Crònica de la tendresa XIV


Quan vaig entrar a la saleta Andrea havia deixat el llibre obert damunt la taula i mirava per la finestra com moria el dia. Tenia els ulls esmaperduts i una ombra de tristor li apagava el rostre.
Vaig deixar la bossa i la jaqueta damunt una cadira i vaig seure a la taula del téndur a l'escalfor del braser. Em va mirar un moment en silenci i vam romandre així una estona. De vegades Andrea Climent es mostrava llunyana, i jo no sabia que fer per apropar-m'hi. Llavors restava quieta al seu costat intentant expressar-li, que estigués on estigués romania al seu costat. Les campanes del rellotge de la plaça van tocar les hores.
              __ Haurem de fer el sopar__va dir finalment eixint del seu capficament.
              __ No tenim pressa. Potser en vinga bé descansar.
              __ Sí, descansar...ens vindria bé, però el cap mai no descansa. Ni de dia ni de nit. Sap, Francesca, quan vostè se'n vaja em tornaré a quedar molt sola en aquesta casa tan gran i tan plena de records. No m'agrada la soledat i ja veu, ací em té. Si ell hagués viscut...
              __ Es refereix al seu marit?
              __ Al meu marit.
              __ Tinc entès que era metge.
              __ Amb la seua vida es va acabar la meua. Ens va tocar viure el pitjor de tot, la guerra.
              __ La guerra...quina calamitat.
              __ No ho sap bé, filleta, no ho sap bé. El que no l'ha viscuda...no pot imaginar el que va ser.__ Vaig alçar la vista vers un foto antiga en blanc i negre.
              __ Sí, era ell, en Marcel Montcada. Aquesta és l'única que conserve. Les altres les vaig cremar totes, per a què les volia ja?
              __ Encara se l'estima, Andrea?
              __ L'estime i l'estimaré sempre. Per a mi no ha hagut més home ni abans ni després.


No hagués sospitat ni de bon tros que aquesta dona d'aparença serena fos capaç d'albergar una passió tan intensa. A mi em resultava estrany potser perquè no havia experimentat mai l'amor amb tota la seua plenitud. Tot just l'enamorament em va durar quatre dies al principi d'eixir junts. Després va ser una successió de repeticions, d'eixides i entrades a les mateixes hores, d'anades i vingudes als mateixos llocs, de dir les mateixes parides i de freqüentar les mateixes companyies, que feien les mateixes coses que nosaltres. La nostra va ser una relació grisa, i, llevat de les primeres cites, va estar presidida per la tebiesa més devastadora. Jo basculava entre les meues fantasies que quasi mai sobrepassaven el novè manament i el desig d'una intensa passió tal com havia llegit en algunes novel·les; amb els consegüents sentiments de culpa. De totes maneres sempre arribava a la conclusió de que podria ser que quan ens caséssim i poguérem expressar-nos lliurement, les coses canviarien. I sí que van canviar, i molt, però a pitjor. Aquell continu retraïment per no sobrepassar els límits establerts per la decència i els bons costums durant el nuviatge, em va fer covar una mena d'ansietat que em destemprava. Sentia que alguna cosa a dintre meu anava apagant-se com una  espelma. I em gelava, i la mateixa gelor em feia perdre la poca alegria de viure.


Passat el temps vaig adonar-me que la vida era una gran fal·lacia. Aleshores, però, ja em sentia com un peix atrapat dintre la xarxa. Vaig comprendre que m'havia equivocat i també que ja era massa tard per a gairebé tot.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Errores, por Juan José Millás.