nom que estimen convenient, mentre que fins ara la tendència era anomenar els xiquets amb els noms del santoral o familiars. "Això ja no existeix llevat de les velles famílies on el nom formava part del llinatge, del patrimoni", anota Monique Piçon, sociologa especialista en la noblesa i la gran burgesia. Per a la resta dels mortals? La tendència està clara: el meu xiquet és únic, el seu nom ha de ser-hi també. Un nom és sempre reflex d'un consens d'usos, d'idees d'una societat en un moment donat. Serveix de reflex d'una època. Així el que hi duu corre el risc d'estar immediatament ...

" Ara tot està prohibit: beure, fumar, menjar, fer l'amor... Ens diuen que és dolent per a la salut, ilicit, políticament incorrecte. Això ja no és vida! " " La distància que guarde amb tot i amb tots és la meua manera de sobreviure" "A partir dels 40 anys, un té el cos i el rostre que es mereix. Estalviem-nos tenir complexes o transformar el nostre físic: aqueixos esforços sempre són inútils"

 divendres, 23 de Maig, 1987 Em resten exactament trenta dies, els darrers d'aquest vint anys...S'acaba el curs el dia vint-i-sis. Es d'esperar que hi puga anar-me'n al dia següent. Ahir vaig signar la ratificació dels tràmits de separació, potser la sentència arribe en un mes. Procure mantenir-me ocupada. Escric llistes de coses que he de fer. Nombroses gestions. Prepare tot el que he decidit endur-me, poca cosa ben mirat. Les meus coses personals, roba, llibres, un poc d'aixovar...He de tenir-ho tot enllestit a mitjans del mes que ve. El senyor G. em va proposar fer el "repartiment". Em vaig negar. No suportava la idea d'enfrontar aquests mercadeig. Sospitava les seues intencions en proposar-m'hi, o bé fer-me desistir o...Li vaig dir que no calia, que s'ho deixava quasi tot; i prou. Amb la devastació que sentia a dintre meu ben poc m'importaven els bens materials. El cert és que estic tan farta d'esperar que no puc més. A pene...

De vegades, mentre fèiem temps abans d'entrar a la classe, hi venien dos paios barallant-se perquè cadascú deia que el gat, que passava per damunt la tàpia, era seu. Es discutien i arribaven a les mans. A Marc aquella vesprada el va entrar la seua mare a la força, arrossegant-lo com un sac de creïlles. L'empentà cap endins i tancà d'una portada. Mentre el xiquet sanglotava cobrint-se la cara amb els braços i va anar a raure ran de la pared, a tocar de la font.          __ Ei, fadrí que et passa hui, està l'orgue mal parat? Au, va, això  no és res. Ara en plorar un poc veuràs com s'et passa.__Li vaig dir aquell ferrabràs que es refregava els ulls enfurismat. No em va fer cas i va seguir donant-li solta al seu disgust. Vaig obrir de bell nou la porta d'entrada, com solia fer-ho mentre anaven arribant. Volia que les criatures s'acostumares a estar-s'hi perquè volguessen, perquè es trobassen a gust. Al principi més d'un se'm va e...

Assajàvem idil·lis, somnis descalços, per viaranys nocturns a  vora mar. Jugàvem a estimar-nos i imaginàvem que tot s'acabaria  a l'endemà. Sentia l'escalfor del teu alè i em venia la dèria de provocar-te: al matí no hi serem pots desitjar-me, mes tot haurà conclós a l'endemà. Dubtaves tremolant en despullar-me subjectant-me  les mans per poder fer. Com un gatet llepaves  les meus galtes, entre riures i planys, amarats de plaer. I els meus pits són cireres,  t'ho assegure, et mormore  a l'oïda mig delirant.  No hauràs d'esperar segles tu  per tastar-les puig que desig,  dels aldarulls del temps, és ignorant. Per temença de perdre'm, llavis encesos, m'estrenyies amb força cossos cremant. Ja eixíem de la fosca fins que tornàvem per viaranys nocturns a l'endemà. A l'empar d'un portal feies l'inventari de tot el teu tresor que era el ...

                                                                                                                    dijous, 30 de Maig, 1987/ 15 Consignar les amargors d'una vida és una tasca ingrata. Consignar les reflexions que genera la incertesa de viure és impossible...Aquest any ha estat el més llarg de la meua vida. Ara que em queda poc, tem no arribar al final. Ja no pense en la mort de la mateixa manera que abans, això seria una irresponsabilitat. Els meus encara em necessiten. Amb tot he de reconèixer que ha estat tan dificultosa la convivència amb ells...tan freda, tan mancada de comunicació...Potser una mare no deuria fer-se aquestes reflexions, però faltaria a la veritat si les soterr...

Quan vaig entrar a la saleta Andrea havia deixat el llibre obert damunt la taula i mirava per la finestra com moria el dia. Tenia els ulls esmaperduts i una ombra de tristor li apagava el rostre. Vaig deixar la bossa i la jaqueta damunt una cadira i vaig seure a la taula del téndur a l'escalfor del braser. Em va mirar un moment en silenci i vam romandre així una estona. De vegades Andrea Climent es mostrava llunyana, i jo no sabia que fer per apropar-m'hi. Llavors restava quieta al seu costat intentant expressar-li, que estigués on estigués romania al seu costat. Les campanes del rellotge de la plaça van tocar les hores.               __ Haurem de fer el sopar__va dir finalment eixint del seu capficament.               __ No tenim pressa. Potser en vinga bé descansar.               __ Sí, descansar...ens vindria bé, però el cap mai no descansa. Ni de dia ni de nit. Sap, Francesc...

Camina plácidamente entre el ruido y las prisas, y recuerda la paz que puede haber en el silencio. Siempre que sea posible, sin rendirte, llévate bien con todas las personas. Di tu verdad claramente y con serenidad; y escucha a los demás, incluso al torpe y al ignorante; también tienen una historia que contar. Evita a las personas ruidosas y agresivas; son vejaciones para el espíritu. Si te comparas con los demás, puedes volverte vanidoso o amargado, pues siempre habrán personas mejores y peores que tú. Disfruta de tus logros tanto como de tus planes. Conserva el interés en tu profesión, por humilde que ésta sea; es una posesión real en los turbulentos cambios de la fortuna. Sé precavido en los negocios, porque el mundo está lleno de astucias. Pero que esto no ciegue tus ojos ante la virtud que existe; muchas personas luchan por altos ideales, y en todas partes la vida está llena de heroísmo. Sé tú mismo. Sobre todo, no finjas afecto. Tampoco seas cín...

Notícies : ESCOLA VALENCIANA EXIGEIX LA CAPACITACIÓ LINGÜÍSTICA La situació és especialment greu a secundària, on més del 40% dels docents accedeix a les línies en valencià sense tenir coneixements mínims de valencià, i de 757 centres només295 ofereixen línies bilingüe. L’entitat ha denunciat també la manca de places a infantil i primària, que provoca que 90.000 alumnes deixen d’estudiar en valencià cada any. Les xifres oficials de matriculació situen el conseller Font de Mora al capdavall de les dades de creixement de línies en valencià des de la seua creació l’any 1983. Les dades situen Font de Mora com un dels consellers que menys ha fet créixer l’ensenyament en valencià des de la seua creació l’any 1983 El període de Font de Mora és un període d’estancament de l’ensenyament en valencià, l’oferta no ha c...

María esta cansada, muy cansada y dolorida. No sabe que le pasa, pero levantarse de la cama es un gran sacrificio, aunque en su interior desee vivir el día como cualquier otra persona. Y por eso, con una fuerza de voluntad envidiable consigue, con mucho sufrimiento, moverse. María era una persona llena de vitalidad, alegre, sociable y una amante de su trabajo, ese que ahora no puede hacer. Hace calor, pero ella tiene frío. Quiere llamar por teléfono, pero lo deja para más adelante, porque se fatiga al hablar. Quiere sentirse útil, pero no es capaz de hacer una taza de café. Le gusta escribir, pero las manos no le responden. Así que se sienta delante del televisor y deja pasar las horas. Sabe que, cuando comience a anochecer, comenzará a vivir. Es la experiencia de tantos años. María visitó muchos médicos, hizo análisis, infinitas pruebas y la medicina no le dio ninguna respuesta. Pero está enferma, prácticamente inválida, en lo mejor de su vida. Por eso ella sigue luchando, se nieg...

A los que sufren: De vez en cuando conviene recordar que la FM no es un callejón sin salida. Cierto que mientras nos encontramos inmersos en una crisis, y éstas a veces duran demasiado, nos resulta difícil imaginar que existe un después. Mientras somos presa del dolor y de la incertidumbre apenas podemos pensar. Los síntomas son tan abrumadores que caer en la depresión es casi inevitable. Nosotros sabemos que el dolor es real, que lo experimentamos, que nos marca, que nos incapacita...Pero como podríamos explicarlo si ni siquiera nosotros mismos somos capaces de asumirlo en toda su complejidad. Recuerdo que durante los primeros años me encontraba, además de enferma, desconcertada. Me dolía todo el cuerpo, sí, incluso los oídos. Me zumbaban constantemente. Mi voz empezó a cambiar, a perder sonoridad, y las inflamaciones en las cuerdas vocales i en la laringe se producian con demasisada frecuencia. Los dolores en la espalda y en las cervicales se iban convirtiendo en algo cotid...

   dilluns, 30 maig-1987 " He pensado que, como él también se va a quedar todos los quadros, te regalo estos..."-va dir Alba. Un d'ells era una recreació de la meua imatge en tons blaus i verds, on hi havia afegit aquests versos: "Tu signo/humedece /su tierra/en tus ojos / de agua marina./Tu nombre/ recibe/ la luz/ de tus ojos/ de estrella". I signava, Alba- 1987 Eren les darreres setmanes que passaríem juntes. Les dues sabíem que ens quedava poc temps per gaudir de l'estreta amistança que tant i tan fort ens hi havia unit des que ens vam conèixer. Des d'aleshores havíem forjat una relació molt intensa. La comunicació entre nosaltres fluïa sense esforç, sense reserves. El temps es deturava mentre conversàvem. Canviava el color del cel, s'anava obscurint la vesprada i acabàvem per encendre els llums. De vegades improvisava en uns moments un berenar exquisit delicadament presentat. El seu era un espai definit pel seu gust artístic i una ...

Dir que Albert Sánchez Piñol- que no és el meu cosí- és un gran escriptor, és una obvietat, ja ho sé; veus molt més prestigioses que no la meua ho tenen dit. Amb tot a mi, que acabe de llegir el seu llibre de contes, m'ha deixat bocabadada i us puc assegurar que no sóc gens fàcil d'acontentar. Què m'ha encisat? la forma de contar, tan senzilla, tan clara, tan neta...El contingut, per descomptat. Són...són...perfectes. La versió actual dels grans mestres, Pere Calders, posem per cas i tants d'altres. Et col·loca en un estat emocional en el que et sent a tu mateixa personatge i espectadora alhora. I n'hi ha algun fins i tot de terrorífic. Bo, què vaig a dir-vos, estic desitjant agafar entre mans les seues novel·les. Ja feia molt, però molt de temps que no m'ho havia passat tan bé llegint un llibre. A més l'altre dia vaig sentir una entrevista que li feren a Catalunya Radio, i em va fer l'efecte que és un home...-com els seus contes- dels que no s'...

http://www.flickr.com//photos/perutxo/sets/721576273906 "La Universitat Catalana d'Estiu és des de fa quaranta anys un espai de llibertat i de trobada d'estudiants, professors, professionals, polítics, i assistents en general dels set territoris que conformen els Països Catalans: l'Alguer, Andorra, Catalunya Nord, la Franja de ponent, les illes Balears i el País Valencià. Durant nou dies Prada i la comarca del Conflent acullen una de les manifestacions culturals de més pes i projecció de Catalunya Nord i s'hi poden sentir tots els accents de la nostra parla. Tothom hi és acollit: els més menuts fins a catorze anys van a l'Esplai, de quinze a disset anys van a la Universitat Jove, i de divuit en endavant (sense límit d'edat)participen als cursos, seminaris, jornades, tallers, debats, actes commemoratius, homenatges, excursions, espectacles de teatre, música, clàssica,, música tradicional, rock, cançó i cinema. Els que hi vénen per primera vega...

Els matins d'aquesta primavera eren grisos... i de vegades la grisor es prolongava per tot el dia. Hi havia un gat que passava sovint per damunt la tàpia d'enfront, amb el seu pas tranquil. No era la “Lola” sinó un altre, un blanc i negre, més aïna caspós. Per la finestra arribava un pregó, dels pocs que encara s'escampaven pels carrers. Els xiquets, amb cara de son, reien agrunsant-se en les cordes. Puri, només entrar, va agafar-ne una. Ramir se la va disputar però sense èxit. __ Tu no tienes madre - li va soltar en veure que no li havia pogut fer-li amollar la gronxadora. __ Si tengo. Mi madre està en el cielo. - La xiqueta feia uns dies que havia perdut la seua mare. D'altres, però, parlaven davant l'últim “collage" que havien fet. Damunt l'armari unes flors marcides deixaven caure llurs pètals. Enrere quedaven les corruixes del matí. M'havia despertat d'un son espès, tant que de moment ...

Mediaba el mes de julio. Era un hermoso día. Yo, solo, por las quiebras del pedregal subía, buscando los recodos de sombra, lentamente. A trechos me paraba para enjugar mi frente y dar algún respiro al pecho jadeante; o bien, ahincando el paso, el cuerpo hacia adelante y hacia la mano diestra vencido y apoyado en un bastón, a guisa de pastoril cayado, trepaba por los cerros que habitan las rapaces aves de altura, hollando las hierbas montaraces de fuerte olor,romero, tomillo, salvia, espliego. Sobre los agrios campos caía un sol de fuego. Un buitre de anchas alas con majestuoso vuelo cruzaba solitario el puro azul del cielo. Yo divisaba, lejos, un monte alto y agudo, y una redonda loma cual recamado escudo, y cárdenos alcores sobre la parda tierra harapos esparcidos de un viejo arnés de guerra, las serrezuelas calvas por donde tuerce el Duero para formar la corva ballesta de un arquero en torno a Soria. Soria es una barbacana, hacia Aragón, que tiene la torre ca...