Memòries de la desmemòria 16


 divendres, 23 de Maig, 1987


Em resten exactament trenta dies, els darrers d'aquest vint anys...S'acaba el curs el dia vint-i-sis. Es d'esperar que hi puga anar-me'n al dia següent.
Ahir vaig signar la ratificació dels tràmits de separació, potser la sentència arribe en un mes. Procure mantenir-me ocupada. Escric llistes de coses que he de fer. Nombroses gestions. Prepare tot el que he decidit endur-me, poca cosa ben mirat. Les meus coses personals, roba, llibres, un poc d'aixovar...He de tenir-ho tot enllestit a mitjans del mes que ve. El senyor G. em va proposar fer el "repartiment". Em vaig negar. No suportava la idea d'enfrontar aquests mercadeig. Sospitava les seues intencions en proposar-m'hi, o bé fer-me desistir o...Li vaig dir que no calia, que s'ho deixava quasi tot; i prou. Amb la devastació que sentia a dintre meu ben poc m'importaven els bens materials.


El cert és que estic tan farta d'esperar que no puc més. A penes puc atendre el meu treball i fer les tasques domestiques més precises. Volguera dormir tot el temps que em resta d'estar-m'hi. Volguera accelerar el temps i eliminat aquests trenta dies que resten dels vint anys, amb els que he hagut de pagar el meu error. No puc respirar, no puc escriure. Hi ha moments que em sent més animada, fins i tot pense en l'Amàlia Arnau, el personatge central d'una novel·la que em rondina pel cap, i trace les línies generals de la seua trama. D'altres, en canvi, no puc fer més que esperar que arribe el dia, que passen coses, que algú em donen alguna resposta...


Ahir vaig vaig rebre una nota breu d'en Joan. Em va preguntar si de veres havíem posat en venda la casa del camp. Ell sap el que això significa per a mi. Amb tot crec que més val que tracte d'oblidar-lo. Ell no dóna el perfil per a la relació que jo desitge. Potser empaite un miratge, un ideal que només pressentisc. No ho sé. Hagués estat una sort trobar un home així, un company de jocs i de conversa, amic i amant. Deu d'existir en algun lloc del món, si no la vida seria una estafa. Recorde una pel·licula que vaig i em va encisar. La xica s'enamora d'un home i viuen una relació d'una intensa passió i una gran tendresa. Era tan perfecta que em costava imaginar com acabaria. Arribat un moment, però, l'home li diu a la xica que està casat des de fa anys, i que ell i la seua dona havien acordat una separació temporal, a fi avaluar els seus sentiments. "I bé?"- li respon la seua amant-"He decidit tornar amb ella". Llavors la xica, empassant-se el tràngol, li respon:" Qualsevol dia, en qualsevol lloc, trobaré un home". I s'allunyen un de l'altra per sempre més.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog